El Campanaret

L’èxit de la manifestació de l’1-D ha posat nerviós a molta gent. Si ahir llegíem una editorial a El País que amb el títol de ‘Trampa y bochorno’ caldrà guardar com a peça d’arqueologia ideològica i histerisme polític en aquesta entrevista que avui publica El Periódico Joan Ferran se supera a si mateix en una escalada d’ofenses a TVC que fa dies que dura. La seva visió de la manera de treballar a TVC és radicalment oposada a la meva i a la de molts. Aquest home veu el món al revés, se li poden rebatre sense cap exercici de gimnàstica mental cadascuna de les coses que diu perquè simplement són mentida. Dissabte, amb el nefast tractament de la manifestació de l’1-D, relegant-la a segona notícia del dia, es va fer palès que el que diu Joan Ferran no s’aguanta per enlloc. Més aviat subscric algunes de les coses que diu però en el sentit oposat: TVC es cada dia més espanyolista i espanyolitzant. Les barbaritats que va deixant anar no poden caure en sac foradat i els seus companys de files l’haurien de foragitar cap als dos partits que sí defensen sense complexos els seus postulats. Ferran milita al PSC però el seu discurs és idèntic al de Ciutadans i el Partit Popular. I si pretenia afavorir el relleu d’Antoni Bassas en la conducció del matinal de Catalunya Ràdio ha comès un greu error. Aquest matí els oients han enviat constants mostres de solidaritat cap al periodista i aquesta polèmica el reforça en el seu lloc. A més Ferran demostra un absolut desconeixement de la professió. Com pot dir que Bassas no pot editorialitzar? Coneix algun mitjà que no ho faci? En el programa de Bassas, que per alguna cosa és líder, queda claríssim quan s’opina i quan s’informa, mai s’intenta enganyar els oients en aquest sentit. I el que diu Ferran sobre els mapes del temps és per pixar-se de riure. M’agradaria saber què pensen d’un individu com aquest destacats militants socialistes com Ferran Mascarell, Isidre Molas, el mateix director de la CCRTV, Joan Majó -a qui també ataca durament-, el meu alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez o els consellers Nadal, Castells, Geli o Tura, entre molts altres. Comença a ser l’hora que el PSC s’aclareixi d’una vegada i decideixi si s’alinea amb el catalanisme en el qual diu situar-se o si prefereix compartir discurs en el terreny nacional amb Ciutadans i el PP. El dia que es posicioni amb nitidesa caldrà esperar que energúmens capaços de dir i pensar el que avui proclama Ferran sense cap pudor no siguin decisoris.  

Per últim, si teniu estómac per entrar al bloc del senyor Ferran, veureu que l’home es desfà en elogis a l’editorial d’ahir d’El País, aquella que ens insultava a tots els que ens vam manifestar. Si aquesta gent continua dins el PSC, en els aires d’avenç directe cap a la llibertat nacional que corren, serà inevitable ben aviat un trencament i veurem com les dues ànimes del socialisme català parteixen peres de manera irreversible. Això donarà lloc al PSC somiat per Pallach, independent de veritat, i a una delegació catalana del PSOE, que es quedarà amb molts menys vots dels que ells es pensen i se situarà en la marginalitat política. Els temps de les mitges tintes i l’ambigüitat, menys quan es governa en un context com l’actual, ja no serveixen. L’eix esquerra-dreta ja no tornarà a regir la política catalana fins que tinguem un estat propi. Fins aleshores l’únic eix possible serà el nacional i això obliga el socialisme català a triar i també als seus socis de govern a actuar en conseqüència perquè la urgència és tal que el 2014 queda molt lluny, massa. La centralitat és ja la defensa de la independència. La resta de posicions són les extremistes.