El Campanaret

Dijous 20 de setembre de 2012

Vinc de rebre Artur Mas a la plaça de Sant Jaume. Nou dies després de la gran manifestació de la Diada i davant el cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal és el moment de tancar files al costat del president. Ha estat emotiu. Avui per fi es tanca el cicle del peix al cove i de l’autonomisme i en comença un de nou. Mas, aclamat per la multitud, té ara una responsabilitat històrica. Li toca canalitzar la voluntat d’independència del poble català. No ho té fàcil però ha entrat en un camí de no retorn. Si no vol decebre el sentir popular tan sols pot tirar pel dret i preparar el full de ruta per fer de Catalunya un nou estat d’Europa i liderar el procés. Fins ara ho està enfocant molt bé, apostant amb intel·ligència per vincular la llibertat de Catalunya a idees positives i fàcilment comprensibles. Sap que el to del discurs i el llenguatge que s’empri esdevindran decisius. Les claus de la victòria passen per la fermesa, el civisme, i el saber fer bé les coses; cal explicar aquí i a fora que la voluntat de ser de Catalunya no va contra ningú. Una pancarta exhibia avui a la plaça una frase de Lluís Maria Xirinacs: La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la terra. És això el que cal fer entendre. Volem ser lliures, no volem que ningú ho deixi de ser. El president evita la paraula ruptura. I és que no pretenem trencar res ni perjudicar a tercers, al contrari: una relació fraternal entre Catalunya i Espanya només serà factible quan siguin dos subjectes en condicions d’igualtat, quan puguin tractar-se de tu a tu, no com fins ara.

Aquesta estratègia, almenys de moment, deixa en evidència la posició espanyola i prestigia la causa catalana de portes endins i de portes enfora. L’argumentari positivista del president Mas i el civisme de la gran manifestació de la Diada contrasten amb la resposta espanyola, centrada fins ara en tancar-se en banda, enrocant-se a voler frenar amb la llei la voluntat d’un poble i intentant espantar la gent fent córrer falsedats com que un estat propi és inviable i condemnaria Catalunya a la ruïna.

Tot i que el president vol que la serenitat i la racionalitat regeixin el procés necessitava també una dosi d’èpica com la d’avui a la plaça de Sant Jaume. El dia de la manifestació va decidir no ser-hi. Avui ha baixat a peu de carrer per sentir l’escalf del poble, que és qui va encomanar-li un mandat molt clar l’11-S. En moments com aquests sobredosis d’èpica podrien ser contraproduents però tampoc se’n pot prescindir del tot. Fent-se acompanyar de destacats representants d’això que se’n diu societat civil el president ha cantat ‘Els Segadors’ juntament amb tots els que érem a la plaça. Després ha tornat a creuar la porta del Palau conscient que les coses ja no són com quan en va sortir ahir per anar a Madrid. Segur que sent el pes de la història sobre les espatlles, un pes que ha de ser més un estímul que no una càrrega.

Mentre la gent ha continuat força estona a la plaça cridant eslògans com In-Inde-Independència; Mas sigues valent, Catalunya independent o Mas al balcó, el president devia ser ja al seu despatx avançant feina. A partir d’ara encara dormirà menys i treballarà més. Assumeix una missió d’elevada transcendència pel futur del país: assolir que cristal·litzin les il·lusions d’un poble que vol ser lliure. No ho farà sol, evidentment, però li correspon posar-se al davant. Serà tan difícil i complex com apassionant.

Divendres 21 de setembre de 2012

Joan Carretero acaba de proposar des de Girona, en nom de Reagrupament, una coalició independentista el més àmplia possible per a les eleccions que tot indica que Mas convocarà properament. Ho sabrem durant el debat de política general de la setmana que ve al Parlament. Si s’opta per unes eleccions plebiscitàries perquè el poble català manifesti la voluntat de constituir-se en un nou estat d’Europa se seguirà el full de ruta que Reagrupament suggereix des de la seva fundació: eleccions, proclamació unilateral d’independència al Parlament i, si convé, referèndum posterior per ratificar la decisió de la cambra, ja sota una nova legalitat. Cal reconèixer-ho. Reagrupament vindria a ser com l’avantguarda del moviment independentista. Va fracassar electoralment el 2010 però el seu programa està triomfant. Certament, com proclama el poeta, cap esforç cau en terra eixorca. Carretero vol que un dia no molt llunyà Catalunya proclami la independència, tant se val qui ho faci i si ho viu des del balcó de la Generalitat o des del sofà de casa a Puigcerdà mirant la televisió. L’important és que passi. Per això és molt coherent amb el sentit d’estat que sempre ha demostrat que ara Reagrupament expliciti el seu suport incondicional al president Mas si opta per liderar el procés cap a la llibertat.

 
Dissabte 22 de setembre de 2012

L’esclat que ha situat l’independentisme al centre de la política catalana ha acabat de descol·locar el PSC. El primer partit de l’oposició ja fa temps que navega sense rumb. I el lideratge de Pere Navarro —si és que se’n pot dir així, perquè de liderar lidera poc o gens— és tan dèbil i d’un nivell tan baix que està conduint els socialistes catalans a un atzucac. La direcció del partit s’ha pronunciat clarament en contra de la independència, tot i que cada vegada més socialistes abracen la causa de l’estat propi. Enmig d’aquesta deriva avui hem sentit el secretari de Política Municipal del PSC i alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, advertint que si el PSC exclou els independentistes pot convertir-se en un partit residual. Diu que al PSC hi han de tenir cabuda independentistes, federalistes i confederalistes. És un bon símptoma. La direcció del PSC faria bé de tenir en compte el que indicava l’últim baròmetre d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió: el 29,1% de l’electorat del PSC votaria sí en un referèndum per la independència. Un percentatge segurament ara ja més alt. No cal que abandonin l’aposta federalista. Però haurien de saber llegir que cal adaptar la proposta federal del marc ibèric al marc europeu. En el context actual insistir amb una federació o confederació amb Espanya és donar-se cops de cap contra la paret. Des del PSC, els que més han teoritzat sobre federalisme, segur que es podrien fer interessants aportacions al debat sobre un futur estat català federat amb la resta d’estats europeus.  

 
Diumenge 23 de setembre de 2012

Em pregunto si a hores d’ara el Govern ja treballa per dotar-se d’uns serveis secrets. No ho podem saber perquè aquestes coses s’han de fer amb la màxima discreció però espero que així sigui. En la línia d’anar construint estructures d’estat necessitem amb urgència un servei d’intel·ligència d’alta qualitat que operi també fora del país. És indispensable per l’èxit del camí emprès. L’Estat espanyol, a través del CNI, farà el que pugui i més per dinamitar el procés. Malgrat la crisi no estalviaran esforços ni recursos per aconseguir-ho. Una agència catalana d’intel·ligència és vital. No ens podem permetre prescindir-ne.