Amb aquest títol Josep-Lluís Carod-Rovira publica a l’AVUI d’aquest dimecres un article clarivident sobre això que s’ha posat de moda en la política catalana: reivindicar-se com a gestors i intentar vendre que la política és només bona gestió. Un article ben fonamentat sobre el perquè la política va més enllà de la gestió i sobre el perquè dels que reivindiquen aquesta idea. Podeu llegir-lo a continuació clicant a llegir la resta de l’article.
Tot d’una, una passa tecnocràtica generalitzada s’ha ensenyorit de cappares de la pàtria, els quals s’han revelat com a grans entusiastes de la gestió. Ara, el mot clau, la paraula efecte, la consigna miraculosa, és parlar de gestió, com si posar-se sota la protecció d’aquest concepte ja fos una garantia d’èxit del futur executiu de la Generalitat. Parla de gestió gent amb bona experiència, gent que n’ha tinguda i no gaire brillant a l’empresa privada o en el sector públic, i gent de qui no es coneix que hagi gestionat res de res en sa vida, malgrat l’aurèola fictícia amb què ara aspiren a abillar-se.
De sobte, però, la gestió resol tots els nostres problemes, com si res. I la política esdevé una qüestió purament tècnica, que es pot desenvolupar sense components ideològics, ni cap dimensió èpica o vibració emotiva. La simplificació dels afers públics, desproveint-los de tota ànima, és una derrota de la política, en la mesura que, desdibuixats cada cop més els perfils propis de cada partit, homogeneïtzats els programes electorals, esgotats els horitzons col·lectius, havent arribat gairebé tothom on volia arribar, ara ja es tracta tan sols de gestionar-ho. Comença, per tant, la cursa competitiva entre els que diuen que més en saben. Però, com ara semblen pretendre la majoria de partits i candidats, si la política tan sols és gestió i a les urnes l’única elecció possible serà la tria entre bons gestors, caldria arribar fins al final i ser del tot conseqüents. Si només es tracta d’escollir entre qui gestiona millor, potser que ho deixem en mans dels millors professionals, dels tècnics que més en saben i es guanyen -i molt bé- la vida gestionant.
Podríem fer una mena de concurs públic per gestionar Catalunya i que s’encarregués del negoci aquella empresa que fes una oferta millor. Un cop el país en mans de la gestoria nord-americana de més anomenada, si la cosa rutllés, al cap de quatre anys els podríem renovar el contracte i així anar fent… En aquest cas ja no tindria sentit disposar de Parlament propi, ni de Generalitat, ni de president, ni mantenir debats públics sobre cap tema, perquè de tot ja se’n faria càrrec la gestoria i tot això que ens estalviaríem. Aquesta nova fe tecnocràtica, que enlaira la gestió fins a alçades taumatúrgiques, reposa sobre una base que pot fer pensar que, reduint la política a una simple qüestió tècnica, la gestió és sempre neutral. Però la presa de decisions que afecten la gent mai no és neutral.
No és igual fer una carretera per un traçat que tingui el menor impacte possible sobre l’entorn, respectant-lo al màxim, que no pas ometre aquest criteri i tirar pel dret, sense cap consideració pel patrimoni natural comú. No és el mateix aprovar lleis, desenvolupar-les o adoptar normatives que afavoreixin l’empresa petita i mitjana, que no pas afavorir els interessos de certes minories econòmiques o determinats monopolis. Universalitzar -o bé no- els drets socials, la qualitat de l’ensenyament públic o una cobertura sanitària satisfactòria mai no ha estat neutral. Com tampoc no ho és quin govern té el control d’una gran infraestructura, quina llengua és hegemònica en un territori i en uns àmbits d’ús o bé si es combat o no, amb mesures efectives, la discriminació de gènere. O quina política cultural se segueix, quin paper s’atorga a la Catalunya rural o com s’afronta la realitat imparable de la nova immigració que ja supera el milió de nous ciutadans del Principat, sobre un total de set…
No deixa de sorprendre, doncs, que els que van ser incapaços de reduir l’impacte destructiu de l’enfonsament del Prestige ara assegurin que el que li cal a Catalunya no és més nacionalisme (?), sinó bona gestió. A quina gestió es refereixen? O que els que durant 23 anys no han reivindicat un nou Estatut ara vulguin ser banderers de la seva gestió, i reivindiquin -apa, correm-hi tots- el traspàs d’un aeroport que van acceptar, amb la tradicional docilitat conformista de cert catalanisme, que no figurés finalment en l’Estatut ara ja vigent, al qual van donar el seu suport entusiasta. I quin model de gestió poden presentar els que han tingut les màximes responsabilitats de govern, en tots els nivells de l’administració, en l’esfondrament del túnel del Carmel, l’oblit clamorós del sector agrari o bé durant el col·lapse vergonyós de l’aeroport del Prat?
La gestió és només una tècnica; el govern, un art i una responsabilitat que no es pot reduir a un funcionament purament mecànic, desproveït de tota mena d’èpica col·lectiva, de complicitat emotiva amb la ciutadania, de socialització de referents comuns, de dibuix d’objectius nacionals als quals sigui possible aspirar, de models de societat construïbles. No és gens estrany que els que consideren que Catalunya ja en té prou (CiU-PSC) o bé que ja en té massa (PP), només parlin de gestió. Ja han arribat on volien i, per aquest motiu, els uns afirmen que ara no és l’hora de la reivindicació sinó de la gestió, mentre els altres diuen que s’ha acabat el victimisme i que ara toca gestió. Però els que no ens conformem amb el que tenim, els que volem més per a Catalunya, sabem molt bé que, fins i tot el dia que disposem d’un Estat propi, no podrem empobrir la política al nivell d’una simple gestió, sinó que sempre ens caldrà una altra cosa. Una nació en construcció no és un afer tècnic, sinó que requereix la passió serena d’una obra col·lectiva. Gestió, doncs, al servei d’un govern que només té sentit en clau de país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!