El Campanaret

Avui, gràcies al MNAC, he conegut a Francesc Gimeno. Hem passat una estona junts comunicant-nos en aquella sala dels autoretrats i m’ha confessat que el seu turment no era pas ser un artista maleït sinó la mateixa existència. Les seves ànsies vitals es canalitzaven lliurant-se a la pintura.

Ningú el valorava prou, ni a ell ni a la seva obra, però si vivia al marge de tot fou perquè era en la solitud que hi veia clar. Anava a la seva perquè aquella època i aquell món no el satisfeien. S’apartava de les modes per examinar el paisatge i la realitat més pròxima i plasmar-la sobre la tela des d’una perspectiva singular, única. L’obsessió per retratar els seus familiars en un ambient tètric, com tètriques eren i són moltes llars del país, però sobretot per retratar-se a si mateix respon a la voluntat d’expressar el sentir de l’ànima que es delata en el rostre de la carcassa. I és que l’obra de Gimeno, sense comptar quan feia de decorador per guanyar-se o malguanyar-se les garrofes, es fonamenta en la introspecció, la recerca interior. Plantant-se davant els seus múltiples i molt diferents autoretrats un veu l’artista com es veia ell mateix en mirar-se en un mirall que no només reflecteix la imatge exterior. La majoria són dels últims anys, d’un Gimeno envellit, amb una mirada que explica moltes coses que encara no sabem perquè no hem fet el seu camí. Gimeno, és evident que va tenir una vida turmentada, com la de tot aquell savi que sap aprofitar el trànsit per la terra amb un cos i una identitat caduca.

El que per alguns era només un miserable, un pobre home, era en realitat un avançat a molts altres éssers en el camí etern vers el jo i el tot. Avui he sortit del MNAC amb la sensació de ser més ric gràcies a la interpel·lació d’aquest artista, maleït o no, a la meva ànima. La comunió ha estat absoluta. Quan acabi de ser qui sóc ara però no qui seré sempre voldria haver après ni que fos una petitíssima part del que ell va aprendre.