El Campanaret

Són quarts de set de la tarda de dimarts. Al costat del Col·legi d’Arquitectes, a la plaça Nova, prop de 200 persones fan rotllana a l’entorn de tres músics fantàstics que, gràcies al seu talent, no triguen gens a guanyar-se el públic. La gent aplaudeix, canta i balla. Un pare li dóna una moneda a un nen molt petit, que no fa més de tres pams, i que fa poc encara gatejava. Tímid, s’acosta, a poc a poc, a la funda d’una de les guitarres dels músics. Es queda una estona aturat, amb la boca oberta, no sap ben bé què fer però al final diposita la moneda i marxa corrents als braços del seu pare. El públic l’ovaciona. Els cantants riuen. Al cap d’un moment una dona que no el coneix li fa a mans una altra moneda. El nen dubta però l’agafa. Sap perfectament que no és per a ell i repeteix l’operació d’abans però aquest cop ja més segur de si mateix. Cada vegada el criden de més llocs diferents, d’una punta i altra de la rotllana, del mig, dels extrems, i el nen no dóna l’abast però va anant fent al seu ritme. Al final, catarsi col·lectiva. El nen és aclamat. Els cantants, també. Els músics reposen una estona, el públic es dispersa i el nen de les monedes marxa amb el seu pare. Han estat només uns minuts, potser un 15 o 20, però aquesta escena urbana que a alguns pot semblar insignificant fa que el dia valgui la pena.