El Campanaret

Finalment ha caigut "El Solitario", segurament era el seu destí. Amb la seva detenció cau un mite, el de l’home sense rostre (o amb molts rostres) que sempre actuava sol, que durant anys ha fet anar de corcoll els millors investigadors policials, als quals tenia totalment desconcertats. Es tracta d’un delinqüent d’aquells d’abans, noble, amb ofici, molt professional, calculador i amb molta sang freda i capacitats fins i tot militars. També tenia certes dots d’artista, atès que dominava l’art de la disfressa. Atracava sempre sucursals de caixes o bancs, mai domicilis particulars ni comerços de manera que es guanyava la simpatia de molts. En el seu cas, a diferència de Robin Hood i d’alguns admirats bandolers, no robava als escanyapobres per retornar els diners robats als que més ho necessiten sinó que ho feia perquè aquest era el seu modus vivendi. Però tot i així això de robar bancs no és altra cosa que confiscar-los-hi el que ells s’han apoderat abans gràcies a un sistema que es fonamenta en l’usura. Se li atribueixen tres homicidis: els d’un policia local i dos guàrdies civils. I per dur que pugui semblar dit així aquestes morts són coses de l’ofici. Tant els lladres com els serenos saben al que s’exposen quan decideixen fer l’opció de vida que fan. Però, ara, amb la detenció del solitari cau el seu mite. Ara ja té cara i sabem qui és. Ara bé, per a mi el solitari sempre serà l’home aquell amb barba postissa, perruca, ulleres i panxa que quedava enregistrat per les càmeres sortint tot tranquil dels bancs un cop la feina feta. Ha perdut la batalla, no sempre es pot guanyar, i ara segurament passarà la resta de la seva vida o la major part de la que li queda entre barrots. Això també són coses de l’ofici. És clar, però, que potser algun dia no molt llunyà en podem tornar a tenir notícies. I és que el deure de tot pres, sigui culpable o no, és cercar la llibertat. I coneixent les dots del solitari és molt probable que intenti, qui sap si amb èxit, la fuga. Dit tot això també cal felicitar els responsables policials que finalment l’han caçat. Ens han robat un mite popular però han complert amb la seva feina i han demostrat que també hi ha policies que són bons professionals. Però, sigui com sigui, un sempre tindrà predilecció pels bandolers. I ningú pot negar que té més mèrit el que ha fet el solitari que no la seva detenció. La desproporció de mitjans i d’efectius entre ell i els altres és abismal: David contra Goliat.