El Campanaret

Els sondejos que s’han publicat durant la campanya del referèndum tots coincideixen bastant en què el sí s’imposarà amb molta comoditat. Si els enquestats són com aquests personatges que apareixen als espots televisius del PSC no em sorprèn gens. La pobresa d’arguments dels que hi apareixen clama al cel. És clar que els dirigents que defensen el sí tampoc no van gaire més enllà i han basat la campanya en fonaments tant poc consistents com que el no és votar el mateix que el PP, que si guanya el no es torna a l’any 1979 o que s’ha de dir que sí perquè el text és un avenç per petit que sigui. Mas deia l’altre dia en un míting que s’ha de ser molt babau i il·lús per creure que si s’imposés el no això s’interpretaria com que Catalunya vol més. Jo li pregunto a Mas què és el que entendrà Zapatero si guanya el sí. Doncs que s’avala un text rebaixat que no dóna resposta a les necessitats del país i que ell és el gran triomfador que s’erigirà en un gran renovador i reformista sense haver canviat absolutament res. Això sí que és una evidència. Els que tenen complexos per votar el mateix que el PP és que no entenen res. Saben què votarà gent com els Godó, els Lara, els directius de La Caixa i la resta de prohoms del poder de sempre?

Em resisteixo a creure que els catalans som encara tant immadurs, infantils, panxacontents, conformistes i vassalls. Potser és que jo em relaciono amb sectors molt concrets de gent, però conec moltíssima més gent que té clar que cal dir no que no pas dels que opten pel sí de la resignació i la renúncia. Sé que els indecisos sense criteri s’apunten ràpidament a les majories i això és el que busquen les enquestes maquillades a l’alça d’aquests dies. Però potser la jugada no els sortirà tant bé com creuen i els que votarien pel sí es relaxaran i no acudiran massivament a les urnes.

Recordo que els dies abans de la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir del 18 de febrer també tot feia preveure que seria un fracàs i resulta que va ser l’acte d’afirmació nacional més multitudinari que ha viscut el país de la Transició ençà. Els que estimem el país de debò hem de fer tot el possible per sascsejar l’establishment que es creu que pot continuar fent i desfent com vol. El dia 18 de juny cal donar una altra sorpresa, la que marcarà un punt d’inflexió en la història del país. El nas em diu que les empreses de demoscòpia que han fet les enquestes dels últims dies potser quedaran en rídicul. Si fos un defensor del sí no les tindria totes. En fi, que el 18 de juny no ens podem quedar a casa. Per dignitat, per Catalunya. Cal votar no.