El Campanaret

La primera assemblea
nacional de Reagrupament marca l’inici d’un canvi d’època en la política
catalana. I és que l’associació no neix com un actor més del panorama polític.
És molt més que això perquè es tracta d’un moviment radicalment diferent a tots
els agents que en les últimes dècades han configurat el sistema polític del
país. No tan sols busca sacsejar la política catalana perquè ja res torni a ser
com abans. La seva vocació no és la d’aconseguir el poder per dedicar-se a
administrar l’autonomia, no vol ser alternativa de govern, tampoc una força
petita que pugui però tocar poder o condicionar la gestió del dia a dia. Com ha
dit avui Joan Carretero el que Reagrupament persegueix és un canvi d’estat, és
a dir, anar encara més enllà d’un canvi de règim. “L’Estat Català és el nostre
destí”, ha proclamat. Reagrupament i el que representa suposa superar d’una
vegada el parany de fer pivotar la política catalana sobre l’eix esquerra-dreta
quan aquí no es podrà fer política fins que tinguem un estat com el que tenen
les nacions normals del món. Per això el compromís que aquest dissabte
Reagrupament ha assumit amb el poble català és el de proclamar la independència
de manera unilateral des del Parlament. Es proposa passar de la Catalunya
genuflexa a la Catalunya lliure, recuperar la dignitat perduda. Perquè el
problema no és Espanya, som nosaltres, la nostra actitud de súbdits. Ser lliures
depèn única i exclusivament de nosaltres. Salvador Cardús ja ha dit avui que no
hem d’esmerçar gaire energia en fer pedagogia de la necessitat de la independència.
Que és necessària ho sap tothom, ho saben fins i tot els que paradoxalment s’hi
oposen. Saber transmetre que la independència és possible i volatilitzar els
temors que fa anys que ens tenallen i ens mantenen esclaus és el gran repte de
Reagrupament.

Com que estimem el
nostre país el volem lliure. I també perquè estimem el nostre país plantegem la
independència al costat de la regeneració democràtica. Perquè si ens dotem d’un
estat és per disposar d’una democràcia d’alta qualitat, perquè volem que
Catalunya sigui avantguarda mundial, un país que excel·leixi i sigui referent en
els terrenys de la cultura, la tecnologia, el coneixement, la recerca, la innovació, i deixi de
premiar la mediocritat. Un país de gent emprenedora i treballadora, sense mentalitat burocràtica, que
arrisqui, que no posi límits a la seva ambició i que no es conformi en copiar
els millors models sinó que esdevingui el model. Un país d’oportunitats en què els
ciutadans visquin cada dia millor i en el que puguin participar de la gestió
dels afers públics. Un país en què la política es caracteritzi per la voluntat
de servei a la comunitat, en què la política no s’entengui només com un modus
vivendi vitalici de determinades persones que potser tindrien
serioses dificultats per gaudir d’un salari tan suculent en altres àmbits
professionals.

Som una nació mil·lenària
que ha viscut vicissituds de tota mena. No ens creiem superiors ni millors que cap altra comunitat humana però ens sentim orgullosos de ser com som i
de parlar la llengua que parlem. Al llarg de la història s’ha anat configurant
el nostre ADN particular que ens singularitza. En un món global amb tendència
sovint a la uniformització i més encara en el marc d’un estat que menysprea la
diversitat només podem garantir la preservació d’allò que
ens defineix com a catalans mitjançant un estat propi. També per això volem un estat. Però que quedi clar
que el nostre no és un projecte essencialista que s’encaterini del passat, com
diuen alguns, del que estem parlant és de present i de futur. De construir un
estat modern, avançat, al servei dels ciutadans. El que és retrògrad és
defensar que un país no pugui administrar-se per si mateix i acceptar sense ni
tan sols protestar que uns altres es quedin amb els teus recursos.

Si en els
últims mesos Reagrupament ha estat treballant a les drassanes en la construcció
de l’instrument avui podem dir que hem fet el bateig de la nau que es troba ja a
port a punt per començar a navegar amb rumb a la llibertat. El full de ruta és
molt clar. Abans de llevar àncores cal que siguem més encara els disposats a
embarcar-hi. A l’apassionant trajecte hi són invitats tots els patriotes que
vulguin remar en una mateixa direcció. Però el que no es pot fer és mantenir el
vaixell a port per gaire temps, la urgència de la independència marca el tempo.
I cal que tothom vagi agafant el seu rem per amb tenacitat i disciplina marcar
la velocitat de creuer oportuna. Uns quants ja tenim el rem a punt. Sabem que hi
haurà mala mar i que les adversitats seran múltiples, en som plenament
conscients i això precisament ens farà més forts. Ara cal sumar més i més gent,
repartir molts més rems i emprendre el viatge definitiu d’una vegada. Sense
defallir, sense por de la por, amb la determinació que ens conduirà a la
victòria.

 ‘Ja t’has
reagrupat?’ o ‘Encara no t’has reagrupat?’.
Aquestes són les dues preguntes que a partir d’avui han de córrer com la pólvora
entre els catalans i catalanes. Perquè s’adonin que ja no val més practicar el
victimisme, allò de viure instal·lat en la queixa permanent i no fer res o mantenir-se
sempre a l’expectativa. Perquè s’adonin que tenen l’oportunitat però també el deure i la responsabilitat de contribuir a
escriure un dels capítols més bells de la història, el de l’assoliment del bé
més preuat de tot país: la seva llibertat.  

Des d’aquí felicitar els
organitzadors de l’assemblea d’avui i els 18 components de la junta directiva de
l’associació que han resultat elegits. Com ha fet Carretero, un reconeixement
especial al nucli promotor de Reagrupament. Veure’ls tots junts a l’escenari i
tot el públic dempeus entonant el nostre himne ha estat una de les imatges
més emotives i estimulants de la jornada. Un esperó que ens ha de guiar en la molta feina a
fer a partir d’ara, cadascú des de la seva parcel·la ha de trobar de quina
millor manera pot contribuir a convertir aquest somni col·lectiu en una realitat
que avui sabem que està a tocar.

Moment vibrant també quan
Jordi Comas ha donat la benvinguda a les personalitats de diferents àmbits que
avui han volgut ser amb nosaltres. Alguns esperaven un il·lustre que no ha
vingut perquè encara no tocava. No es poden cremar tots els cartutxos en un sol
dia, el creixement que hem d’experimentar és per fases i cal no aturar-se però
tampoc precipitar-se. Ja veureu com el que ha de passar acabarà passant si fem
cas del consell de no defallir. Il·lusionant l’estratègia d’expansió detallada
per Emili Valdero, que crec totalment realista si es treballa en la línia
adequada. L’únic que penso és que no ens podem limitar a intentar captar aquest
mig milió d’exvotants de formacions d’obediència catalana desencisats, hem de
ser molt més ambiciosos. D’acord que és el nostre electorat potencial però
haurem de seduir molts més electors per aconseguir el que volem aconseguir. De
pell de gallina la intervenció de l’alcalde d’Arenys de Munt. I estel·lars els
dos discursos del metge de Puigcerdà.

Ara és l’hora de la veritat. Comença el
compte enrere. L’Estat Català és el nostre destí.