El Campanaret

Xabier Arzalluz advertia als polítics catalans fa uns dies, en la presentació de les seves memòries a Barcelona, que “encara que a Madrid diguin amb una mà que passin si us plau molt educadament, no oblidin que en l’altra hi tenen el garrot”. El garrot o les tisores, tant se val. Després de l’amabilitat que ahir van exhibir el president Zapatero i el portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, fora bo tenir-ho en compte per no caure en un optimisme desmesurat i injustificat.
Alguns diaris titulen avui que l’Estatut ha estat acceptat i això no és pas veritat, tan sols s’ha acceptat la seva presa en consideració, que és una cosa molt diferent. Els comissionats del Parlament de Catalunya van fer tots tres un bon paper, però només Carod va preguntar quina via li deixaran oberta a Catalunya si al final es rebutgés l’Estatut. Saben que si no prospera l’Estatut i amb això un canvi cap a un model d’estat federal ja no només respectuós amb la diversitat sinó promotor d’aquesta s’obre el camí de l’adéu a Espanya. És per això en gran part que si més no es fa veure que s’escolta la proposta catalana. Zapatero va ser exiquisit en les formes però també va actuar molt en clau partidista, ahir es notava molt que buscava la foto de l’aïllament del PP, cosa que va aconseguir, tampoc era tan difícil. Caldrà veure ara com actua Alfonso Guerra, com a president de la Comissió Constitucional del Congrés. Si l’amabilitat en les formes i en fer veure que t’escolten farà que ens empassem aquests retocs dels que parlen els socialistes espanyols.
El branquilló de romaní que una gitana va regalar a Maragall al parc del Retiro i que el president va obsequiar a Manuela de Madre qui finalment el va lliurar a Zapatero no sé ben bé quin simbolisme té, desconec si és un bon presagi o no. Però crec que la clau de tot plegat és la mateixa que va centrar la discussió durant el debat de presa en consideració del pla Ibarretxe, que ja no va superar el tràmit que l’Estatut català sí que ha salvat. Em refereixo al debat sobre on rau el poder de decisió. “Si estem junts hem de decidir junts”, va dir Zapatero. Mentre que Ibarretxe va sentenciar: “precisament el que estem discutint és el dret de poder decidir si volem estar junts”. I això, poder decidir per nosaltres mateixos, sense demanar permisos, és el que no estan disposats a permetre’ns. Tant de bo m’equivoqui, però temps al temps.
Si l’Estatut hagués arribat a Madrid amb el PP al govern com alguns esperaven els catalans que es creuen això de l’Espanya plural ens haurien dit que ens havien tombat la proposta però que calia esperar que vingués un goven afí. Però mai tindrem un president espanyol tan afí com Zapatero. Així que si ara això fracassa ja mai serà possible.