El Campanaret

Prepotència ecosocialista. Els membres de la direcció d’ICV i especialment els seus dos consellers al Govern són d’un perfil molt baix. Això ja ho havíem notat fa temps. En les últimes setmanes, però, amb la mala gestió de la sequera (si és que de la successió de despropòsits que ha protagonitzat se’n pot dir així) Francesc Baltasar s’ha superat a si mateix. La seva m’ha recordat l’actitud xulesca de Joan Boada arran de la detenció de Núria Pòrtulas. El to que Baltasar va utilitzar ahir contra els dirigents de la formació a les Terres de l’Ebre diu molt del tarannà d’aquesta gent que mai havia de fer transvasaments i ara es creu fins i tot amb més potestat en matèria de semàntica que l’Institut d’Estudis Catalans. 

Pla de Foment de la Lectura. El Pla presentat ahir pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per aconseguir incrementar l’hàbit lector de la població em sembla ambiciós i s’hi aboquen suficients recursos com perquè els resultats siguin apreciables ben aviat. Com va dir ahir el conseller Tresserras quan el punt de partida és molt baix el tram de millora és molt ampli. Per això no ha de ser gaire difícil millorar els penosos indicadors de lectura del país. Caldrà també que l’administració no es quedi sola estirant del carro en una qüestió, la de l’accés de la majoria de la ciutadania al coneixement i a la cultura, que és fonamental per al progrés nacional i social. Una de les mesures anunciades és la de regalar subscripcions a diaris o revistes als joves que compleixin 18 anys. S’hi destinaran tres milions d’euros anuals. El cas és però que les subscripcions que pagarà el Govern seran indistintament per a mitjans tant en català com en castellà. Tenint en compte la desproporció abismal pel que fa a la lectura en català i en castellà em pregunto si amb una acció com aquesta no podem acabar, paradoxalment, guanyant lectors però potser a la vegada propiciant a fer encara més desproporcionada la desproporció.  

Les dues ànimes del PSC. Antoni Castells ha manifestat que no seria al PSC si no hi existís la síntesi de la famoses dues ànimes que conviuen en el partit i ha defensat una vegada més la necessitat de tenir veu pròpia al Congrés de Madrid. En el si del PSC hi continua viva la tradició representada en el seu moment per Maragall i que ara poden encarnar el mateix Castells, Montserrat Tura, Raimon Obiols o Quim Nadal, entre altres. Però el cert és que aquest sector cada cop hi pinta menys al carrer Nicaragua. Des del búnquer en el que viuen instal·lats els de l’altra ànima tenen el control absolut de la situació. Res se’ls escapa. El Marz Arza en l’apunt PSC, el triomf de la mediocritat descriu molt bé com la petitesa dels Montilla, Corbacho, Zaragoza, Chacón i companyia s’ha imposat a la il·lustració. I quan això passa és que les coses no van bé. El que segurament és inviable és que un partit tingui dues ànimes. Poden compartir un mateix projecte polític gent molt diversa, amb accents, posicionaments i visions estratègiques plurals, però intentar fer compatibles dues ànimes és senzillament una temeritat, per més que això permeti sumar, almenys fins ara, vots de sectors de població que en un escenari més clar votarien opcions diferenciades. Un partit, com una persona, només pot tenir una ànima. Mentre que uns ja han imposat la seva els altres, els que es neguen a acceptar-ho i continuen al partit malgrat no compartir-ho, contribueixen a confondre més encara una societat, la catalana, ja confusa per naturalesa.  

Raúl. El jugador madridista ha expressat que vol que la Champions la guanyi un equip espanyol. Potser no recorda que el seu equip ja va ser eliminat. I és que quan entre els quatre semifinalistes no hi ha cap equip espanyol desitjar que un club espanyol guanyi el títol és com voler la lluna en un cove.