Ni estatut, ni si Maragall o Montilla, ni si sociovergència… Desenganyem-nos. La pregunta que aquests dies és en boca més o menys de tothom és: i tu, quan fas vacances? Potser no es formula ben bé així, però ja ens entenem, el llenguatge té mil variants per reflectir una idea. Quan les fas, les vacances? Tens molts dies? Noi, o noia, quina sort, no?, un mes sencer (i te l’has de mirar amb cara d’amic per no dir-li quatre coses ben dites i perdre totalment els papers)…
A aquestes alçades, qui més qui menys, ja necessita connectar-se al carregador.. Exactament igual que si fóssim un telèfon mòbil o una càmera de fotos, posem per cas. Hores d’ara (jo el primer, ep!), estem amb dues (en el millor dels casos) o una ratlleta (en el pitjor, que deu ser curiosament el de la majoria)… Si fóssim un mòbil, insisteixo, començaríem a emetre aquell so tan desagradable i pesat que ens indica que si tenim la intenció de fer una trucada més val que diguem el que haguem de dir ràpid perquè si no ens quedarem més penjats que un fuet.
Ben mirat, si féssim aquest soroll, potser ens estalviaríem alguna sorpresa desagradable. Vull dir: algun crit, alguna mala cara, algun bolet fruit de la síndrome vacacional. Una síndrome que té una conseqüència fatídica: la síndrome postvacacional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!