Quadre de Seguiment Epidemiològic de la COVID-19 a Catalunya

Nova eina interactiva per conèixer l’evolució de la COVID-19 a Catalunya

Vols conèixer de primera mà l’evolució diària de l’epidèmia del Coronavirus al teu barri, la teva ciutat o la teva comarca? Una nova eina interactiva està disponible a la xarxa i permet comparar els nivells coneguts d’infecció en diferents unitats d’agregació territorial

El nou Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE) ha estat creat per a posar a l’abast de tota la ciutadania l’anàlisi de la magnitud, el perfil i la tendència de la Covid-19 a Catalunya i les seves àrees geogràfiques. Mitjançant els seus filtres jeràrquics es poden analitzar i comparar fàcilment informacions per Regió Sanitària, Sector de Salut i Àrea Bàsica de Salut, les quals es superposen sovint amb les divisions administratives més conegudes per la població. També s’han construït unes dreceres per accedir ràpidament a les dades agregades de les grans ciutats, facilitant la cerca.

Les dades corresponen als tests positius de la prova de laboratori PCR – la més confiable per a diagnosticar la malaltia, i ara mateix l’única disponibilitzada de forma desagregada per l’administració. La font és el Registre COVID-19, del Departament de Salut, que disposa gairebé a diari les seves dades a la ciutadania a través del Portal del Govern Obert de la Generalitat de Catalunya. En el QSE també s’hi poden trobar informacions actualitzades sobre els principals indicadors de la pandèmia a Catalunya (casos nous, defuncions i altes hospitalàries), recollits per l’Idescat.

 

 

I ara sí! L’article original preexistent en aquest enllaç:

Els morts de la COVID-19 sota l’estora

La recent decisió del govern de la Generalitat de Catalunya de passar a incloure en les estadístiques oficials de la pandèmia del Coronavirus les morts sospitoses succeïdes dins i fora dels hospitals – en un canvi de criteri metodològic en la sèrie temporal fins ara construïda, no pot ser considerada sinó com una aposta assenyada, honesta i audaç.

En primer lloc, és una decisió assenyada perquè hi ha prou indicis que es venen acumulant arreu del món per sospitar que el tsunami epidèmic de la COVID-19 està desbordant els cementeris amb una onada de morts més grossa del que les xifres oficials de sanitat apuntaven inicialment. Al conjunt de l’estat, van saltar les alarmes la primera setmana d’abril quan es va saber pel monitoratge dels registres civils (dependents del Ministeri de Justícia) que es detectava un augment fort de les defuncions, molt per sobre del que es podria preveure mitjançant l’anàlisi de tendència de les sèries històriques. Amb això, començaven a posar-se en entredit les xifres oficials del Ministeri de Sanitat. Més recentment, s’hi ha afegit al carro el setmanari britànic The Economist, que ha decidit monitorar amb gràfics l’excés de mortalitat a tants països com li sigui possible i per a l’estat espanyol ja estimen que hi podria haver tretze mil morts no comptabilitzats oficialment.

Val a dir que quan les raons d’estat s’imposen, els estadistes, assessorats per funcionaris a l’ombra poden veure’s amb la temptació de modular els comptes per ajustar la imatge més apropiada que es vulgui donar a dins i a fora del país. La pressió de grups polítics rivals per desestabilitzar el govern aprofitant tota mena de conjuntures, a més, també pot contribuir a que unes dades inoportunes es converteixin en un malson pel governant de torn.

És clar que amb un retrat més acurat de la realitat serà possible de prendre les decisions més encertades, efectuant sobre la marxa les correccions de rumb que siguin necessàries. Aquest procés, en última instància, hauria de redundar en un major benefici tant per als governants com per als governats, en una mena de cercle virtuós de la gestió de la informació. A la teoria fotogràfica de la realitat, de connotacions positivistes, la succeeix en aquest esquema la teoria de la gestió racional de l’estat: qui no registra ni observa adequadament, no por gestionar acuradament. I és que no es pot anar pel món amb les ulleres defectuoses, sinó després passa el què passa.

Però no es tracta només d’això, sinó també que en el disseny de l’arquitectura de contrapoders dels nostres sistemes polítics, la transparència i la rendició de comptes s’han convertit en peces claus de l’engranatge democràtic i de les relacions de la societat amb l’estat.

Inicialment l’estadística va néixer en l’època del despotisme il·lustrat per a ser la “ciència de l’estat”. Però amb el pas dels segles, les transformacions tècniques i polítiques l’han convertit també en una eina d’empoderament de la ciutadania, on diferents lluites socials pugnen per a reivindicar la visibilització de les seves demandes i poder posar-les sobre la taula, al bell mig de l’agenda del debat públic.

En segon lloc, com dèiem, la decisió del govern català és també honesta. El govern és honest amb si mateix, doncs no serveix de res fer-se trampes al solitari davant la urgència sanitària que estem patint. Però és honest sobretot amb la ciutadania. Perquè pels milers de famílies que en el breu lapse d’unes poques setmanes han passat a perdre un o més éssers estimats pel flagel epidèmic del coronavirus, no veure reflectides en aquestes xifres els seus morts no seria menys que una afronta moral a la seva dignitat. Els governs democràtics no es poden amagar darrere mentides ni mitges veritats, sinó volen perdre legitimitat, que és la base del contracte social.

La forma de comptar – com es fa el recompte– també compta.

Davant la situació actual, no puc deixar de recordar l’extraordinari treball de camp que va realitzar l’antropòloga i infermera americana Nancy Scheper-Hughes als anys vuitanta sobre la violència estructural en la vida quotidiana d’una favela de treballadors rurals, en un poblet de la zona de la canya de sucre de Pernambuco, a la perifèria de les perifèries del Brasil. En el llibre Death Without Weeping l’autora denunciava, d’entre altres coses, la invisibilitat col·lectiva dels pobres del Brasil, que es manifestava en la seva absència en censos i estadístiques vitals, tot sentenciant: “les persones que no compten en vida, tampoc no compten en la seva mort”. A mode d’exemple: “la mort de nens és tan rutinària i té tan poques conseqüències que si llegim els certificats (…) descobrirem que més de ¾ parts de les morts registrades tenen el camp “causa de la mort” en blanc”.

En vista de la incoherència de les estadístiques de mortalitat infantil de l’època, Scheper-Hughes es va proposar reconstruir-les, analitzant personalment certificats al registre civil de la comunitat estudiada. El resultat fou un retrat molt més esfereïdor del que les xifres oficials permetien suposar. Els problemes socials eren silenciats per burocràcies administratives, que deixaven de banda els drames dels més vulnerables.

Sortosament, de llavors ençà ha plogut molt i el Brasil ha pogut experimentar millores substancials en la qualitat de la informacions de salut, així com reduccions reals i consistents de les seves taxes de mortalitat infantil, acostant-se fins i tot a la consecució dels objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides. En conseqüència, el perfil de la mortalitat de la població pobre al país ha anat canviant amb el pas de les dècades. L’estabilització de les taxes de morts prematures ha anat acompanyada per la propagació de les armes de foc i la irrupció d’uns índexs de letalitat violenta sense precedents que s’acarnissa encara avui sobretot en els joves adults de les classes populars.

Vivint i treballant uns quants anys amb estadístiques de criminalitat a l’estat de Pernambuco, vaig tenir l’oportunitat de ser testimoni de primera mà de com de dispersos eren els criteris a l’hora de comptabilitzar la “mort matada” a inicis del segle XXI. Històricament i per a resumir-ho molt, les xifres de la seguretat pública d’homicidis consumats es basaven en el recompte de cadàvers encara calents en els escenaris dels crims, però aquestes xifres estaven lluny de reflectir la realitat. Presentaven una subnotificació important degut a que en una quarta part del casos, les víctimes no morien instantàniament allà on les executaven, sinó que eren socorregudes i aquestes aconseguien arribar amb vida als hospitals. Allà, passat un cert lapse temporal, acabaven sucumbint a les seves ferides, d’on eren conduïdes directament als dipòsits de cadàvers, sense passar el registre per comissaria, que ja anaven prou desbordades amb el fluxo de feina de cada dia. En el millor dels casos, aquestes víctimes eren comptades com de lesió corporal seguida de mort, un crim menor en l’ordenament jurídic brasiler i constituïen el gruix de la xifra oculta que tant preocupava als criminòlegs del país.

Recordo que cada dilluns hi havia un ball de dades entre les xifres oficials del govern sobre homicidis intencionals durant el cap de setmana i l’estadística que recollia la premsa del nombre de necròpsies per armes de foc realitzades per l’Institut de Medicina Forense. Posteriorment, també vaig ser testimoni de com la pressió i mobilització de la societat civil va ser clau per a provocar la integració dels sistemes d’informació sobre mortalitat violenta i la divulgació de dades més ajustades a la realitat. Aquests i altres factors foren requisits determinants per a poder-se implantar veritables polítiques d’estat per a encarar col·lectivament el problema de les morts violentes.

Per altra banda, és públic i notori que en altres estats pretesament més avançats, com São Paulo, durant anys es va bandejar el recompte de les morts resultants d’enfrontaments amb la policia, considerats gairebé sempre en defensa pròpia de l’agent de seguretat. Els policies morts també es comptaven a part, així com els robatoris seguits de mort (delicte de llatrocini).

En aquest aspecte concret, la relació entre la Unió Federal i els estats era força tortuosa, amb tensions en la remessa de dades, a més de la disparitat de criteris que uns i altres adoptaven, complicant encara més una situació ja de per sí complicada.

El preciosisme jurídic era l’argument que alguns estats empraven per a excloure de l’indicador oficial de violència letal intencional el conjunt de categories que no s’ajuestaven a l’homicidi dolós, tal i com es definia en el codi penal, el que impedia obtenir una visió global del laberint de violència en què es troba encara avui submergida la societat brasilera.

Vist però en perspectiva, he arribat a la conclusió  que la raó principal de gran part dels problemes de qualitat de la informació sobre violència letal era la manca real de voluntat política per a fer front a un problema que perjudicava especialment a les capes populars. Exprimida la canya de sucre, extreta tot la sacarosa, el que en restava era el “bagaço”, les deixalles humanes que l’estat no considerava com a prioritàries en vida, menys encara en la seva mort.

En tercer lloc, i tornant a casa nostra i al moment actual, sobre la pandèmia que assota especialment el segment més envellit de la població, la valentia dels polítics i gestors catalans que han pres la decisió d’incloure en la estadística oficial totes les morts sospitoses per la COVID-19 els honora. I el món és dels valents. Qui sap si no ha estat un petit pas endavant per a un país com el nostre però un gran pas per a la humanitat. Tot seguit del canvi de criteri de la Generalitat i de les declaracions del president Torra interpel·lant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a assumir aquesta manera de comptar les víctimes i afectats del Covid-19, hem vist com en vint-i-quatre hores l’OMS ha recomanat l’adopció de criteris amples, demanant que s’agreguin també els casos sospitosos en el recompte per tenir una foto més real de la pandèmia. Per si això fos poc, també hem vist com la Xina passava a revisar l’històric de morts oficials a Wuhan, que ara han augmentat un 50% d’un sol cop.

Arran del ball de dades amb la Generalitat, el govern espanyol va emetre una ordre a les comunitats aquest divendres, refermant-se en el criteri adoptat de tan sols comptabilitzar dades de casos i morts confirmades via test. Tot i l’intercanvi de retrets, aquest pot ser un pas en fals que allunyi encara més l’autoritat competent dels anhels de la ciutadania en el seu conjunt i de les bones pràctiques internacionals. Rectificar és de savis, especialment si es fa a temps.

I és que si es fila massa prim i es tenen en compte només els resultats de les anàlisis laboratorials més estrictes, entraran pocs casos en les estadístiques que no tenien la COVID-19 però es pensava que sí. En canvi, així passaran desapercebuts i es deixaran de banda moltes persones que realment sí estaven infectades, però no van ser detectades. Per la meva experiència al Brasil, em decanto a considerar que el més adequat és fer just el contrari: incloure’n els casos amb simptomatologia sospitosa atestats per alguna autoritat mèdica, independentment del lloc de la defunció o d’on es troba el pacient (hospital, residència, particular, etc). Així es permetrà detectar molts casos que d’altra forma quedarien fora per la manca de tests.

El creuament de fonts d’informació complementàries és sempre la millor estratègia per a obtenir una visió més acurada. A més, un equip especialitzat es podria dedicar complementàriament a la revisió estadística dels expedients mèdics i certificats de defunció per tal de detectar els possibles errors de classificació que hagin pogut passar desapercebuts. Davant d’una situació tan dramàtica, és millor patir una mica de super-notificació que no pas una gran subnotificació.

Dades obertes

Com es pot comprovar, quan es parla de transparència i rendició de comptes no es tracta només de l’accés massiu a un gran nombre de dades per a que estiguin disponibles per al gran públic, sinó també de l’adopció dels criteris estadístics més adients per a la recol·lecció, tractament i classificació de les mateixes. I és que aquests criteris reflecteixen la forma com es defineix i s’interpreta el problema socialment, com se’l delimita i, en última instància, com se l’entoma pels poders públics i la societat.

Tanmateix, cal fer esment que en aquests temps que corren, en que determinats centres oficials d’opinió fabriquen una opinió pública que sembla demanar un nou Ministeri de la Censura, són més importants que mai les dades obertes, tant per al periodisme d’investigació com per al conjunt del ciutadans. Tal i com afirmava Genís Roca:

“Les dades són l’argument del relat, la manera contemporània de construir la versió oficial de les coses. Per això no s’obren les dades, per poder tenir controlat el relat. Normalment no és per mandra o per problemes tècnics, sinó que és una decisió política. Si dones les dades potser la versió de les coses no serà la que tu voldries. Obrir dades està reconegut com un símptoma de qualitat i transparència democràtica, i aquí les tenim tancades.”.

En aquest sentit, és digne d’elogi també que la Generalitat de Catalunya finalment hagi donat el pas de disposar un incipient portal de dades obertes sobre els efectes de la COVID-19 en diversos àmbits d’actuació pública de la seva competència. Gràcies a aquesta disponibilitat de dades obertes, i tal com suggeria la periodista Susana Pérez a l’article Necessitem dades per salvar vides“nombrosos professionals, com ara periodistes, però també epidemiòlegs, matemàtics, enginyers, sociòlegs, psicòlegs i un llarg etcètera, confinats ara a casa seva, podrien treballar-les per oferir un dibuix més nítid del que passa i per aportar possibles solucions”.

Aquests dies, he entomat el repte proposat per Susana Pérez. Així que tot seguit trobareu la meva humil contribució: el Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE), una eina interactiva i actualitzada per a que tothom que s’ho proposi pugui fer el seguiment diari de la magnitud, el perfil i les tendències de les taxes d’infecció de la COVID-19 a Catalunya i les seves Regions Sanitàries.

2 pensaments a “Quadre de Seguiment Epidemiològic de la COVID-19 a Catalunya

  1. Javi Gonzalez

    Bona tarda,

    En primer lloc, enhorabona pel Quadre de Seguiment Epidemiològic realtzat, una molt bona feina.
    Formo part de Geovoluntarios.org i un grup estem participant a la inciativa de creació d’una plataforma de consulta ciutadana de les dades COVID-19 a tot el territori espanyol. Sóc l’encarregat de les dades de Catalunya i vist que treballem amb les mateixes fonts, voldria consultar si em doneu permís per crear un quadre d’enllaç directe (citant a l’autor obviament) a aquest quadre a la página descriptiva de les dades de Catalunya.
    Si necesiteu més informació, en parlem. Gràcies

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*