xino-xano

Al 1995, dos periodistes de La Vanguardia (Eugenio Madueño i Bru Rovira), van fer un viatge de 35 dies a la Xina. El resultat del viatge es va publicar en forma de cròniques durant el mes d’agost en el mateix diari. Finalment es va fer un llibre “35 días en China. El despertar del Dragón” (Ediciones Península) que aquests dies m’estic llegint, gràcies a que me’l va passar la Marta, una companya de feina de Criteria. (…)
Val a dir que el llibre resulta molt amè i interessant, però en 12 anys, moltes coses han quedat desfasades i el país que jo m’estic trobant ha canviat.

Hi han, però, reflexions i apunts que m’estan agradant força, els quals continuen vigents:

“Es evidente que la China de hoy se deja quer por el capital extranjero, que sus ciudadanos viajan a Occidente y aprenden el funcionamiento de nuestra economía, que reciben con grandes atenciones a los extranjeros que les visitan; pero si alguna cosa caracteriza esta relación es que a los chinos, para utilizar el lenguaje figurado que tanto les gusta a ellos, les encanta chapotear en nuestras aguas pero jamás se disuelven en ellas. Los chinos nunca pierden el control de su propio destino, como bien saben los parientes empresarios que hayan conseguido salir airosos de una negociación con ellos”.
(…)

I així és, ens uneixen moltes coses però hi ha un tret d’ells, que no sé especificar, que els fa especials.

“Antes de irnos a dormir un ingeniero español nos da la bienvenida al país con unas palabras que hoy nos parecen proféticas:

-Hay mucha gente que visita China durante un par de días y se siente capaz de escribir un libro sobre ella. Luego están los que se quedan una semana y piensan que lo mejor será concentrarse en un artículo. Finalmente, hay otros que se quedan más de un mes. Éstos ya son incapaces de escribir nada.”
(…)

A mi m’està passant això, molts cops em costa poder explicar la quantitat de sensacions i coses que veig.

Per això, avui obro aquesta nova secció on us aniré explicant, en un format breu, algunes costums del país i sobretot anècdotes amb les que m’estic trobant.

En el proper post, vosaltres mateixos podreu opinar si és o no estrany. Ja us adelanto que curiós ho és.

—
Foto: edificis que estan davant del riu que passa per Guangzhou.

L’edifici que queda al centre tirant cap a la dreta (amb una mena de corona daurada de llum), era l’edifici de més alçada a la ciutat a inicis dels vuitanta.
25 anys més tard, en aquesta foto hi han diversos edificis que el sobrepassen, al marge del riu n’hi han centenars i en tota la ciutat, milers.

—
si us plau = quing (mandarí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!