Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
A la feina la gent pregunta què va passar ahir a la nit? No ho sé. Què va passar? Tinc com un estrany buit a la memòria que va de les 20.45 a les 23 hores. No recordo res. Sé que hauria de fer-m?ho mirar per un especialista, algun psicòleg o potser un psiquiatre, però el cert és que no em vull curar. Viure el que em queda de setmana amb el futur d’un Madrid-Barça i m’aplicaré una dosi de desmemoria immediata.
La ment es sàvia i sap esborrar del disc dur les coses que són, precisament, dures. Així Sevilla és el nom de l?equip que ens vam petar aquest cap de setmana, Atenes una ciutat grega plena de pedres on el Barça guanyarà la 3a Champions i Gaspar un rei mag. És com ha de funcionar l?hemisferi cerebral culer: optimista i selectiu.
En dies com avui, us animo a apuntar-vos a l’opció futbolera tipus Alícia al País de les meravelles i alimentar-vos únicament de cervesa i psicotròpics en forma de gols i victòries. Jo, si algun dia estic de baixon, em reanimo amb droga dura a base de DVD de París i gastant una caixa de kleenex per secar-me les llagrimetes.
Però també, de tant en tant, em desperto suat i amb palpitacions. Veig l’equip d?un barri pijo de Londres fotent-nos un gol mentre salta un traductor per la zona de banquetes. O veig un equip vestit de la FAI amb ralles negres i vermelles guanyant-nos 4-0 quan erem molt a prop d’Itaca. Fins i tot un dia vaig somiar que un directiu amb pinta de Dràcula corria per l?aparcament d?un aeroport mentre anava demanant "caritat humana". Quina por.
Però els malsons només són això, malsons. Et despertes, atxutxes a la novia, li dones un petó a l?escut de la samarreta i tanques els ulls perquè tornin les imatges maques. Aquest diumenge crec que tindré un viatge oníric calent i orgasmàtic i pel dia 31 d?octubre al Camp Nou em reservo una nit de somni.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
es demostra quan veus que el dia que hem perdut no fem més que parlar-ne. A Madriz quan perden, parlen d’altres coses i, a vegades, fins i tot treballen. Amb un d’aquests massoques vaig pactar una vegada que quan jo digués fa vent ell entendria QUE NO VULL PARLAR-NE,