Fundació Pere Tarrés

El lleure és el temps de “no treball”, de distracció o de descans, amb una clara perspectiva lúdica. Cal tenir-ho present i no convertir aquest temps en una mena de segona jornada laboral on es col·loquen totes aquelles activitats formatives no escolars que l’adult considera imprescindibles per a l’infant o totes aquelles situacions compensatòries de dèficits infantils (acadèmics o socials): serà activitat de lleure en la mesura que sigui lliurament triada per l’infant i que realment li suposi distracció i esbarjo, és a dir, si realment té un caràcter lúdic. Això vol dir que una activitat determinada no és lúdica en ella mateixa, sinó que ho és en la mesura que així la viu la persona que la pràctica. És convenient, doncs, assegurar que l’infant participa en la tria i perquè realment tingui la vivència d’oci que ha de tenir i no es converteixi en una prolongació encoberta del temps del treball. L’esport, la música, l’assistència a una entitat de lleure… pot ser una experiència lúdica o pot convertir-se en una feixuga càrrega per a l’infant. 

Evidentment, sense renunciar a la dimensió lúdica (és més, tenint-la com a eix central), les activitats de lleure poden ser un important agent educatiu que ocupa un espai complementari a altres agents educatius de la vida de l’infant com són l’escola o la família als quals no cal renunciar. Aquesta dimensió educativa estarà present en la mesura que siguin actuacions ben estructurades i planificades, això és, que hi hagi consciència i intencionalitat sobre allò que es vol ensenyar i se sistematitzi la manera de fer-ho. Des d’aquesta perspectiva, cal fer un esment especial a les entitats d’educació en el lleure, de gran tradició a Catalunya, com a exemple clar de recurs educatiu estructurat de caràcter lúdic on els nens i les nenes tenen vivències de caràcter prosocial de gran qualitat. Els valors de la convivència, de la comprensió de l’altre, de la cooperació constructiva, són experiències fonamentals en la construcció de la personalitat de l’infant en tant que infant i també com a futur adult. 

En aquests temps de presses i d’exigències constants, cal recuperar el temps d’oci des de la perspectiva més lúdica. Aquesta perspectiva forma part de les necessitats no materials de l’infant perquè aporten vivències de felicitat, de divertiment, de plaer, de plenitud, d’alegria, que són imprescindibles en el desenvolupament integral de la persona. En el millor dels casos, és convenient que la formació i l’oci convisquin de forma harmònica sota la idea de lleure. 

Aquest article ha estat publicat a La Vanguardia amb data 7 de juliol.