Fundació Pere Tarrés

S’entén per acreditació el procés pel qual els serveis es sotmeten a una avaluació per comprovar la seva idoneïtat en relació al compliment dels requisits legals i administratius que l’administració pública estableix. En l’aprovació de la llei de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en situació de Dependència (LAPAD)- coneguda en la qüotidianitat com la llei de la dependència- s’establí un marc general pel desenvolupament del Sistema per l’Autonomia i l’Atenció a la Dependència (SAAD) en les diferents comunitats autònomes i en el qual es diu en diverses ocasions la necessitat d’ establir criteris i estàndards de qualitat en l’atenció a les persones en situació de dependència. En el any 2008, el Consell Territorial del SAAD acordà uns criteris mínims comuns d’acreditació per a garantir la qualitat dels centres i serveis del SAAD, publicats en la Resolució del 2 de desembre. Tanmateix, tres anys més tard, un percentatge important de comunitats autònomes , entre elles Catalunya, tenen pendent definir aquest model d’ acreditació; i és a través d’aquest acte que la Fundación Edad& Vida s’avança i proposa un possible model.

Segons Montserrat Cervera, responsable de l’elaboració del projecte i sòcia directora de Antares Consulting, abans de començar el disseny del model, s’inicià un treball de recerca per conèixer els models d’acreditació existents a Europea i en base els seleccionats i la realitat espanyola, s’elaborà aquest projecte que es presentà en la jornada en format llibre. 

El Model d’Acreditació dels Serveis d’Atenció a les persones grans en situació de dependència es fonamenta, en gran part, amb el model anglès perquè els resultats obtinguts s’orienten a valorar l’atenció prestada a l’usuari i té en consideració l’acompliment de les exigències del usuaris en funció el nivell de dependència. 

Aquest model que es presentà com un projecte dinàmic, que té en compte la realitat de cada centre, s’estructura al voltant de les diferents tipologies de serveis i en base els graus de dependència. 

Un dels punts rellevants del model són els principis plantejats. Uns principis basats en la confiança entre els agents implicats, l’objectivitat i l’exigència ja que la finalitat del model es proporcionar els equipaments residencials i centres de dia la potestat de ser autònoms, responsables, crítics per autoavaluar-se en base el seu model de centre i en base a uns paràmetres preestablerts i sota la supervisió d’un organisme extern per verificar el grau d’acompliment. 

El més interessant del model, al meu mode d’entendre, és la proposta de canvi de paradigma. Un paradigma més basat en la responsabilitat dels centres i orientat a l’atenció centrada en la persona, per defugir, una vegada per totes, de la cultura organitzativa basada en la seguretat. Una cultura organitzativa i assistencial més centrada en la promoció de la vida independent de la persona, entenent aquesta com la capacitat de decidir amb llibertat, per ella mateixa i reivindicar els seus drets i deures. 

El model proposat per la Fundación Edad y Vida, en part, s’emmarca en una corrent que, cada vegada més, té més força com és la desinstitucionalització. Un moviment existent a Europa, especialment en el països de l’Europa del nord i en el qual s’aposta per polítiques social d’inclusió on les persones amb discapacitat o dependència no siguin excloses de la societat en institucions sinó que sigui la pròpia societat a través de la promoció de valors com el respecte, l’autonomia, la possibilitat d’elecció i la participació social com a principis fonamentals de la dignitat humana qui les aculli. 

Qui desitgi conèixer amb més profunditat el model proposat per la Fundación Edad & Vida pot fer-ho en el següent link 
http://www.edad-vida.org/fitxers/publicacions/Acreditacion_FINAL.pdf 

Cristina Vidal Martí 
Cap de departament de l’Àrea de Gent Gran de Formació, Consultoria i Estudis.Fundació Pere Tarrés.