Farem caure l’imperi
d’aquells que miren però no hi veuen,
no hi haurà cap més destí
si no el que tu i jo hem decidit.
Travessant totes les portes
d’allò que en diuen realitat,
follarem sobre les runes
d’aquells pecats que ens feien por
ahir!
Després vindria Noh iha crisi (2006), amb altre pomell de cançons memorables i un neguit somort travessant l’espina dorsal del disc malgrat la producció colorista de Xavi Lloses que ho omplia tot de confetti i serpentines, accentuant, per contrast, l’amargor de fons. Tot trontolla, el món és un “circ esparracat”, el cel s’ha omplert de dubtes i amenaces —“jo només veig un abisme / sosa càustica que crema” i l’única estratègia vàlida per sobreviure és armar-se de cinisme i recuperar un bon tall d’àcid per combatre la sosa. Al bell mig de la debacle, però, una vella cançó, recuperada de la maqueta Orquídies i ortopèdies, per exorcitzar amb una mica d’humor el llefiscós escepticisme:
Oh! Àngel de la guarda
dolça companyia
si és que hi ha futur
sisplau que sigui amb nata.
El futur, però, no ha estat blanc de nata sinó roig de cor. Sagrat cor (2010), el seu darrer disc, representa la seua reconciliació amb ell mateix i amb el món per la via expedita de l’amor. Un amor entés com a principi de tot, a la manera de la filosofia hindú a què apel·la el disseny gràfic de l’àlbum. Es tracta, sens dubte, del seu treball més seré i despullat. Una redempció personal explicada a través de setze cançons en carn viva: setze miniatures musicals imbuïdes de tendresa, pau interior i una espiritualitat franca i transparent. Tot torna a ser senzill, cada cosa ocupa el seu lloc, la música flueix natural i sedosa, confiada en una sensació de plenitud que, tot i això, se sap terriblement vulnerable:
“No necessitem res més, no cal.
Pareu el món un moment.
Un moment, siusplau”.
Cavada pell propicia un diàleg entre el músic i el poeta. Tots dos recorren a bastant material inèdit per bé que Canimas reserva un protagonisme important a les cançons de Sagrat cor i Costa-Pau espigola algunes perles de la seua producció anterior. La confrontació entre tots dos —ben escudats amb Pau Oliver a les percussions i la direcció musical i Joan Solà-Morales al contrabaix— magnifica les virtuts de les obres respectives que s’hi sumen, s’hi interroguen mútuament, s’hi complementen i interaccionen creant nous espais expressius, insinuant nous significats i continguts, alterant-se l’una a l’altra en una evolució que mai es dóna en paral·lel sinó en continus creuaments ben subratllats per l’encertada dinàmica de l’espectacle.
Costa-Pau és un rapsoda gens afectat que declama amb un lleu i encantador distançament irònic, matisant, amb moviments dels dits a prop del micròfon, la sintaxi ocasionalment tortuosa dels seus versos. El seu posat amable i una mica neguitós contrasta amb la calma melangiosa de Canimas, com els seus poemes de ferro forjat ho fan amb les flors delicades que canta el músic gironí.
S’hi reserva espai per al somriure —el divertit poema del pa amb crosta, pura mordacitat— i per al calfred —l’emotivitat de “Puc tancar i obrir” arriba a aclaparar—, però tot es desplega en un ambient exempt de pretensiositat i amanerament. Potser ací rau una bona part de l’èxit de la proposta: la transcendència de tot plegat no s’infon mitjançant la grandiloqüència amb què s’executa el gest sinó en la profunda càrrega poètica que el nodreix. Una càrrega que Costa-Pau i Canimas ja fa molts anys que acumulen i traginen i que ara, per al nostre gaudi, decideixen públicament compartir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!