Francesc Vila i Femenia

Una vegada més, l’equip del programa 30 Minuts s’ha aventurat amb un reportatge titulat “Una relació sense senyal”
per a explicar la fi de les emissions de TV3 al País Valencià i com
s’ha anat confeccionant la llarga llista d’incomprensions i malentesos
que existeix entre catalans i valencians. Sense entrar a valorar si
aquests reportatges ajuden o no a establir sintonies entre nord i sud o
mar enllà, cal recordar que l’última vegada que van fer un programa
semblant va ser a finals de 1997, amb el reportatge “Valencians: cosins o germans?”. [+]

La distància en el temps de més de 13 anys entre els dos programes ja
evidencia algunes coses. D’entrada, TV3 parla poc dels valencians, i
quan ho fa li costa fer-ho amb normalitat. Una altra és que políticament
no s’ha avançat gens. Més aviat al contrari, quan més temps passa més
empitjora la relació, ja que l’últim reportatge ja no s’ha pogut veure
al País Valencià. Però, la qüestió que més crida l’atenció és que la
realitat valenciana és exactament la mateixa en els dos reportatges, la
d’una societat dividida entre la resistència i la reacció, la que parla i
la que no escolta, la que pateix la censura i la que s’expressa amb
l’autoodi.

Sempre s’ha dit que si es vol fer alguna cosa important, primer cal
creure-hi, després posar els recursos necessaris i, finalment, dur-la a
terme. I això no s’ha apreciat mai ni a una banda ni a l’altra de la
frontera autonòmica, ni entre els mitjans de comunicació públics ni els
grups privats, ni dins del govern ni entre l’oposició. Al contrari, el
silenci o la instrumentalització política de qualsevol problema ha
servit per alçar murs infranquejables. Malgrat tot, hi ha algunes
excepcions privades modestes, tan potents com arriscades, que serveixen
per confirmar que les grans empreses i les grans inversions no estan
disposades a explotar un mercat sencer de la llengua i la cultura.

Amb el temps, però, els mitjans públics s’han acomodat en els
respectius espais autonòmics. De fet, les polítiques públiques de
comunicació no han tingut mai com a prioritat esmenar aquest artifici
fixat constitucionalment. Una situació que no només divideix l’espai de
comunicació, també s’ha demostrat que frena inversions en
infraestructures de transports, i això dificulta les relacions
empresarials de qualsevol sector, així com l’enteniment entre les
persones i les organitzacions. Almenys, aquests “trenta minuts” de
senyal entre catalans i valencians serveixen per parlar-ne, i això és el
mínim del mínim de tot el que es pot fer des de la política i els
mitjans de comunicació públics i privats.

Article publicat a Mèdia.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!