Francesc Vila i Femenia

Ser saforenc i viure a Barcelona des de ja fa uns anys és una situació que pot oferir alguns avantatges, però, al mateix temps, moltes dificultats a l’hora d’entendre i valorar amb un cert coneixement de causa què passa al País Valencià. La gent que es troba en aquesta situació d’anar amunt i avall pateix allò típic de l’emigrant, que no serà ja mai més ni d’un lloc ni d’un altre. Segurament per això alguns valencians que vivim a Catalunya ens esforcem per entendre totes dues realitats i, sobretot, intentem fer-les compatibles. Res de nou, perquè som una mateixa nació, palem la mateixa llengua i tenim un recorregut històric i de futur que coincideix plenament. I qui no ho vullga veure que no es trega la bena dels ulls. [+]

I aquest és el fil que vaig estirar per donar resposta a la crida que em va fer Jordi Muñoz de participar en un debat col·lectiu per posar de manifest i reivindicar el País Valencià. Acaba d’eixir a la llum el tercer llibre d’una sèrie que conté les opinions de tres generacions, unes seixanta persones en total, al voltant d’aquests propòsits. Ha estat des de la Universitat de València, impulsat per Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, des d’on s’ha sabut activar aquest debat intergeneracional, per intentar articular un discurs adequat als temps actuals, per orientar la necessària alternativa a la paràlisi i crisi actuals, per posar en comú les reflexions i experiències de la generació que ve. El resultat encara està per veure, tot i que la iniciativa  ja ha creat controvèrsia.

La discussió, més que necessària, s’està reproduint en aquest web que també s’ha posat en funcionament molt recentment. Del tercer volum, titulat Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve, els dos articles que es poden llegir en línia, “El nou País Valencià, una qüestió de discurs”, de Vicent Martínez, i “Des de l’illa”, de Marc Peris, són un molt bon tast per continuar el debat iniciat en els dos llibres anteriors per persones de prestigi acadèmic i professional.

La meua col·laboració en aquest debat parla de la generació amb visió catalana. Una generació que si no existira caldria inventar-la, recrear-la i potenciar-la. Una generació que se sent protagonista del seu temps i, sobretot, mira cap al futur, amb idees pròpies per impulsar el projecte de redreçament i construcció nacional que van iniciar generacions anteriors. Només d’aquesta manera es pot garantir la supervivència de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià.

La meua proposta al debat, davant la realitat actual i aquest distanciament que ens han imposat entre els valencians i els catalans, no pot ser una altra que continuar creant espais d’actuació conjunta. Espais que es poden generar a partir d’uns mínims assumibles per totes les parts implicades. Perquè sense una societat activa i participativa, capaç de posar en comú els projectes unitaris, difícilment poden funcionar bé les propostes, difícilment hi haurà una alternativa política viable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!