Amigues i amics:
a la carta de la passada setmana feia una mena d’introducció sobre el que són les bases bàsiques –i la redundància no és casual– del capitalisme. Una explicació certament molt, massa, simplificada. I així m’ho ha fet veure un amic.
El capitalisme, el mode de producció que definim com capitalisme, és essencialment allò que es deia a l’anterior carta: possessió privada dels mitjans de producció i de canvi, llibertat de mercat, iniciativa privada… I com a clau de volta, benefici privat com a objectiu no pas important sinó que ineludible. I que ningú no s’esveri per això. Perquè ara per ara i en el model econòmic dins del que hi vivim, si no hi ha beneficis qualsevol negoci, des de l’humil botigueta del nostre barri fins la monstruosa supersupefície, des del senzill taller fabricant de bicicletes fins l’imponent consorci fabricant de blindats, bombarders i altres estris bèl·lics, fins i tot el monstruós gegant financer que manega més diners que moltíssims països, si no tenen beneficis se’n van a Can Pistraus. Tots ells.
O sigui, fan fallida i deixen milers d’obrers i empleats al carrer. Per la qual cosa que una empresa tingui beneficis és una obligació social, quasi que moral, us dirà amb un cert punt d’emoció qualsevol empresari. Començant pel president de qualsevol patronal, i seguint pel senyor Ortega de Zara, el senyor Roig de Mercadona o qualsevol dels Agnelli de la Fiat. I el bo del cas és que ho diuen de debò. Convençuts. És allò de la ideologia de la que ja van parlar els dos barbuts. El Karl i el Friedrich.
La qüestió, amics i amigues –i aquest és el nostre problema, el meu si més no–, són els mètodes d’explotació utilitzats per obtenir aquests beneficis. I també, un cop obtinguts, com s’efectua el seu repartiment entre la cúpula selecta dels de dalt i la per ells púrria treballadora dels de sota. És aquesta una qüestió que no toca avui. Però en la que sí és interessant parar compte quan parlem de capitalisme i anticapitalisme en concret, i no en abstracte.
A tot el dit abans, es pot afegir l’existència de mecanismes de domini social, no necessàriament violents, de les classes posseïdores sobre les desposseïdes –atenció: ser propietari d’un pis o d’un cotxe no fa esdevenir membre dels “posseïdors”, i ja comença ser hora que alguns comencin a baixar del burro. Mecanismes que les permeten exercir el seu poder a través dels instruments legislatius d’allò més democràtics: parlaments, senats, ajuntaments, ministeris… I de les diverses eines –incloent si cal les repressives, físiques o legals– que són part integrant de l’estat. El veritable estat.
O sigui, que el capitalisme, amb els seus mil i un instruments i mecanismes de poder i acció és certament molt complex. Evidentment. Ara bé. El punt de partida, la base del capitalisme és la ja assenyalada sobre la propietat privada, etcètera, etcètera. Aquesta és la base. Podríem dir que absoluta. I la resta són conseqüència. Perquè podem blasmar contra els bancs posem per cas, i és just fer-ho, però no són ells els qui creen el capitalisme sinó que una conseqüència. Lògica. Com ho són la borsa, les grans corporacions, les societats anònimes –moltes d’elles amb una estructura tan curiosa, que malgrat tenir milions d’accionistes repartits arreu del món, resulta que un sol individu, o un petit grup de vegades familiar, amb sols que un tres o un quatre per cent d’aquestes accions és el veritable propietari. Els Agnelli, Krupp, Thyssen o Botín en són bons exemples. Això fa que, posem per cas, atacar aquestes conseqüències fent grans denúncies contra elles, no és pas atacar el capitalisme, el qual cal insistir està per damunt de les fins i tot més grans empreses o corporacions.
Un cas de depuració
Més encara, els casos més escandalosos dels darrers temps: Madoff, Enron o el holding Lehman Brothers als EUA. L’ensorrada del grup franco-belga-luxemburguès Dexia –causat en gran part per la de l’economia grega promoguda pel Deutsche Bank. La de Bankia, d’un fotiment de petits bancs i caixes, de Martina, Abengoa o els muntatges dels Ruiz Mateos, per parlar dels de casa, dels nostres –i cal dir nostres, perquè al cap i a la fi som nosaltres els qui acabem pagant els plats trencats, mentre que molts dels qui els han trencat segueixen menjant amb coberteria i plats de plata–, no són pas fracassos del capitalisme, com alguns creuen, sinó que simple i normal depuració.
Part del seu funcionament normal. Són, si parlem en termes mèdics, una enèrgica i necessari dosi d’oli de ricí que serveix per netejar els budells d’un mode de producció golafre, alguns dels components del qual han abusat d’una taula massa plena de temptadores viandes. I com molt bé predica l’ara promocionat per TV3 Xavier Sala i Martín –aquest gran representant de la més radical concepció ultraliberal de l’economia, la basada en el laissez faire, lassez passer i peti qui peti i caigui qui caigui– quan una empresa, la que sigui, fa aigües, cal deixar que s’ofegui. Perquè no fer-ho no sols és atemptar contra la més completa llibertat de mercat, sinó que permet l’existència d’òrgans malalts que poden acabar afectant altres que no ho estan.
Doncs bé, i havent-hi arribat aquí. Quan la CUP es defineix com anticapitalista sense anar més enllà de la solemne proclamació, em quedo una mica intrigat. De quina manera aborda el seu anticapitalisme? ¿Plantejant-se amb rigor superar un mode de producció immers en una pregona crisi? Una crisi que molt possiblement va més enllà de ser simplement conjuntural, la qual cosa obliga a plantejar una veritable alternativa, també abordar sense pors, hipocresies ni reserves mentals l’evident fracàs dels diferents modes que s’han anat presentant com socialistes. ¿O bé són dels qui es creuen que cremar dotze contenidors –amb gran satisfacció dels fabricants de contenidors–, o trencar un parell de caixers automàtics, ja és iniciar el camí de la revolució?
Curiosa actuació parlamentària
És així que en celebrar-se al Parlament la primera sessió d’investidura, en la que com que estava cantat que la CUP no donaria el sí que demanava Mas, o sigui que no hi hauria matrimoni ni tan sols de conveniència, jo i la Mercè –la meva senyora, ja sabeu– esperàvem que finalment en cops d’anar a la contra i poca cosa més, i aprofitant que aquella sessió era un bon púlpit, o tribuna, per deixar ben clar davant la ciutadania quines eren les alternatives de la CUP al capitalisme imperant, l’Antonio Baños presentaria una alternativa no de govern en aquesta legislatura, sinó que de societat. De futur.
Però no. Si ens hi vau fixar bé, la primera intervenció d’Antonio Baños va ser una peça oratòria d’aquelles amb les que estàs d’acord amb tot el que s’ha dit, i que al final exclames: Molt bé, nano! Però… ¿i ara què? I la segona intervenció, la de rèplica a la rèplica de l’aspirant al sí, va ser d’allò més curiosa. Un fotiment de cites: onze de nou autors! i cap novetat.. La Mercè les anava comptant: tres, quatre, cinc, i quan Baños va citar Sant Agustí, va dir tota angoixada: “espero que ara no citi Santa Teresa de Jesús”. Cosa que no va fer. Cal dir-ho.
Les cites van ser d’allò més diverses, des dels més que conservadors Françoise Guizot o Cánovas del Castillo, fins el comunista Passolini. Passant per l’economista Hayek, economista liberal i partidari radical de la llibertat de mercat, per cert, i Macià. Déu n’hi do! De tots els citats, sols l’anarquista Bakunin té un gruix veritablement revolucionari. És un detall.
La cosa ha fet tanta gràcia, que fins la Biblioteca Pública de Moià ha penjat un treball que recull els llibres d’on han estat extretes les cites. I ja que l’amic Baños ha citat Sant Agustí, jo em permeto fer-ne altra cita. No del sant, que confesso no he llegit, sinó que de Blas de Otero. De la seva poesia Mundo, on diu: “Cuando San Agustín escribia la Ciudad de Dios con una mano / y con la otra tomaba notas a fin de combatir las herejias…”. Perquè Agustí d’Hipona, és dels qui després d’una vida d’heretgia, i també de veritable cràpula, es va convertir i va començar a atacar duramernt els heretges, alguns companys d’ell en la seva antiga fe, titllant-los de gent malvada alhora que lloava l’obra de Déu.
Per acabar, avui. Veient que amb les quatre intervencions de Baños al Parlament no m’aclaria gaire sobre el projecte econòmic de la CUP, he llegit un llarg treball amb una pila de propostes publicat per ella, i després els onze punts presentats pel Lluc Salellas, i els altres punts també presentats per Quim Arrufat. Tot ells, pel que sembla, presentats per discutir amb JxS. Per més que, paradoxalment, es presenten com d’obligat compliment.
D’això en parlarem el dimecres vinent. Al mentrestant rebeu un cordial salutació.
Amicalment, Francesc Font
PD. Parlant d’accions radicals contra les institucions bancàries. No sé si recordeu que l’11 de Setembre de fa dos anys, quan l’ANC i Omnium, que no Mas, van convocar la gran cadena humana, els de Procés Constituent, Forcades i Oliveras en primer terme, van convocar a ser molt més radicals i anar a encerclar la seu central de la Caixa. Operació a la que es va adherir Iniciativa. Sé de bona tinta que quan Fainé ho va saber, li van tremolar les cames. No sé si s’ha refet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!