Amics i amigues:
quin cop d’efecte el del dissabte, oi! Quina sorpresa que quan després del desacord del divendres estava ja cantat que al març tornaríem a anar a votar, a mitja tarda del dissabte se’ns diu que hi ha hagut un aleshores un semblava que impossible acord.
Ara bé. Un cop passat el cop d’efecte de l’anunci d’un acord que capgirava la situació, i mirant-s’ho fredament, la sorpresa no tenia per què ser sorprenent. Estem parlant de política. Real, no pas virtual, molt menys virtuosa. I això ho dic no pas en to de menyspreu, ben lluny del meu ànim i forma de pensar. La política real té un tempo, una forma de funcionar diferent de les de la simple, humana i de vegades nefasta visceralitat. No sempre, però sí sovint. I tot just perquè em situo al marge d’ella, això em permet mirar-la intentant entendre-la i analitzar-la partint de com definia Lenin el marxisme. Com l’anàlisi objectiva de la realitat concreta. No la que voldríem que fos, sinó que la que és.
Així que passat el cop d’efecte i reflexionant després una miqueta, vaig començar a pensar que tal i con ens ho presentaven no era gens creïble que després del desacord del divendres, quan tot ja s’havia donat per definitiu, passés que, per una banda, Mas hagués decidit llançar la tovallola, cridat Puigdemont per veure si volia ser president –això ja no seria una subhasta de peix, sinó que una tómbola–, i un cop rebuda la resposta afirmativa, s’hagués convocat de pressa i corrents la CUP a una nova reunió presentant una nova oferta. Això per una banda, mentre que per l’altre la CUP, amb una més que miraculosa coincidència, quasi que una il·luminació divina, hagués anat a la reunió disposada a assumir el president que designava Mas, no JxS, sinó que Mas; signar un acord en el qual cantava la palinòdia –ella sola, sense fer cap retret a JxS–; assumir els acords del grup parlamentari de JxS i sacrificar un parell de fitxes.
No, un cop reflexionat sobre l’esdeveniment, la cosa no era, no podia ser així. O sigui que, i seguint amb la reflexió lògica, malgrat, o gràcies a, la seva retirada tàctica, de derrotat res de res, amigues i amics. Tenim Mas per un llarg temps. I no pas a l’ombra. No.
El divertit del cas, però, han estat algunes reaccions.
Els altres també sorpresos
És evident que el resultat final de les darreres trobades –a Vilaweb es fa una perfecta i extensa narració d’aquest procés– ha agafat amb els pixats al ventre no la majoria, sinó que tots els partits i entitats més o menys cíviques, d’aquí i d’allà, que s’oposen directament a la independència de Catalunya. I aquí incloc Podemos.
I també als grans cervells polítics al servei, o que se serveixen, d’aquests partits o organitzacions. Des dels qui controlen el CNI, que no és poca cosa, i altres misteriosos organismes alimentats amb allò que se’n diu “fons de rèptils”, a aquells altres que tenen veus més o menys amigues vinculades als diferents grups que hi participaven en l’acord, o que estaven ben convençuts de l’absoluta certesa de la profecia del fals profeta, Aznar: “ellos solos se romperan”. Passant pels mitjans de comunicació amb audaços reporters Tribulete, que estaven tan pendents dels petits grupets de coupistes i masistes que feien l’indi entre la Plaça de la Catedral i la plaça Sant Jaume, de Barcelona. Per cert, ¿simple atzar espontani, o un intel·ligent muntatge escènic a fi de despistar ràdios i teles fent-lis creure que l’independentisme estava al caire de la guerra civil, mentre que els altres es reunien discretament i sense fer soroll? Deixeu-m’ho aquí.
I dit això, sabent ara com s’ha anat desenvolupant, i finalment com ha acabat, la cosa, és just que jo també canti la meva palinòdia particular. Em refereixo al que vaig escriure la setmana passada. Perquè aquesta vegada no s’ha seguit la tradició històrica catalana de fotre’ns trets al nostra propi peu. Cal dir que ara, sigui quina sigui l’evolució posterior de tot això –no estem pas al final del món ni de la història–, la sortida al problema, greu, que teníem damunt la taula ha estat intel·ligent i hàbil.
I ara, després d’un final feliç, val la pena fer algun comentari sobre les reaccions dels federalistes federalitzadors, els unionistes democràtics i els unionistes d’España una, grande pero no necesariamente libre. Algunes ha tingut aspectes fins i tot còmics. Com l’Errejón dient amb cara de despistat: “No entiendo a esos catalanes”, o una cosa semblant. I és que ell ja comptava amb la CUP per formar part de la seva franquícia d’aquí. I també contradictoris, i dic contradictoris perquè entre els de casa, paradoxalment aquest final, infeliç per ells en les seves aspiracions, ha salvat la pell a més d’un.
De manera genèrica, s’està d’acord en què fent-se unes noves eleccions i de no renovar-se, cosa més que probable, JxS, els resultats haurien estat força dolents per Convergència, és digués com es digués, i també per la CUP. Ara, que hagin arribat a un acord per un cop d’arrauxament patriòtic, és d’allò més lloable, però si han arribat perquè han estat conscients del possible desastre, trobo canallesc fer-ne escarafalls, i llançar desqualificacions Forma part de la realitat, i és molt més miserable fer promeses que se sap que no es podran complir, o el que encara és pitjor, que no s’està disposat a complir, que agafar-se una fusta de salvació quan es veu que les aigües pugen i el corrent és massa fort.
Però és que, a més, penso que aquest acord ha salvat a altres formacions, per més que no ho reconeixeran pas. Una és Ciudadanos, que és evident que no repetiria la seva inesperada victòria del 27 de setembre, víctima de tot aquest magma que s’intenta anar formant al voltant de Podemos i les seves franquícies, i que el 20 de desembre ja van aigualir, i força, la inesperada victòria de Ciudadanos als antics feus del PSC i IC. I indirectament CSQP, començant per Rabell i alguns altres feliços diputats, ja que hagués acabat absorbida per la mateixa pel Podemos versió catalana Colau i Cafè amb llet. I altre dels damnificats és també el mateix Podemos, que ja somiava amb ser el primer partit a Catalunya, la qual li hauria donat una gran força a Espanya.
I sí se’m permet, entre els damnificats també està ERC, que en tot el procés Mas-CUP s’ha mantingut en un sospitós silenci.
I deixeu-m’ho aquí. Ara mateix han començat a votar el candidat a la presidència de la Generalitat, i com que el resultat està més que cantat, l’emoció és nul·la. Per la qual cosa m’acomiado de vosaltres amb tota cordialitat, com sempre, fins a dimecres de la setmana vinent, i deixo per un altre dia les raons pel les quals per a mi la CUP ni és ben bé un partit veritablement revolucionari ni ben bé anticapitalista.
Francesc Font
PD. Potser cal afegir que malgrat el que han proclamat veus interessades al llarg d’aquests tres mesos de votacions fallides, amb desqualificacions polítiques i fins i tot personals, no hem fet pas el ridícul fronteres enllà. Països europeus importants que han necessitat mesos i mesos de discussions i baralles entre partits abans de poder formar govern, han estat més d’un i més de dos. Entre aquests, Bèlgica, ostenta el record mundial amb més de 500 dies sense govern –i l’economia va millorar!– entre 2010 i 2011. I a altres països, més d’una vegada governs de coalició s’han trencat a mitja legislatura . Per la qual cosa, el que ha passat aquí diu al món civilitzat que Catalunya és un país normal. Com possiblement no ho és Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!