Nota prèvia: aquesta carta estava escrita ahir, la vaig deixar en sospés a fi de veure què passava avui, he esperat fins a les 10 de la nit per saber com acabava la trobada, topada o vodevil que s’ha celebrat com era d’esperar, confirmant la proclivitat històrica que tenim els catalans a fotre’ns trets al peu que comento més avall, i per tant us trameto la carta tal i com estava escrita i sense tocar ni una coma.
Amigues i amics:
el títol d’aquesta carta, i la següent el mateix de l’anterior però amb els termes invertits, no intenta ser un simple joc de paraules, sinó que vol expressar la meva impressió de la situació que s’ha format, o creat que és cosa força diferent, després de la que podríem dir assemblea d’assemblees de la CUP. La credibilitat democràtica de les quals ha quedat massa sota mínims respecte del que caldria esperar de qui proclamen que la seva és una nova manera de fer política que trenca amb les formes i manipulacions dels vells partits.
Una situació que malgrat ser, com sóc, enemic mortal d’aquesta imbecil·litat d’atribuir a un suposat ADN formes de pensar i d’actuar personals, i el que ja arriba a ser francament perillós, col·lectives, confirma la sospita que fa temps arrossego. Que els catalans tenim una estranya proclivitat, històrica, a fotre’s un tret al peu quan es tracta de posar-nos en marxa, i hem de fer-ho caminant per camins difícils. I dic proclivitat històrica, perquè em remunto als temps de Ramon Berenguer III, i del seu fill, Ramon Berenguer IV. Segueixo amb Jaume I, dividint els seus territoris catalans en tres trossos independents: dos regnes i un principat, Recordo l’actuació de la burgesia barcelonina en el compromís de Casp… I així seguiria.
Tornem però a l’actualitat. I un cop més, a la qüestió CUP. Aquest grup de difícil definició, que sent el més minoritari del Parlament ha aconseguit ser el centre de tota l’activitat política catalana. I també l’aplaudiment més o menys obert d’El Mundo, La Razón, La Sexta, els ciudadanencs i peperos catalans… i fins i tot de Vidal Quadras! Cosa la qual no deixa de tenir el seu mèrit en un grup tan independentista, assembleari, anticapitalista i revolucionari.
I també que gent que conec, entre els qui ens incloem la meva senyora –la Mercè, ja sabeu–, i jo, als que ni CDC ni Mas ens eren, ni són, tot just allò que en català popular es diu sants de la nostra devoció, sinó que ben al contrari, i que malgrat mantenint-nos ferms en un seguit de conviccions, acabem per defensar-lo. No per canvi d’horitzó ni convenciment ideològic, molt menys canvi de jaqueta, sinó perquè la realitat és dialèctica, i no pas monolítica.
I per acabar aquesta presentació, us assenyalaré altre element que obliga a reflexionar una mica. Rajoy, que està en la mateixa situació política que Mas: majoria de diputats al Parlament, però no els suficients per obtenir la presidència, altres tres partits que es neguen a donar-li els vots necessaris, amenaça d’haver de fer noves eleccions… dient molt seriosament que Mas ha fracassat… i que ha de plegar!
Una pregunta
Arribat aquí, la pregunta obligada pels qui ens agrada saber, o almenys plantejar-nos els problemes partint d’una mínima objectivitat i no de prejudicis i estereotips immobilitzadors, per què està passant tot el que passa. I més concretament ¿per què Mas molesta tant, i a tan diversa i contradictòria gent?
Perquè passa que algú que molts no fa pas gaire teníem per un gairebé fosc funcionari de partit més que no un polític, per un simple pont entre el Jordi que es retirava i l’Oriol que es preparava a ocupar el lloc del pare, ha esdevingut clau central d’un complex procés…. I també algú absolutament molest a tot el nacionalisme espanyol. Cavernícola o il·lustrat. Perquè respecte a Catalunya i la unitat indestructible de l’España una i no cuarenta y una, les opinions d’oligarques, latifundistes, petits propietaris del que sigui, intel·lectuals progres, classes mitjanes i fins i tot pencaires sense qualificació, són d’un nacionalisme espanyol a prova de bomba. I que ningú es faci il·lusions sobre Podemos i els podemites. Ja sabeu que han votat a Salamanca, suposo.
I si ens quedem aquí, a casa, a Catalunya, pels Fainé, Brufau, Alemany, Oliu, Almirall, Bonet, Godó, Lara… o sigui, Caixabank, Abertis, Banc Sabadell, Freixenet-Castellblanch, La Vanguardia, Planeta… o sigui, pels prohoms del Fomento Nacional del Trabajo, Círculo Ecuestre, Club de Polo i assimilats, Mas –moderadament conservador, de centredreta i plantejaments econòmics de tall lliberal– ha esdevingut, paradoxalment, un enemic de classe. Un traïdor. Especialment després d’haver propiciat la defenestració de l’UDC, i per tan de Duran Lleida, el veritable representant de la nostra oligarquia tant al govern de Catalunya com al Parlament espanyol.
Que hauria pogut passar sí…?
Ara bé. D’haver-se conformat un govern català de manera normal, cosa que era del tot possible si no hagués estat per un sector, ara sabem que és un sector, de la CUP, aquest govern hauria estat format per gent de CDC, evidentment, però també d’ERC, més alguns independents… i també, hauria estat més que possible, i penso que desitjable, algun representant de la CUP. Algú que aprendria que governar no és bufar i fer ampolles, ni fer volar coloms, ni es pot fer assembleàriament quan cal resoldre qüestions generals, perquè vull suposar que la CUP pretén governar alguna vegada, i no ser eternament una eterna i còmoda oposició.
Però a més, participant en el govern, podria fiscalitzar les decisions polítiques, socials i econòmiques que es prenguessin. Podria, davant cada acció, cada decisió, cada acció política, social o econòmica, fer allò que demanava Brecht fer a la gent senzilla davant dels poderosos que li presentava comptes a pagar. Assenyalar amb el dit cada ratlla, cada partida, i demanar: i això, ¿per què?.
Aquesta hauria estat una actitud lògica, coherent pròpia dels qui de debò volen canviar les coses. Fer un gir a la manera de governar. Transformar la societat. Cosa que no és possible fer des de l’oposició sense alternatives. Des de la por al compromís.
Per altra banda, l’actuació i les declaracions dels cupaires, ¿o haurien de dir cupistes? ha permès desfermar alguns vells qualificatius: revolucionaris, comunistes, a més d’anticapitalistes que ja s’ho diuen també ells, i antisistema.
Qualificatius desqualificadors, quasi que anatemes pels qui els llencen, és clar, però molt respectables, i estimats, per nosaltres. Jo, la Mercè, alguns vells amics, que pensem que la CUP, no les paraules que llencen sinó que la seva activitat política més enllà del “cas Mas” –sense el qual deixeu-me dir que no serien res–, no demostren merèixer ser definits ni com a revolucionaris ni com a anticapitalistes, ni com a comunistes, en el sentit rigorós d’aquests termes. A més d’estar carregats d’ideologia, en el sentit negatiu que donaven Marx i Engels a aquesta forma d’analitzar la realitat, prescindint de la realitat, perquè tot es passa per la idea que és té de com hauria de ser la realitat.
Però això ho deixarem pel dimecres vinent, així que, amigues i amics, rebeu com sempre una cordial salutació.
Francesc Font
PD. No sé si us vau assabentar. El dia de fi d’any el Joan Coscubiela amb aquesta mania –quasi que epidèmia– que té massa gent de fer un twitter fins per informar que s’ha anat a cagar, i després una foto per demostrar els resultats, va trametre una fotografia a amics i coneguts tot dient que estava “Gaudint de la nua bellesa dels boscos del massís del Canigó”. A banda que un bosc ple de nua bellesa és un bosc més aviat peladet, la qual cosa fa que la frase sigui d’una poètica més aviat modesta, el que ja va ser ben estúpida va ser la resposta del cap –no pensant– del grup parlamentari CSQP, Lluís Rabell. Amb qui la CUP diu que vol plantejar un Front d’Esquerres, per cert.
Aquest, a les 11 del matí del dia 1 de gener va respondre al Coscu tot dient a l’estil dels graciosets de la tele:. “No et perdis pel bosc, Coscu! Organitzar un equip de rescat amb ressaca seria problemàtic… Bon any, germà llop!”. Grup de rescat amb ressaca perquè era l’1 de gener!
Això que ja seria insultant pels equips de rescat professionals: bombers, mossos d’esquadra, que han de pencar durament, molt més del que ho fa el senyor Rabell, i a més jugant-se de vegades la vida i cobrant molt menys que ell, encara té un aspecte molt pitjor i ben desqualificador per un en teoria servidor del ciutadà, ja que va ser tramés mentre que més quatre-centes persones, professionals i voluntaris, portaven tota la nit cercant un nen perdut pels volts de Camós. Una cosa així expressa la baixa categoria humana, la baixa sensibilitat, del senyor Rabell. Com també ho expressa que al seu grup, en el que hi ha dues persones amb les que un dia vaig tenir bones relacions, tothom hagi estat tan calladet.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!