Amigues i amics:
tenia previst acabar avui aquesta part sobre un fet polític, social i polític, que penso que és indiscutible i inqüestionable. Que la idea, el projecte, d’una Nació espanyola, nació-estat, tal com s’entenia a partir de la Constitució de 1812, mai no va acabar de quallar del tot al llarg del segle XIX a Catalunya. Un espai, un territori on sempre, fins i tot en els períodes més grisos des del punt de vista de consciència nacional –tal com ho entenem ara– sempre hi va haver elements de diferenciació, no de “peculiaritats regionals”, sinó que de clara diferenciació amb la resta.
Com el de la llengua. La qual mai no va quedar relegada al món rural, a les classes baixes i endarrerides o a llengua simplement domèstica, sinó que sempre va ser un element de relació col·lectiva, rural i ciutadana normal. Espontani. Del conjunt de la societat sense distinció de classes. Fins i tot molt aviat, el 1833, va recuperar el tret de llengua literària, apta per la literatura diguem que culta, quan El Vapor, diari liberal –que en aquells moments volia dir progressista–, portaveu dels interessos de la puixant nova burgesia industrial –era l’inici del debat proteccionisme-lliurecanvisme– malgrat ser en castellà com tots els altres que es publicaven, va incloure una secció de poesia catalana. En la què es va publicar la famosa Oda a la Pàtria d’Aribau.
I també diferents en bona part de tot allò que fa de tan mal reduir a mètodes d’anàlisi formalment analitzables, com són les formes de ser, les formes d’actuar, de reaccionar davant determinades situacions. Formes que a Catalunya, començant per Barcelona, per més que no sempre responien a una expressa voluntat de ser-ho sí que eren sorprenent diferents de com es produïen a d’altres llocs. De manera que mentre que a Madrid i altres províncies espanyoles es produïen els famosos pronunciamientos militars, els famosos cuartelazos, aquí era la gent, els sectors ciutadans progressistes, els qui es llançaven al carrer –cosa que sorprenia, quan no sobtava al poder de debò– i s’enfrontaven a l’exèrcit en aquelles bullangues que van fer que Engels escrivís, elogiosament, que Barcelona era la ciutat europea amb més revoltes urbanes. I que van provocar la famosa sentència del general Espartero: “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”. –sentència que repetirà Manuel Azaña noranta anys després–, quan va manar bombardejar-la des de Montjuic, durant més de de 10 hores, el desembre de 1843.
De fet Barcelona, a banda dels enfrontaments dels sectors ciutadans més radicals amb l’exèrcit, va ser bombardejada per l’exèrcit espanyol dues vegades seguides. Una la ja citada de 1843, i l’altre, aquesta vegada per ordre del general Prim, durant alguns dies a partir de 7 d’octubre de 1844. En aquest cas més de 13.000 projectils i un força elevat nombre de víctimes. A les que cal sumar les ocasionades a les bullangues, sempre més nombroses entre els ciutadans revoltats, organitzats en les Milícies Nacionals, que en l’exèrcit que atacava amb canons i cavalleria. Bullangues que podien acabar amb alguns afusellaments sumaríssims. Sols cal parar compte que la darrera del segle XIX –encara hi hauria la del 1909– va causar 466 morts, 403 de la Milícia, i 16 afusellaments al cap d’amunt del que després se’n diria Passeig de Gràcia. Personalment escollits a l’atzar pel governador militar, el sanguinari general Juan Zapatero.
Alguna cosa no acaba de rutllar
I és que per les raons que siguin, acabada la I Guerra Carlina, (1840), alguna cosa no acaba de rutllar. S’ha consolidat la societat liberal, la qual cosa és un salt endavant qualitatiu respecte del vell règim, ja que vol dir un únic cos legislatiu. Unes lleis que són les mateixes, iguals, per a tots els ciutadans, per més que la seva aplicació no sempre sigui massa igualitària. Hi ha la possibilitat, efectiva, d’evolució social, cosa absolutament impossible en l’antic règim, etcètera. Tot estava a favor de la construcció de l’estat-nació que, cal insistir, en aquell moment és un salt endavant. Però per les raons que siguin, el concepte de nació unitària basada en la primacia política, social i cultural d’un centre –en el cas d’Espanya Madrid i Castella– que es considerava ser superior per si mateix a la resta de províncies i regions, i que així havia de ser assumit per elles, no va acabar de quallar a Catalunya.
En ella es va assumir que aquest centre era el poder. El que exercia el poder. Això sí. Com també ho és que la mentalitat o concepció regionalista amb totes les singularitats que vulguem, cosa que sí que es va donar de manera general a la resta de l’Espanya peninsular, aquí no va ser ben bé així. I sobre aquesta qüestió, ja l’any 1855 Duran i Bas presenta un incipient i tímid catalanisme escrivint al Diari de Barcelona un article que du el títol de Catalanismo no es provincianismo. O sigui, és alguna cosa diferent.
Ben cert, també, que fins a les acaballes del segle XIX, aquí ningú no va dubtar que els catalans eren espanyols, cosa que ara han aprofitat alguns per a desqualificar l’actual moviment sobiranista, però en cap moment es va entendre ni assumir que Catalunya era una regió, o unes províncies, més. I sols cal veure que quan Víctor Balaguer crea el nomenclàtor de l’Eixample barceloní, d’una manera segurament que no expressa, no com un acte de desafiament a cap poder central, dissenya de mar a muntanya un veritable catàleg-recordatori d’institucions polítiques catalanes i de territoris propis o lligats a la història de l’antiga Corona d’Aragó. Des de les Corts Catalanes fins a Còrsega. I d’esquerra a dreta altre catàleg recordatori de comtes de Barcelona, militars i escriptors de la història de Catalunya. Des de Berenguer d’Entença a Roger de Flor. Per cert, tots dos formaren part de les companyies d’almogàvers que van lluitar a Grècia.
Molt possiblement no va ser pas cap operació intencionada. El prohom de la Renaixença Víctor Balaguer no era, ni de bon tros, cap catalanista abrandat. I a més en aquell moment, 1864, ni ta sols existia el catalanisme tal com començaria a entendre’s, i encara de manera minoritària, cap a vint o vint-i-cinc anys després. Però penso que l’important, si més no per a mi, és que va ser una mena de reivindicació instintiva de què hi havia un passat i una història pròpies que res no tenien a veure amb altres passats i històries alienes. Passats i històries que, com també podem veure ara mateix, alguns volien fer esdevenir quasi que també d’aquí. Dit això, que el carrer més ample de mar a muntanya rebés el nom de Jaume d’Urgell, el Dissortat, permet fins i tot fer una lectura política d’aquesta reivindicació.
Tornant al començament. La previsió que tenia per aquesta carta, no era pas embrancar-me massa en aquestes qüestions, sinó que donar sols que alguns exemples de contradiccions entre la societat catalana d’aquell temps, començant tot just per la burgesia catalana com a classe dominant que era a Catalunya –i que encara ho és, per cert– i l’Espanya oficial. Una Espanya d’arrel, tradició i pensament castellà excloent quasi que instintivament de qualsevol altre que no sigui de caràcter regionalista.
Contradiccions que penso expressen com d’una manera quasi que natural va anar apareixent allò que malgrat el que semblava no havia mort. Que l’Espanya real i la Catalunya també real, tenien els suficients punts de fricció perquè abans de finalitzar el segle ja n’hi haguessin mostres de distanciament. Mostres que van multiplicar-se al llarg del segle XX i que expressen de manera prou objectiva que malgrat totes les teoritzacions interessadament esbiaixades que es vulguin donar, l’actual situació, l’actual moviment secessionista, té prou antecedents històrics perquè no calgui esforçar-se massa per demostrar que no és pas cap interessada creació o invent de sols fa que quatre dies, a fi de tapar segons quines vergonyes.
Ara bé, una entrevista feta el 4 de març per Josep Cuní a Adolf Tobeña –a Can Cuní, esclar–, a fi de presentar, i promocionar, el darrer llibre del neurocientífic. Llibre que porta el ben expressiu títol de La pasión independentista, m’ha fet reconsiderar la qüestió. I fer-ho partint d’aquella exclamació de Bertolt Brecht: “Quins temps aquests, en els que cal demostrar allò que és evident!“. M’explicaré.
El senyor Tobeña i el senyor Cuní
Adolf Tobeña és, poca broma, catedràtic de Psiquiatria i Psicologia mèdica de l’UAB. En el seu dia va tenir bons lligams amb l’avui quasi que extinta, per no dir simple ectoplasma, UPyD, i pel que sembla s’ha especialitzat en aquesta malaltia neurològica que és el nacionalisme català.
Així el 2014, i com a part dels actes de la campanya de l’UPyD en les d’eleccions al Parlament de l’UE, Tobeña va fer una conferència a Madrid que duia l’expressiu títol de La comunión independentista: neuropsicologia del gregarisme nacional. Acte en el qual, entre altres coses, va dir que la propensió dels catalans a funcionar com “aglutinants de fractures polítiques” pot tenir arrels biològiques. I també acusava l’ANC de, pel fet de voler convèncer a la gent que exhibís estelades al balcó, estar fent experiments col·lectius, perquè: “La presència continua de banderes no és innòcua, i pot arribar a canviar opinions i vots (…) Aquests experiments es fan a Catalunya des de fa dos anys”. Més altres perles per l’estil que podeu trobar a internet. Curiosament, el radical espanyolisme de Rosa Díaz, Fernando Savater i altres per l’estil, o l’exhibició de banderes espanyoles en tota mena d’actes públics i privats, sols seria que una sana mostra d’equilibri neurològic.
Anant a l’entrevista que cito, i en la que Cuní no va ser pas entrevistador neutre, sinó que part activa de les tesis del catedràtic. En ella i van aparèixer noves perles. Com que el nacionalisme català no és pas espontani, sinó que: “És un moviment gestat i dirigit per les elits locals”, les quals han creat “una bombolla política” que ha enlluernat les masses. Perquè, com ja havia escrit anteriorment, “l’ésser humà tendeix a incorporar-se al ramat”. Tot ben amplament il·lustrat amb la projecció de masses –masses ramat?–, duent banderes estelades i formant la v baixa l’any 2014, o a la Meridiana el 2015.
Una procaç, per no dir innoble, manipulació tant de la història com també de la capacitat de l’individu, del ciutadà, de tenir concepcions pròpies, que s’acosta excessivament a les que sobre les masses van tenir els diferents moviments feixistes en el passat i alguns dels seus variats i diversificats epígons actuals. Que se suma a les tan oportunes aleshores que esbiaixades teoritzacions de Josep Lluís Marfany al seu llibre, ja comentades a la 56a carta, o de Jordi Amat, comentada a la 60a.
Però també tenim la ja ben present manipulació, o intent de derivació del què ara sembla més que evident trama de corrupció del trio Millet-Montull-CDC més els altres noms que vagin apareixent, a costa del Palau de la Música Catalana. Més tot el que està apareixen en el Jutjat del Vendrell, en altre judici a CDC. Manipulació que vol fer esdevenir un fet, el catalanisme polític actual, que té llargues i conegudes arrels històriques, en un muntatge de quatre corruptes espavilats a fi d’embadalir i manipular les masses, que és una cosa ben diferent.
Això ha fet que modificant el que tenia previst, dediqui més espai del que pensava al passat històric a fi de negar, amb proves, la major. Ni l’independentisme català és biològic ni ètnic. Cosa per altra banda impossible, ja que ni la biologia ni l’ètnia no donen formes de pensar… per més que Tobeña afirmi que sí, incloent-hi també el cas de la delinqüència comú! –i un pensament així sí que s’apropa al feixisme–, ni és producte de cap malaltia neuronal. Molt menys cap massa amorfa manipulada per cap elit. Que per altra banda sembla que sols passa que amb l’independentisme català, no amb el nacionalisme agressiu espanyol, francès o britànic ara mateix.
Amb el moviment independentista català es pot estar d’acord o no, perquè és una qüestió política. O econòmica. Fins i tot ideològica si es vol. Però és deshonest, per no dir miserable, voler presentar-lo com una mena d’obnubilació col·lectiva causada per unes elits malvades i carregades de foscos interessos. Perquè l’enfrontament, o cisma, entre Catalunya i Espanya, i també entre Espanya, que a més era i és la forta i per tant l’agressiva, i Catalunya, que és la dèbil i per tant és bàsicament la que es defensa, ve de lluny.
Però això, amics i amigues, ho deixarem per la carta del vinent divendres. Cordialment, com sempre
Francesc Font
Propera setmana: La impossible formació d’una Nació espanyola, d)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!