Amigues i amics:
deixant de banda la ben moguda actualitat judicial, i judiciadora, recupero el repàs a alguns dels elements que assenyalen com al llarg del segle XIX es van anar produint de manera progressiva elements de separació –en uns primers temps més instintius que no conscients– entre Catalunya i Espanya. L’Espanya feta per Castella, segons Ortega y Gasset, si més no.
Elements que van fer que la idea d’una Nació espanyola (amb inicial majúscula), recollida a la Constitució de 1812 i de diferents maneres repetida en les altres set Constitucions que es van proclamar al llarg del segle XIX –nombre que ja és en si mateix una oberta expressió d’inestabilitat–, no acabés fent que a Catalunya arrelés definitivament la idea d’una nació espanyola no solament unitària, sinó que també única. Tot just com a part d’un moviment que apareix aleshores com progressista. Que proclama la necessitat d’eliminar models i privilegis titllats, i amb raó, de medievals.
En aquest aspecte, val la pena recordar que Espanya havia estat el segon territori a Europa on la concepció francesa de Nació semblava ja consolidada cap als anys quaranta del segle XIX. Culminant-se així l’acció política iniciada pel comte-duc d’Olivares al XVII, que va fracassar com es sabut, però que al segle següent es va consolidar amb la unificació política, legislativa i territorial imposada per l’acció, sota règim de monarquia absoluta, o sigui sense possibilitat ni de rèplica ni de debat, dels diferents reis de la dinastia Borbó. Sense aconseguir, però, ni una pèrdua de la memòria històrica, ni tampoc acabar de fer de Catalunya una província més. I penso que aquí està la mare dels ous de l’estranya, i en certa manera sobtada, recuperació primer de la catalanitat, i després de la consciència nacional, a partir del segons terç del segle XIX.
Anys 40 del segle XIX
Als anys 40 del segle XIX, estem encara en temps de revolucions liberals a molts llocs d’Europa. I insisteixo a recordar que la revolució liberal era la revolució de la burgesia, no la del poble. Molt menys la de la classe obrera, la qual encara ni tan sols existia com a tal. Eren allà on es desenvolupaven, eina i expressió dels interessos econòmics i de les concepcions socials i polítiques pròpies de la burgesia. Classe encara ascendent aleshores. Que encapçalava la revolució industrial… allà on aquesta es produïa, esclar. Criticar, o esperar altra cosa, ara, del que van ser les seves actuacions, d’acord amb els seus interessos, d’aleshores, penso que o és no entendre res o, simplement, un simple i útil comodí o excusa per parlar d’altra cosa. Més contemporània. Totalment d’ara mateix.
I dic això, perquè fa un parell de setmanes a Cultures, de La Vanguardia, van dedicar, de manera ben poc normal i gens habitual, tres pàgines senceres, més una de presentació, o sigui quatre, al llibre de Joan-Lluís Marfany Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença, sobre el qual ja vaig fer uns comentaris a la 56a carta. Formen aquestes quatre planes dos únics i llargs treballs, tots dos de Jordi Amat. Un titulat Com la burgesia catalana del XIX va donar suport al projecte nacional espanyol, qüestió aquesta que de sobte sembla una obsessió en certs àmbits. I que torno a dir que és intentar demostrar el que és una obvietat més que sabuda, per la qual cosa em recordo aquella dita espanyola que diu: dar lanzada a moro muerto. I un segon dedicat a glossar la trajectòria intel·lectual de Marfany.
Com que la presentació d’aquestes planes comença dient: “En aquests temps de debat nacionalista…”, queda prou palès que el que en uns temps diferents podria ser una anàlisi històrica, un debat més o menys rigorós, més o menys carregat de documentació, més o menys encertat, sobre les diferents actituds dels diferents sectors de la burgesia catalana del segle XIX, i dic sectors perquè cap classe és un tot absolut, tampoc una unitat monolítica i molt menys al llarg de tot un segle, en realitat té com a punt de partida la clara intenció de vincular, de manera més aviat esbiaixada, si no és que distorsionada –ja que sols parla que d’un sector de la societat d’aleshores–, elements, actituds i interessos de fa més de cent cinquanta anys amb el nostre present més actual.
I a més fer-ho a partir d’un element penso més que discutible. En el seu article, Jordi Amat dedica força espai a enfrontar el que defineix de manera força despectiva com “interpretació nacionalcatalanista del passat”, un mode d’interpretació que, diu, neix amb Valentí Almirall, segueix amb Prat de la Riba, a partir del qual apareixen els qui farien: “el bypass de la ideologia al relat històric [els quals] haurien estat Ferran Soldevila i després el Vicens d’Industrials i polítics”.
A aquest relat històric, que no anàlisi històrica, oposa Amat l’escola que representen Josep Maria Fradera i Joan-Lluís Marfany: “principals exponents de la historiografia vinculada al PSUC i Josep Fontana”. I això darrer em crida l’atenció, perquè a la solapa del darrer llibre de Fontana El siglo de la revolución, es diu que aquest és deixeble de Pierre Vilar, evidentment marxista… i també dels més aviat menystinguts Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives. Quines coses, oi?
Però a més, si consultem Catalunya dins l’Espanya moderna, de Vilar, queda força clar que aquest distingeix de manera prou explícita que la societat catalana i l’espanyola castellana acabaran sent dues societats ben diferenciades.
Tot això fa que enllaci amb la 57a Carta ampliant una mica alguns elements i alguns fets del segle XIX. Un segle i uns fets complexos i contradictoris que penso que no és just, ni tan sols honest, reduir-lo a un únic parell d’elements adjectivats –burgesia espanyolista i Renaixença aigualida–, per més que totes les argumentacions s’omplin, segons es diu, de documents i més documents. Perquè en segons quines circumstàncies és necessari parlar d’ahir, amb totes les seves contradiccions, a fi d’intentar entendre una mica un avui que també les té. I tant! Però mai de la vida no s’ha d’utilitzar del passat un fet, per important que sigui, no pas per fer-ho element de millor comprensió d’aquest passat, sinó que per justificar actituds actuals. Anem-hi, doncs, per la primera part d’aquesta part.
Una revolució burgesa, sense una burgesia revolucionària
En el cas d’Espanya, a diferència dels territoris alemanys, italians, fins i tot de França –el Regne Unit, com en tantes altres coses és un cas a banda–, cap als anys 40 la revolució liberal ja es pot considerar consolidada a Espanya. Així, el país que el 1812 havia fet la seva primera Constitució, la segona a Europa després de la francesa de 1791, era aleshores una avançada en un procés de superació definitiva del que aleshores encara se’n dia antic règim. Tant era així, que fins i tot diverses llengües europees incorporarien al seu lèxic polític i social els mots liberal i liberalisme. Ara bé, i vet aquí la gran paradoxa. S’havia fet la revolució burgesa, sí, però no hi havia una burgesia revolucionària… excepte a Catalunya. De fet ni tan sols hi havia una burgesia… excepte la catalana.
I això explica moltes coses posteriors, començant perquè al llarg del segle es fessin a Espanya set constitucions, més una vuitena no proclamada com va ser la de la I República. I és que en realitat –i dit de manera breu– la revolució liberal espanyola no va ser més que un monòton, per més que de vegades sagnant, seguit de revoltes palatines en els que periòdicament governs suposadament moderats eren substituïts per governs suposadament progressistes, i a la inversa. Sovint a través de cops militars.
Serveixi per entendre això el fet que en els 38 anys que hi ha entre el 1833, mort de Ferran VII i inici dels governs més o menys constitucionals, i el 1871, restauració de la monarquia després del breu període de la I República, hi va haver cinc generals, Espartero, O’Donnell, Narváez, Serrano i Prim, enderrocant, formant governs, presidint-los… Tots ells, menys Prim per raons òbvies, més d’una vegada. Des de les dues Espartero, que a més també va ser regent durant la minoria d’edat d’Isabel II, fins a les sis de Narváez. Amb un total de disset governs sota presidència militar. Si ens ho mirem bé, el nombre és demolidor. I aquesta tradició ens permet entendre que al segle XX encara hi hagués dos cops d’Estat seguits de dues dictadures, amb un general al cap. Cosa absolutament inexistent a la resta, d’Europa on ni tan sols el govern del general Petain va ser conseqüència d’un cop d’Estat.
El cas català
Tornem al nostre cas. Si llegim la història oficial, aquesta ens diu que amb la Constitució de 1812 Espanya s’havia constituït com a nació, unitària, basada en la igualtat de tots els espanyols. Però com passa ara mateix amb allò de la pregonada igualtat i unitat de tots els espanyols, aleshores també passava que uns eren més iguals que altres.
I els catalans estaven entre els menys. I a més, eren rarets. Possiblement perquè, per una banda, malgrat tot hi havia una memòria històrica del passat. O perquè, com assenyala Pierre Vilar, els diners dels hereus de les grans propietats agràries, servien perquè els cabalers en cops d’entrar a l’Exèrcit o a l’Església bastissin fàbriques i indústries, cosa que no passava a Castella, Extremadura o Andalusia que era d’on sortien bàsicament generals, ministres i caps de govern.
I a més, no sols els pagesos, els estaments populars i classes mitjanes baixes, no sols els ignorants, sinó que també les classes altes seguien utilitzant d’una manera normal una llengua que no sols no era l’oficial. si no que a més estava sotmesa a fortes mesures legals d’interdicció.
Per altra banda, i això penso que és interessant, perquè hi havia un ample capa de la societat catalana que s’havia cregut les premisses bàsiques de la revolució liberal. Una qüestió aquesta que establia una diferència amb Madrid i tot el seu món, ja que el que allà s’havia fet no era la revolució burgesa liberal sinó que seguint la consigna –i que se’m perdoni l’aparent ucronia– del nebot del príncep de Salina: “cal canviar alguna cosa a fi que tot segueixi igual”, el que s’havia fet era la revolució aristocràtic liberal.
Tant era així que a Madrid, que era on residia el poder de debò, a Castella, a l’Espanya de sempre, en definitiva tot va seguir igual. Les poderoses famílies d’ahir, totes elles bàsicament grans propietàries d’extenses finques agràries –paradoxalment incrementades amb les diverses desamortitzacions que no van servir per crear una classe mitjana agrària– eren les poderoses famílies d’avui. I no acabaven d’entendre, i menyspreaven, el naixent món industrial que estava creixent a Catalunya. Mentre que aquí, les famílies que començaven a ser poderoses, no provenien de cap casta nobiliària.
La curiosa història del Liceu
I eren tan estranys aquells burgesos catalans, que fins i tot havien aprofitat les runes d’un dels convents que ells mateixos havien promogut cremar el 1835, els dels Trinitaris amb dos o tres monjos morts en l’assaltament, per bastir el seu teatre, el Liceu. Menyspreant i establint distàncies amb l’històric teatre de l’aristocràcia, el Teatre de la Santa Creu. Després, i ara mateix, Principal. Una cosa així era inconcebible a cap ciutat espanyola normal.
Era per tant en aquell moment un teatre d’esperit progressista. Construït de manera sacrílega sobre un terreny sagrat, regat a més amb sang de màrtirs. I vet aquí una primera contradicció. Els membres del Liceo Filodramàtico, van pensar donar al seu teatre el nom d’Isabel II. Van demanar col·laboració econòmica a la reina, i aquesta va respondre amb el més absolut silenci. Aleshores aquests van respondre bastint el seu teatre sota el sistema de venda de butaques i llotges i el Liceu és l’únic teatre d’òpera europeu que no té llotja reial.
Dic de pas, que la inauguració del Liceu, 1847, es va avançar en cinc anys a la del Teatro Real de Madrid, construït amb diners de tots els espanyols.
I prou per avui, amigues i amics. La setmana vinent intentaré fer un repàs a les veritables contradiccions d’una burgesia industrial, la catalana, que per una banda es veia agredida econòmicament por uns governs formats en gran mesura per representants dels interessos dels grans bladers castellans i vinaters andalusos, els quals imposaven el lliurecanvisme a fi de poder vendre els seus productes a la rica Anglaterra, alhora que per altra començava a necessitar les tropes espanyoles, primer, i la Guàrdia Civil, després, tant davant d’una la petita burgesia massa procliu a la revolta, com davant uns obrers que començaven a prendre consciència de classe davant de la brutal explotació a la qual estaven sotmesos.
Rebeu ara, amics i amigues, la mateixa cordial salutació de cada setmana.
Francesc Font
Pròxim lliurament: La incompleta formació d’una Nació Espanyola c)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!