Amics i amigues:
”La gent no és allò que diu que és, ni tan sols allò que pensa que és, sinó allò que fa”, van escriure Marx i Engels a La ideologia alemanya, un text que penso és fonamental, i que mai no va agradar gens ni mica a l‘ortodòxia dels diferents corrents nascuts de l’ara extinta Revolució Soviètica. I que confesso que en alguns aspectes tinc com llibre de capçalera.
Ara bé, el marxisme, el materialisme històric o dialèctic, no és pas una ciència exacta –com dissortadament han imposat alguns i així ha anat la cosa– i les seves afirmacions no han de ser assumides doctrinàriament sinó que dialècticament. Per la qual cosa jo em permeto fer alguna correcció ja que en determinades circumstàncies emocionals la gent sí que és allò que diu, perquè pensa de debò allò que ha dit… i que se li ha escapat per causa de l’entusiasme creat per la circumstància: un míting, una entrevista…
És per això que a boca d’eleccions generals, deixo de banda allò que miraria de comentar alguns materials de la CUP, que tal com està la cosa ja hi haurà temps, i passaré a fer-hod’un parell de cosetes que va dir el Quim Arrufat. Una a Rubí a un acte públic fet ja fa un parell de mesos, i l’altre a una entrevista a l’Ara. Amanides amb la darrera ficada de pota d’Ada Colau.
És l’escudella barrejada d’ECP un mal menor?
La primera cosa que penso val la pena comentar, ha estat l’afirmació feta pel Quim a l’Ara, tot dient que no pensa votar en les eleccions al Parlament espanyol. Per més, dic jo, que com que aquest Parlament no se n’ha assabentat que ja ens hem desenganxat d’Espanya, legisla i actua, i tal com van les coses és de témer que ho seguirà fent, sobre nosaltres amb tota normalitat. I poder. A banda d’això, i a qui ve la grossa, va afegir que en cas de fer-ho votaria En Comú Podem. Deixant clar que no votaria Democràcia i Llibertat –o sigui, la nova i no sé si miraculosa reencarnació de l’antiga tribu dels CiUx–, cosa que seria, evidentment, un pecat més nefand que conviure maritalment amb una tortuga. Fins aquí d’acord.
Però tampoc Esquerra Republicana, acció que podria ser un mal menor. El d’aquella papereta que es diposita a l’urna bo i tapant-se el nas per no sentir la pudor que fa. No. Sinó que si anés a votar ho faria a ECP. Aquesta escudella barrejada que integra ICV, trista expressió d’una autoderrota forjada a costa de fer un trist i reiterat funambulisme polític. Equo, de misteriosos pel ciutadà comú objectius socials i polítics. Barcelona en Comú, els dirigents de la qual cridaven exultants: sí se puede! quan es va conèixer la seva més aviat esquifida victòria a l’Ajuntament de Barcelona. I EUiA, mena de platja on han anat a avarar les restes de diversos naufragis polítics. Tots ells acollint-se a l’ombra protectora dels podemites catalans i sota la tutela paternal de Pablo Iglesias.
“Hòstia!” se li va escapar a la Mercè, la meva senyora ja sabeu, que normalment es força ben parlada, quan va llegir-ho. I és que votar a aquests pseudofederalistes de pacotilla, fent una mena de publicitat mal amagada d’aquesta gran enganyifa pseudoesquerranosa que és Podemos, no encaixa, o no hauria d’encaixar, amb un element destacat d’una organització com la CUP. I dit això, no sé què haurà pensat el Quim –no ho sé, sigui perquè no he llegit res on s’expliqui o sigui perquè no ha dir res–, quan la senyora Colau, darrere en la llista electoral del Podemos encriptat que és ECP, però gran estrella en els actes públics, ha fet campanya electoral a la capital del centre tot proclamant que Madrid ha de tornar, –tornar!– a ser “la capital dels catalans“. Cosa que per més que després hagi intentat matissar, respon al seu veritable pensament. La seva veritable consciència política.
En aquest punt, jo estic molt d’acord amb que Colau hagi dit el que ha dit. Sí, amigues i amics, és bo saber que en la candidatura dels podemites emmascarats hi ha una alcaldessa de Barcelona que proclama oberta i espontàniament que Barcelona no és, o no ha de ser, la capital de Catalunya, sinó que sols la que dóna el nom a una província. Ara bé, amic Quim, en tota aquesta història i en les teves preferències electorals, alguna cosa no quadra. I és que la repel·lència quasi que compulsiu a Mas, pot dur a errors garrafals de perspectiva. Cosa que, per cert, està fent posar nerviosos massa components de la CUP gens sospitosos de “connivència amb l’enemic“.
Per cert. ¿Què diuen d’això, de debò i amb energia, els regidors d’ERC i CUP que a l’Ajuntament barceloní donen suport a la dèbil majoria de Barcelona en Comú?
Algunes reflexions a partir de les darreres eleccions a França
Altra qüestió sobre la qual l’Arrufat va dir alguna cosa i que al nostre entendre, de la Mercè i jo, expressava el desig de dir una cosa que fos exultant, corprenedora, peròque involuntàriament deixava veure com de folklòricament es pot arribar a entendre la punyetera realitat, va ser a una mena de míting fet a Rubí uns dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. Una intervenció que permet fer una reflexió a partir de les darreres eleccions regionals franceses. M’explicaré.
En aquestes i a la segona volta, després de l’ensurt que havia donat la setmana anterior el Front Nacional dels Le Pen. –primera força a sis de les tretze regions en la que actualment està dividida França– la cosa s’ha estabilitzat, i l’FN no sols no ha guanyat el governament de cap regió, sinó que ha passat a ser la tercera força amb una mica més del 27% dels vots. A fregar amb la segona, el Partit Socialista amb cap un 30%, i davant de tot el gran vencedor, el Partit Republicà amb més del 40%.
Podem per tant respirar tranquils? Doncs no, perquè malgrat el retrocés tingut a la segona volta, l’FN ha avançat un cop més, i ara ja té un terç més de representants als governs regionals, la qual cosa vol dir més ingressos econòmics i més gent alliberada per fer política activa. A més, qui s’ha alçat amb la victòria ha estat el Partit Republicà, creat fa uns pocs mesos per Sarkozy, la qual cosa no és tot just cap esperança de canvi progressista… per més que el partit socialista d’Hollande, amb el “nostre” Valls al capdavant del govern, tampoc no sols no ho és gaire, sinó que hi ha la possibilitat que en vista de quina banda bufa el vent, es dretanitzi una mica més. I ja ho ha fet prou els darrers anys.
Ara bé, amics i amigues, el veritable preocupant, el veritable problema, és que el Front Nacional on més avança, any rere any, elecció rere elecció, no és entre les classes altes, ni entre les classes mitjanes benestants, a les quals Sarkozy o Valls ja els estan força bé en molts sentits. Si no que a les zones més deprimides. A les que la desindustrialització, com el Pas-de-Calais, o el tancament de mines, com la Lorena, ha creat grans bosses d’atur. Sense esperances de futur. Zones que un dia no massa llunyà eren feu del no massa gloriós, però si potent Partit Comunista Francès, com també ho eren Marsella i el Rosselló. Zones que avui, quan el moment podria semblar propici a una alternativa d’esquerra radical, de canvi d’estructures, es giren no cap el conservadorisme, sinó que cap a la ultradreta.
Perquè això? Ens hauríem de demanar.També aquí ens hauríem si de debò volem combatre rl capitalisme. Adonem-nos que això està passanten un període en el que el capitalisme està immers en una allargassada crisi. Que té molts molt diversos aspectes –ara mateix ha saltat un de ben paradoxal:el del petroli barat que està fent ensorrar-se le Borses! Un temps en els que per una banda segueixen petant empreses, de vegades per reaparèixer sota un altre nom, o fusionant-se altres a fi d’estalviar-se impostos i personal, i llançant unes i altres milers d’assalariats, obrers i empleats, al carrer. Alhora que instruments tecnològicament cada vegada més avançats i econòmicament cada vegada més barats, fan que un treballador sigui més car, però no més útil, que qualsevol aparell. I tot plegat està creant un perillós brou de cultiu. Davant del qual caldria fer un treball molt més de fons que no pas llançar fàcils consignes i entestar-se en veure qui la diu més grossa a fi de donar un titular a qualsevol publicació, o ser citat en qualsevol cadena de ràdio o televisió.
I què té a veure tot això amb res que hagi dit el Quim Arrufat? Doncs sí. Pocs dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya deia a l’acte fet a Rubí que: “la República Catalana serà el referent dels pobles del sud d’Europa”. Alça Manela! com dèiem al meu barri. Podria ser que ell ja no se’n recordi, però jo, i la Mercè, sí, i ens va sobtar per la frivolitat d’aquesta tan triomfalista afirmació.Perquè això que en diem sud d’Europa no és pas una abstracció, sinó que un espai, un territori geogràfic molt concret que va des de l’Algarve fins les Illes Jòniques. Amb situacions socials, polítiques, culturals i ideològiques més que variades. I perquè al costat de casa, en aquest petit territori que en diem Catalunya Nord, l’alternativa majoritària ha estat tot just l’FN.
I també perquè la República Catalana, aquesta que ha de ser referent per milions de persones, no sols no és que encara estigui per començar a construir, sinó que ara per ara tot sembla que hi ha, a una banda i altra, massa gent posant bastons a les rodes. I perquè cal ser força més modestos, i primer que res començar a construir alguna cosa que sigui veritablement un avenç concret i no pas cap bonic miratge. No una consigna electoral, sinó que una realitat concreta. Un referent que de moment no cal que vagi més enllà de les nostres fronteres de debò, no pas somiades sinó que reals. Un referent no tant per a multituds abstractes, sinó que per a ciutadans concrets. Començant per aquestes majories que al llarg de molts anys a Nou Barris, Castelldefels, l’Hospitalet del Llobregat, etcètera, etcètera, votaven esquerra i ara han votat Ciudadanos… I ja veurem que votaran el proper diumenge.
I prou per avui, amigues i amics, i fins a dimecres vinent. Cordialment, com sempre.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!