85a carta. Reflexions finals, III

 

Amigues i amics:
una vella dita, de quan a aquest país les velles dites formaven part del llenguatge normal i no es funcionava a través males cites de l’anglès, un anglès sovint macarrònic, deia que “els qui es penedeixen van al Cel”. No era pas cap afirmació religiosa ni transcendental, sinó que simplement es deia d’aquells que havent-hi fet solemnes afirmacions, després se’n penedien d’haver-les fet i rectificaven. O sigui, que tenia una forta càrrega d’ironia, per no dir sarcasme. I jo, a qui tant les esperances com les possibilitats d’anar al Cel són més aviat escasses, em penedeixo i demano perdó. No pels meus pecats, sinó que per totes les vegades que he dit solemnement que la propera carta era l’última… per rectificar immediatament. Com també passa ara. Dit això, entro el la qüestió.

Ens trobem immersos en un procés més que ambiciós. En el camí cap a un referèndum que té com a objectiu, déu-n’hi-do!, separar-se, marxar, del Reino de España per així poder formar la República Catalana. Una nova nació en el sentit d’aspirant a membre de les Nacions Unides. I davant alguns triomfalismes, ara mateix em preocupen algunes coses. Coses que giren al voltant de dues dates.
Una és lògicament l’1 d’octubre. Que aquest dia, malgrat totes les traves i amenaces, i també les nostres pròpies mancances –qüestió que intentaré tractar a la propera carta–, s’hagi aconseguit mobilitzar prou quantitat de ciutadans perquè la validesa del referèndum sigui inqüestionable en si mateix. I encara més. Que el nombre de Sí sigui també prou gran com perquè el resultat no pugui ser qüestionat. Menystingut per il·legal, de ben segur. Però no qüestionat.
Ara bé, la convocatòria del referèndum i la seva celebració no són, com més aviat sembla, l’alfa i omega del procès. L’objectiu i fi de trajecte. Si no que l’inici d’una nova fase, més difícil que l’actual de ben segur, i penso que és aquesta una qüestió que pel que sembla no es vol abordar. Però passi el que passi l’endemà de diumenge 1 hi ha el dilluns 2.
Prou sé que això pot semblar una obvietat, i ho seria en circumstàncies normals, però és que aquest “endemà” no és pas una simple data en un calendari. I és que sí el resultat no és el que volem els qui votarem afirmativament, els problemes que té ara mateix la ciutadania catalana –s’hagi abstingut o hagi votat el que hagi votat– seguiran sent els mateixos, sinó és que s’agreujaran. I dic agreujar no en el sentit de venjança, que també podria ser, sinó perquè seguirem sent no sé si ciutadans o súbdits del Reino de España, els problemes econòmics i socials –i quan dic socials incloc els laborals– del qual són grossos. I tot apunta que aniran a pitjor.
I si triomfa el , atenció! Els problemes econòmics i socials que ara tenim els seguirem tenint el dia 2. Exactament els mateixos. Amb la diferència, ara, que sí que hi haurà la possibilitat de començar a posar solució a alguns d’ells. No a tots, evidentment, però sí que a alguns que sí que són solucionables. Però per poder fer-ho, una condició indispensable és saber que existeixen. Sembla altra obvietat, però passa que al llarg dels mesos que s’ha estat descabdellant la marxa cap a l’1 d’octubre, no he pogut llegir ni sentir que cap dels grups i grupets pro referèndum i pro República Catalana, de dretes o d’esquerres per un igual, posés damunt de la taula i com a element de debat no pas les solucions, cosa que seria una simple, per no dir miserable, demagògia, sinó que els problemes que estan afectant, i en molts casos ben greument, a una part més que considerable dels catalans. Dels ciutadans de Catalunya siguin del color polític que siguin.
Penso, mantinc, que això ha estat i és una greu mancança de perspectiva. Social i política, insisteixo. Que han mancat un procés d’agitació social i política –deixem de banda algunes folklòriques paridetes que ja comentaré a la propera carta–, en el sentit més noble del terme, que assenyalés més enllà de certs elements emotius, el caràcter d’aquest projecte de futur que ha de ser col·lectivament la possible futura República Catalana.

Les dues sessions del Parlament
Abans de seguir, penso que toca parlar, encara que sigui sols que una miqueta, d’aquestes dues sessions. Tranquils, no caure en el parany d’intentar fer cap mena d’anàlisi del que com va anar la cosa al Parlament els proppassats dimecres i dijous, ja que com la immensa majoria de ciutadans, incloent-hi els més interessats en la qüestió, no vaig seguir el seu tan discontinu i sincopat desenvolupament. Però sí que alguna cosa vaig veure, esclar. I llegir posteriorment. I em permeto dir quatre coses.
Com estava més que previst, tant el dimecres com el dijous els grups anti referèndum, conscients no solament de la seva inferioritat numèrica, sinó que més encara de la seva absència d’arguments políticament acceptables, van anar al Parlament dispostos a fer una clàssica acció de filibusterisme parlamentari. I ho van fer tots dos dies. Cap sorpresa. Estava previst, repeteixo Ara bé, davant d’unes intervencions provocatives, malcarades i sense cap argumentació mínimament coherent, el sector pro referèndum en cops d’utilitzar les seves intervencions per deixar l’enemic –no adversari, sinó que enemic com van palesar algunes intervencions– amb el cul enlaire, va seguir actuant amb el lliri a la mà. Caient en el parany de l’argumentació serena –al bell mig del caos creat pels altres–, del legalisme i de voler demostrar tenir la raó davant de gent que no es plantejava tenir-la o no tenir-la, perquè no era aquesta l’estratègia dissenyada. Van anar a rebentar la sessió i prou. I la imatge de la Marta Rovira mig plorosa i demanant per favor als energúmens de Ciutadans i PP que la deixessin parlar, va ser penós. Així de senzill.
Tornant al discurs dels defensors del referèndum. Ja he dit abans que no vaig seguir ni molt menys totes dues jornades, però sí el suficient que els defensors del referèndum, i per tant d’avançar cap a la República Catalana, van parlar una vegada i altra de drets nacionals, d’autodeterminació, de democràcia, de dret de decidir, etcètera, i altres coses d’allò més boniques, però abstractes, però no vaig sentir, malgrat que es retransmetia per televisió, que ningú plantegés perquè, per a què, volem la separació, la independència. Està molt bé parlar de drets nacionals inalienables, amb els que estic plenament d’acord fa temps, però era una bona ocasió per obrir el debat sobre els drets socials, no menys inalienables, de les persones. Dret Impossible d’exercir sota el regne d’Espanya, on gràcies a la llei mordassa –aprovada per decret, recordem-ho–es pot demanar, i condemnar, a quatre o cinc anys de presó per participar en una manifestació no autoritzada o en un piquet informatiu de vaga. Com en els temps del franquisme.
No vaig sentir cap proposta sobre com servirà la nova república a aquella part de població que sent tot just la qui ho aguanta tot amb el seu treball, no se’ls reconeixen plenament els seus drets quant a treballadors. Drets que tenien i que han anat perdent. Legalment, per cert.
Sols, entre les que vaig veure, la intervenció del Sergi Saladié, de la CUP, va tenir alçada de mirada al futur amb la seva Interpel·lació sobre el decreixement. Davant la qual, les dues respostes que li va donar el nostre conseller d’Economia, l’inefable senyor Junqueres, van expressar de manera força nítida no s’havia “enterat” de res del que havia exposat Saladié –ho sento, en aquest cas el castellanisme “enterarse” és molt més expressiu que el nostre assabentar-se.
Vet aquí un exemple veritablement lamentable del que acabo de dir. En una mena de rèplica, Junqueres va dir-li a Saladié que no tot anava tan malament a Catalunya, ja que a ella estaven creixent tant les exportacions com el PIB. Cosa objectivament certa. És veritat. El que possiblement ignora el senyor Junqueres és que si per una banda ha crescut el PIB, o sigui la producció, per altra segueixen baixant tant els salaris com les condicions de treball d’una bona part dels que abans deien treballadors i ara diuen assalariats. Però d’això ja en parlaré a la propera carta.
Altra qüestió relacionada amb aquest informe, que podeu trobar a internet. Aquest, amba dades concretes, gira al voltant de què els recursos de la Terra, incloent-hi la tan imprescindible per la vida aigua potable, i que usem i malversem de manera tan inconscient i abusiva, han entrat en un estat crític i, per dir-ho de manera ràpida, ja no suporten no futurs increments de consum, sinó que ni tan sols les actuals. Cal per tant plantejar-se ja ara mateix una política d’ús racional. De decreixement. Doncs bé, segons Diario.es, ara fa tres anys Juan Carlos Monedero va deixar caure aquesta sentència: “Parlant de decreixement, no es guanyen eleccions”, oberta expressió de com Podemos ja fa temps que va entrar no en el camp de polítiques errònies, sinó que del pur i simple oportunisme.
Per acabar sobre aquestes dues sessions, val la pena constatar que CSQP s’ha trencat definitivament, i no sé si Podem-Podemos queda més que esquerdat. I també que Coscubiela ha perdut l’oremus, el nord i no sé quantes coses més. L’exasperada intervenció seva del dijous va ser més que penosa, fins i tot gestualment. I que els rengles més reaccionaris l’aplaudissin, hauria de fer-li reflexionar. Si és que està en condicions de fer-ho.

Notícies econòmiques
I ara tornem al món de les realitats reals. A la carta anterior recordava que tot aquest procés nostre no és fa en un món, en un entorn, abstracte sinó que molt concret. Més encara, que està dins del context de la Unió Europea. –i veient les actuals, i ves a saber si simplement inicials, actuacions de la Guàrdia Civil, i les maniobres militars per l’Empordà, podria ser que acabem donant gràcies als déus que sigui així. Feia en ella, recordareu, una referència al Banc Central Europeu i les seves mensuals injeccions d’euros a cost quasi que simbòlic a fi d’estimular l’economia europea, i em demanava quant de temps podien durar aquests estímuls. Ho feia perquè d’un temps ençà hi ha alguns moviments fortament crítics sobre aquesta acció de Draghi, el director del BCE.
Ben cert que aquestes injeccions han estimulat una economia que sembla que per si sola no acaba d’aixecar-se, però ja que he començat amb una dita popular força expressiva, ara en diré una altra que també ho és: en totes baralles hi ha asos i dosos. Cartes boníssimes i cartes que no sols no serveixen per a res, sinó que més aviat poden fer-te perdre la partida. I ara està passant que un diner caigut sistemàticament del cel i a preu de maula, ha començat a crear bombolles econòmiques als mercats d’accions i de bons. O sigui, en el sector de l’economia especulativa i en contra de l’economia productiva. Cosa que ja en parlaré al final d’aquesta sèrie.
Doncs bé, dos dies després, Schäuble, ministre d’economia de l’RFA, i fent-se ressò d’alguns dels més importants bancs alemanys, reclamava el final d’aquesta política d’estímuls que està creant indicis d’inflació i enfortint el preu de l’euro. O sigui, encarint exportacions i abaratint importacions, i potenciat una possible gran bombolla especulativa. Draghi s’hi resisteix, però tot apunta al fet que hi haurà noves baixades en els estímuls.
I ressalto això, perquè els partits i entitats impulsores d’una futura República Catalana, començant per el PDCAT i l’ultraliberal Sala i Martín i altres components de la Comissió Wilson, seguint per ERC i el nostre inefable conseller d’Economia i acabant en els nostres anticapitalistes oficials de la CUP, no veig que parlin gens ni mica d’això. D’en quin entorn econòmic estem i molt especialment en quin ens trobarem i com hi farem front, a partir del 2 d’octubre si triomfa el Sí. I consti que tant la Mercè com jo hi posarem el nostre granet de sorra a fi que sigui així.
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu una forta i cordial salutació i fins a d’aquí pocs dies.
Francesc Font

 

PD. Vaig riure molt veient l’Àngels –em perme-t’ho aquesta confiança de solament el nom– retirant les banderes espanyoles, deixades provocativament pel PP. La qual cosa, de retruc, ha permès veure un cop més el veritable pensament polític de Pablo Iglesias. Cada cop més respectuós amb certs valors eterns quan li va demanar que les tornés al seu lloc. A la qual cosa ella s’hi va negar.
Estic plenament d’acord amb l’Àngels, que aquelles banderes havien estat imposades per les armes a través d’una revolta –aquesta sí que va ser absolutament il·legal, i a més perjura i traïdora– militar. Ara bé, no estic d’acord amb ella amb allò que va dir que si haguessin estat la republicana, no les hauria retirat. En la qüestió catalana, monàrquics i republicans espanyols coincideixen plenament. I jo puc dir que havent, junt amb la Mercè, exhibit públicament la bandera republicana en moments que era més perseguida que la roja. Ara pot semblar mentida, però això va passar aquí des que Carrillo va assumir la bandera monàrquica. Ara, però, nosaltres fa ja molts anys que la vam desar al bagul de les rampoines, junt amb la història del federalisme. És un passat que ja fa massa temps que no té cap sentit fora del sentimental.

 

.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *