81a carta: A un mes i mig vista de l’1 d’octubre

Amigues i amics:
normalment, des que va començar aquesta segona tongada de cartes sortien en divendres. I sempre amb una periodicitat setmanal. Darrerament però, i per causes que no fan el cas, aquesta regularitat s’ha trencat diverses vegades, i ara entre la carta anterior i aquesta d’avui hi ha hagut un espai de vint-i-dos dies. I és clar, en aquest període, breu en circumstàncies normals, han passat moltes coses que mereixien un comentari. Comentari que es quedarà al metafòric –amb els ordinadors doblement metafòric– tinter on es queden per sempre més aquelles coses que calia escriure o dir, però que mai no s’han escrit ni s’han dit tot just quan calia.
Però sí que altres de les que sí que cal parlar. Obertament. Sense por de trepitjar algun ull de poll massa sensible. Cosa que començaré a fer avui, i que seguirà més a fons en la propera. I és que avui, 11 d’agost, a cinquanta-un dies vista de l’1 d’octubre. Data que ara mateix no sabem si serà una fita en el camí, una més d’un llarg camí iniciat fa més de cent anys. Un camí ple de desitjos, intencions i també ensulsiades, també, davant la constatació de la impossibilitat de ser escoltats per l’Espanya sota ègida castellana planejada pel compte-duc d’Olivares el 1625, i construïda per Felip V el 1714. O bé si ja serà la primera meta assolida. El punt de partida de la construcció d’un nou estat. Cosa de la què ja parlaré a la carta següent perquè és evident i lògic, que no tots els qui votem aquell dia, tinguem la mateixa concepció de quin mode d’estat, de societat, de relacions amb el poder, volem. Perquè pensar això, és un greu error que ha portat a l’ensorrament d’interessants experiències que havien creat i alçat fins i tot grans esperances.
Feta aquesta presentació, permeteu-me dir que penso, pensem la Mercè i jo, que en aquest procés que s’està produint ara mateix hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar del tot. És veritat que hi ha hagut una forta, indiscutible i en bona part agosarada, acció diguem-ne que institucional: Parlament, govern i personalitats de la Generalitat o a ella lligades, amb també algunes misterioses comissions, comitès i col·lectius força, massa, tancats tant en quins són els seus components com en quins són els seus objectius. I no aquest cas, penso que no es tracta estrictament d’una prudent prudència, ja que, i sense no caure en aquelles “clandestinitis” del passat, de ben segur que Interior té més informació del que sembla.
Dic això no en sentit provocatiu, sinó que fent remarca que el gruix de la ciutadania, que és la que al capdavall amb la seva assistència i els seus vots serà, serem, l’element decisiu del resultat, de l’èxit o el fracàs d’aquest referèndum, són, som, els grans absents en els plans d’acció, actuació i informació per part dels convocants a anar a les urnes. Fins al punt que si ens fixem bé, parla més el monotemàtic Rajoy i alguns ministres intentant desmobilitzar-nos, que no Puigdemont o Junqueras (aquest segon també força monòton, i fins i tot més aviat ambigu) intentant fer el contrari, mobilitzar-nos. I no podem ignorar que mobilitzar-se aquell dia, es vulgui o no tindrà per part de qui ho faci molt de desafiament a la legalitat existent –i que ningú s’esveri pel que he dit– per la qual cosa pot ser més fàcil i còmode quedar-se a casa tot dient-se: Això no va amb mi. Ja s’ho faran…
Si, amics i amigues, sembla com si un cop presentada públicament la proposta de llei pel referèndum –que evidentment serà aprovada i encara més evidentment serà tombada–, la llei de desconnexió i la data de celebració, ja s’hagués fet el màxim esforç. Ara tot ja roda sol. Per ell mateix. Marginant o ignorant el gruix de la ciutadania. Com si tot s’hi basés en l’àmbit de la legalitat parlamentària. D’un Parlament amb una majoria independentista gràcies a la llei D’Hondt –ja he dit que trepitjaria algun ull de poll, i a més segueixo fidel a la definició de què el marxisme és l’anàlisi objectiu de la realitat concreta, no de la que ens convé que sigui–, i ara sols calgués que fer uns quants mítings, a llocs favorables temo, no ala barris que es defineixen com conflictius, i ja està.
Si és així, si al final aquest és l’àmbit d’actuació de cara a l’1 d’octubre, penso que hi ha un greu error ja en el punt partida. El d’ignorar que el conjunt de la ciutadania, el conjunt dels cinc milions i mig de ciutadans que formen el cos electoral català, no està dividit en dos blocs homogenis –el del Sí el del No ja prèviament definits per a entendre’ns–, sinó que en ell hi ha moltes i diverses concepcions, nacionals i també socials, que estan més arrelades del que sembla en l’inconscient col·lectiu.
Incloent possiblement bona part d’aquella ciutadania que ha respost massivament, emocionalment, a la crida dels darrers 11 de Setembre bastint unes accions massives, emocionals, que efectivament eren una afirmació molt contundent. Davant la qual, però, no podem deixar d’adonar-nos, d’entendre, que una cosa és sortir al carrer a fer una gran i alegre manifestació un dia 11, bo i sabent que l’endemà, el dia 12 a fi d’entendre’ns, tot serà igual que era el dia 10. Mentre que ara es tracta de fer un gran salt cap a un territori que pot ser il·lusionant per amples sectors de la ciutadania, però totalment incert per molts altres. Sectors que no és que sigui necessari, sinó que imprescindible que hi participin. I no sols aquest cada dia més proper 1 d’octubre, sinó que encara més per construir la República Catalana que es preconitza, però no s’explica. Una república que com ja fa força temps deia un componen de Sumat-e, no pot ser una Espanya en petit.

Sobre legalitats
I ara, una pregunta provocativa: ¿serà legal l’acte del referèndum? I una resposta que pot sembla ambigua, però que no ho és: depèn. I de què depèn? Doncs de la participació. Tant o més que del resultat.
M’explicaré. Un argument estrella s l’acte celebrat al Teatre Nacional de Catalunya, va ser el de la legalitat internacional sobre el dret dels pobles a la seva autodeterminació, d’acord amb el què diu la Carta de les Nacions Unides (1948), el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966). Un dret que el govern espanyol, i també els seus fidels aliats suposadament d’esquerres, neguen al·legant que sols és vàlid que a situacions estrictament de descolonització. Cosa que és radicalment falsa. Com que aquests documents citats, i altres en la mateixa direcció, signats al seu dia pel govern espanyol, estan penjats a internet, i poden ser consultats per qualsevol que ho vulgui fer, no insistiré en aquesta qüestió, que a més considero irrellevant. I dic això perquè tant en ella com en moltes altres, no podem anar amb el lliri a la mà.
I és que la Unió Europea, que és el nostre referent més immediat –per si algú no ho sap, geogràficament Catalunya no està situada ni a Centreamèrica ni a cap illa del Pacífic, i les imprescindibles relacions comercials i fins i tot físiques seran primer que res amb ella, per la cosa agradi o no és imprescindible comptar amb ella a l’hora de formar una nova República–, està formada tot just per estats i no per pobles, menys per municipis com ara preconitza la frívolament oportunista Ada Colau Estats nació, alguns de les quals tenen dins d’ells minories nacionals més o menys desactivades. Casos semblants al català, més o menys adormits, més o menys esmorteïts, però pels quals nosaltres podem ser un exemple. Un mal exemple des del punt de vista de París, Roma, Brussel·les, Bucarest… Fins i tot Berlín.
Un mal exemple fins i tot per governs que no tenint minories nacionals en el seu interior, veuen l’estat nació nascut amb, i de, les revolucions burgeses, com un artefacte o instrument de poder ja definitiu i immodificable, que és una forma de pensar pròpia del poder, de qualsevol poder en qualsevol època. Un equivalent territorial a allò del fi de la història, tesi que ha durat el que ha durat. Tot plegat fa que malgrat el que pensin del govern espanyol i de les seves formes d’actuar –cal dir que l’estupidesa de Rajoy i companyia no deixa de ser un bon aliat nostre–, els fa ser gens neutrals. Per més que ho facin sota una hipòcrita capa de neutralitat, al·legant que tot aquest procés nostre és un afer intern d’Espanya. I ja està. Com si en aquest moment Espanya i els seus “afers interns”, no fossin també un afer intern de l’UE.
I veient la impropietat i les imprecisions amb que uns i altres, més l’esquerra que la dreta, per cert, es refereixen a això d’estat, nació i estat nació, jo recomanaria un cop més la lectura de Iniciación al vocabulario del análisis histórico, de Pierre Vilar, trobable a PDF, la qual cosa ens permetria per una banda entendre i desemmascara la fal·làcia de Rajoy i companyia d’Espanya com una nació amb més de cinc-cents anys d’existència… i també les de la nova, o novíssima història que ens parla d’una “nació catalana” ja al segle XIII. És allò que de vegades els extrems es toquen.

La participació
Quedi clar que no escric tot això per arribar a la conclusió de “pleguem i cap a casa”. Tot el contrari. Ho dic tenint com punt de partida allò que he dit abans de “depèn”, perquè en qüestions com aquesta la legalitat o la il·legalitat no són pas elements rellevants per ells mateixos. Com tampoc ho són les satisfactòries mostres individuals de simpatia i suport per part d’artistes, intel·lectuals i fins i tot polítics. Estan molt bé, sí, però no serveixen de gaire davant els interessos els veritables interessos interns dels governs del nostre entorn polític més immediat. Per la qual cosa, cal insistir, en les circumstàncies actuals i davant un govern tan obtús com l’espanyol i uns partits no menys obtusos que li donen suport, serà l’existència d’una ampla participació –i ens preocupen les veus que amb cara de radicalisme d’estar per casa ja comencen a treure-li importància, mal senyal–, donarà legalitat al referèndum. Agradi o no, una bona part de l’èxit o no del referèndum depèn de la participació.
I fixeu-vos que he escrit participació. És evident que una participació ampla i un Si majoritari, dona no sols legalitat sinó que també autoritat, que són dues coses diferents. Però fins i tot una minoria de Sí –que no sigui escandalosa, esclar– però amb una força ampla participació, demostrarà que la qüestió, el problema, no es limita a uns concrets sectors sinó que abasta la majoria de la societat catalana. La qual cosa sí que pot fer sortir la UE de la seva falsa neutralitat.
És aquesta, doncs, la veritable batalla. No pas fer boniques xerrades a les seus de la UE, ni convocar il·lustres simpatitzants, molt menys fer vagues de fam a l’estil Gandhi o Xirinacs, perquè estem en un altre temps i altres circumstàncies. El que toca, i el temps se’ns llança al damunt, és baixar al món de la realitat. Convocar i engrescar a una majoria de la ciutadania. No amb promeses d’un futur meravellós, sinó que parlant-les-hi, cruament si cal, del present. Dels seus problemes reals, que són molts i tot apunta que poden anar a pitjor. Ja en parlarem d’això a la propera carta.

El vell problema del fals radicalisme antiburgès
I ja cal espavilar-se, perquè a les conegudes i honestes –honestes perquè no enganyen ni intenten fer-ho– forces de la dreta espanyola més reaccionària, les quals són responsables tant d’un immens espoli de diners públics com de què mentre canten que la situació econòmica millora, l’altra cara de la realitat és que la dels treballadors segueix empitjorant. I les xifres, fins i tot les oficials, prou que ho demostren, han trobat un nou aliat. Ara han tret la poteta velles patums, en algun cas veritables zombis feia temps desapareguts del món de les coses vives, que havien estat part activa d’aquella esquerra que va deixar de ser transformadora l’endemà mateix de morir Franco. Aquella esquerra que va desmuntar les associacions de veïns i molts altres moviments populars que ara ja eren molestos, començant pel sindicalisme no pactista, esclar. Gent que fa anys que havia desaparegut de qualsevol activitat que posés en perill las seva còmode, i en alguns casos daurada, situació i que de sobte reapareixen clamen per la unitat pàtria, l’espanyola esclar, no preconitzant votar No –que seria una actitud reaccionària, però democràtica al capdavall– sinó que clamant perquè la ciutadania ni tan sols pugui expressar-se en les urnes. No al referèndum! Diu el seu manifest. El mateix que diu Rajoy.
És aquest un vell problema d’abast universal, ja que paradoxalment les esquerres radicalment antiburgeses són entusiastes defensores de l’estat nació… creat per les burgesies. I un dels seus tòpics habituals és denunciar els intents que puguin fer les nacions que se senten o creuen oprimides a lluitar contra aquesta opressió. La seva argumentació en defensa d’identitats territorials fruit de casaments entre reis, heretatges, compra o bescanvi de territoris, annexions, guerres o invasions, és dir que els treballadors no poden participar en els intents d’independència, perquè això és actuar en favor de la seva burgesia… com si a la nació opressora no n’hi hagués de burgesia. I a més, també aristocràcia.
És allò de Julio Anguita, que un dia, i sense que hi vingués a tomb, es va despenjar dient que la burgesia catalana era la pitjor burgesia d’Espanya. Amagant hipòcritament que a la seva estimada Andalusia qui manava era, i és, una oligarquia terratinent i aristocratitzant, per no dir que encara feudalitzant.

Sobre aquesta qüestió, tres dades.
1. Josep Benet recull a Maragall i la Setmana Tràgica que el 1909, quan els obrers revoltats barcelonins, van demanar ajut als obrers espanyols a través del PSOE, aquest partit el va negar. I en un article a El Socialista, la seva revista teòrica, van justificar la seva negativa tot dient que es tractava d’una revolta separatista. I esclar, en nom de la unitat pàtria els bons obrers espanyols no van fer res per ajudar als obrers catalans. La E d’Espanya del PSOE, va ser més forta que la O d’obrer.
2. Lenin, va tenir durs debats amb Rosa Luxemburg. Aquesta, com molt radical que era, negava el dret d’autodeterminació dels pobles, perquè –i tornem a la cançó–, era una lluita entre burgesies en la qual els obrers no podien participar. Lenin, menys radical pel que sembla, deia que el dret a la separació no era un principi de classe, sinó que simplement democràtic. Ho comparava amb el divorci. En el fond Luxemburg defensava que les nacions petites subjectes a altres més poderoses, com Polònia, a més dividida, no tenien massa raó d’existir.
3. La famosa consigna: és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya, no és pas de Jordi Pujol, com molta gent creu, sinó que la va recollir de Rafael Campalans (1887-1933). Aques la va llançar davant la campanya de la Federación Catalana del PSOE, que en un temps en el què a Catalunya els obrers emigrants eren una minoria, el PSOE s’havia proposat “allunyar” els obrers autòctons de les “influències catalanistes de la burgesia”. Com a obrers que eren, primer que res eren espanyols. Cosa que pel que sembla era, i encara és per segons qui, molt més de classe. Campalans va llançar aquesta consigna i junt amb d’altres militants del PSOE que es van donar de baixa i van fundar, el 1923, el Moviment Socialista de Catalunya.
I prou per avui, amics i amigues. Rebeu una cordial salutació i fins al divendres que ve. Espero.
Francesc Font

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *