62a carta: Referèndum. XI. Noves reflexions

Amics i amigues:
malgrat que aquesta sèrie que porta el títol genèric de Referèndum (potser que hauria de ser més exacte Al voltant del referèndum) no té, com ja he dit altres vegades, intenció d’abordar el que podríem dir la qüestió del dia, o de la setmana, és evident que tampoc no l’escric tancat a cap torre d’ivori. D’aquelles que t’aïllen de la punyetera realitat. I en aquest moment aquesta punyetera realitat, i demano que se m’entengui, no és solament el referèndum per si mateix, sinó que també, i molt principalment, el conjunt de ciutadans que seran cridats a participar. Cosa que de vegades sembla com si els grups polítics sobiranistes se n’oblidessin.
És ben cert que podem estar contents, fins i tot orgullosos, dels més dels 2.344.828 ciutadans que hi vam participar, però també hem de tenir ben clar que al capdavall allò va ser un assaig. Força reeixit, sí, però que aleshores el cos electoral català el formaven 5.375.553 electors amb 18 anys complerts. O sigui, que hi va participar menys del 44 per cent, ja que es va poder participar a partir dels 16 anys. Que un referèndum no té el reconeixement internacional amb menys del 60 per cent de participació, i encara. I tampoc no la té un resultat amb el sens dubte democràtic, però insuficient la meitat més un. Queda per guanyar, o convèncer, molta, molta gent si no volem del referèndum una bonica festa voluntarista.

Preguntes que cal fer-se, penso
Vull dir amb això, que la qüestió de fons no és tant si el farem al maig, al setembre, o al… (a què aquesta dèria de posar una data quasi que amb valors màgics). Si el farem legal, saltant-se olímpicament la legalitat espanyola i fent-ne una de nova, nostra. Ni amb debats que per massa  gent poden sonar a bizantins… Sinó que més enllà de l’acte en si mateix també és important, fins i tot cabdal, definir què es vol construir a través d’ell. Un estat més? Una nació més? La component 194 de l’Organització de les Nacions Unides, i prou? Un salt endavant i després ja veure’m?
I també, també, ¿com i en quines condicions objectives, internes arribarem al referèndum? Perquè ara mateix, ¿quin percentatge dels ciutadans nostres, de les Corts o Gràcia, però també de Ciutat Meridiana i Bellvitge a Barcelona, del Xup a Manresa, del Campclar a Tarragona, de la Font de la Pólvora o Salt a Girona… el veu com un instrument d’alliberament nacional, sí, però també social? O és que en aquesta batalla no contemplem, no parem compte, en aquells ciutadans amb problemes i circumstàncies ben concretes i específiques, de vegades dramàtiques, com a participants actius. Perquè un vot en un referèndum, és una acció ben activa en la creació, i també en el refús, d’allò que està en qüestió. D’una possible República Catalana en el nostre cas.
Una possible República Catalana en la qual, a diferència de com passa ara mateix, es reconegui que no hi ha grans arquitectes sense senzills paletes i humils manobres. Ni grans novel·listes sense senzills impressors i conscients llibreters. Ni grans cuiners sense esforçats marmitons i rentaplats. Ni és possible fabricar cotxes, televisors o bolígrafs sense obrers al peu d’una cadena de muntatge.
Gent, ciutadans, als quals pel que estic veient i sentint ara mateix no es dirigeix pas la gent del PDECAT quan parla de futur. Fet que em permeto dir que és natural, que ja hi compto. Ni tampoc ERC, que tampoc no m’estranya. I pel que estic veient i llegint, tampoc la CUP. La qual malgrat fer grans declaracions d’anticapitalisme, no demostra tenir cap projecte concret que mobilitzi en favor de votar Sí tot just les grans víctimes del capitalisme rampant que era tenim damunt nostre. Perquè la seva batalleta sobre uns pressupostos més socials…

Elements objectius que no es poden obviar
El desenvolupament d’això, però, queda pel final de la sèrie. Ara potser val la pena parar una mica damunt altres condicions objectives internes. No les voluntaristes ni les emocionals, torno a insistir, sinó que aquelles que es vulgui o no incideixen en el ciutadà normal, sense massa problemes econòmics o cap. I pot ser que amb molta més força de la que alguns pensen.
Però de ben segur que encara més en els ciutadans, en els homes i dones d’aquells barris als quals abans m’he referit, i altres de semblants, que són tot just els que amb més duresa viuen la crisi. Una crisi que segueix existint en massa àmbits, i que les seves víctimes no poden deixar de mirar entre l’estupor i l’escepticisme social el ball de xifres, de milions d’euros, que anaven d’aquí cap allà i d’allà cap aquí, mentre que ells veien reduït els seus ingressos salarials, passaven a tenir un fotiment de contractes precaris, eren acomiadats o tancava l’empresa d’avui per demà rebent una més que precària prestació d’atur, dinaven o sopaven gràcies a la pensió dels pares o dels avis, els fills tenien com a gran àpat diari el dinar de l’escola han estat desnonats, o estan sota l’amenaça de desnonament…

Un repàs als processos
No estic fent demagògia, perquè això ha passat i està passant ara mateix, alhora que s’estan celebrant processos a polítics catalans no per raons polítiques, sinó que per pura i simple corrupció econòmica. Casos que em permeto puntualitzar.
En primer lloc hi ha dos que tenen un perfil semblant. El primer, el cas Pretòria, embolica principalment polítics del PSC amb altres dos un dia pesos pesants de Convergència, però que quan es van produir els fets ja estaven fora de circulació en aquest, ¿o cal dir aquell? partit. L’altre és el cas Pujol –que hi ha qui diu que més aviat s’hauria de dir cas Ferrusola i els seus nens–. Tots dos són típics casos de manca d’escrúpols i d’enriquiment estrictament personal gràcies a la seva posició i contactes polítics, i no afecta directament als seus partits. Per més que al PSC hi va haver més d’un que sistemàticament mirava cap altra banda.
En segon lloc –encara en situació d’instrucció al jutjat del Vendrell–, hi ha tot aquell complex afer dit trama del 3%, o d’Adigsa. Té pel que sembla Germà Gordó com personatge principal, i ara per ara no se sap sí serà un gran terratrèmol o un simple tremolor de terra. No sembla, però, que l’objectiu de fons d’aquesta trama hagués estat el de l’enriquiment personal de ningú en concret, sinó més aviat que de finançament il·legal d’un partit. Convergència concretament. Per més que no es pot descartar que, com es deia abans, per on passa l’oli alguna cosa queda tacada.
I finalment el cas Palau. Cas estrella en aquest moment. Afer en el que hi trobem tots els ingredients de la corrupció pública i privada: enriquiment personal d’uns individus, espoli d’una entitat prestigiosa i finançament il·legal d’un partit, Convergència. Déu n’hi do! Cas on per altra banda hi ha un element que ha quedat silenciat, si més no emboirat. La relació de Millet amb la FAES i la seva amistat amb Aznar, així com què ha passat amb l’aportació del govern del PP a les obres del Petit Palau. Amb Millet i Montull pel mig, qualsevol cosa mentre no sigui neta. També estava CDC sent part d’aquella operació?
I aquí no s’hi val allò de: “i tu encara més”, volent tapar les corrupcions pròpies amb les del PP o del PSOE, per més grans que siguin. Com tampoc s’hi val allò de: “Ara volen tapar els judicis polítics, amb aquests de la corrupció”. Ni tampoc dir “aquell dia jo no era allà. Estava de viatge“. No. Per la qual cosa, es vulgui o no compliquen la situació.
I la compliquen, perquè desconcerten molta gent que no sent emocionalment independentista, veia, veu en ell un moviment ni ètnic ni identitari, per tant absolutament democràtic i positiu. De possible canvi i regeneració social de caràcter avançat, progressista. Una possible república catalana no perfecta –en política i qüestions socials, ara ja sabem prou que sempre acaba sent perillós la recerca de la perfecció absoluta–, però sí ben diferent de l’Espanya que ha de mantenir una família reial que ningú sap per a què serveix, però que costa molts diners. Unes institucions com el Senat que de res no serveix, però que també costa molt. Uns polítics que quan pleguen passen als negocis, afers i empreses privades i acaben sent infinitament més perillosos pels ciutadans que els petits tafurs del joc de les tres cartetes de la Rambla barcelonina. I tot ho paga no les grans fortunes, sinó que els que sempre ho paguen tot. Cosa que ben mirat no passa amb els tafurs.
Una Espanya que construeix, a uns costos exagerats, i inflats, autopistes gratuïtes sense automòbils i ferrocarrils d’alta velocitat sense passatgers. Que usa els diners de finançament de la UE al corredor mediterrani, per construir túnels ferroviaris a Madrid. Una Espanya que malgrat la immensa corrupció en què està immersa, segueix votant majoritàriament PP i els seus aliats. Un d’ells, el PSOE, també ben embolicat en corrupcions d’alta volada. Una Espanya que té les pensions més baixes dels països desenvolupats del seu entorn, i també els salaris normals més baixos i la inseguretat laboral més alta. Fixem-nos si hi ha motius gens emocionals perquè sigui una gran majoria la que es plantegi de manera normal, lúcida, que val la pena de cara al futur, iniciar un nou camí. Però per aconseguir-ho, cal parlar el seu llenguatge –no dic llengua, sinó que llenguatge–, i per damunt de conèixer i abordar els seus problemes.
Bé és aquesta una qüestió que caldrà seguir tocant, perquè penso que és fonamental si volem arribar a un referèndum que no el pugui aturar ni l’Article 155, ni l’amenaçador article 116, ni tan sols el tètric article 8. I serà així si s’aconsegueix mobilitzar sectors de la població catalana que ara estan mirant cap altra banda. I mireu els resultats de Ciutadans i Podem a les darreres eleccions.
I prou per avui, rebeu la meva més cordial salutació, i agraiment, per la vostra paciència envers els meus sermonets. I la setmana vinent entraré de debò en allò de què, diguin el que diguin els unionistes amb posats de progres, la construcció d’una nació espanyola tal com ells la presenten, no va ser possible. Més per causa de l’Espanya castellana, que no de la Catalunya catalana. Quines coses, oi.
Francesc Font

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *