Castell de somnis de Francesc Aguilar

El nacionalisme aparegut amb aquesta democràcia no tenia problemes de tipus territorial, ni des del punt de vista històric, social, econòmic o lingüístic: des de la seva submissió a la constitució espanyola que no posava en discussió, tenien molt clar que eren una regió d’Espanya, la definida per les autonomies. I Duran i Lleida “parlamentava” (i parlamenta) a Madrid d’afers tant de Catalunya com d’Andalusia, com un diputat espanyol més.

Però amb l’emergència de l’independentisme com a alternativa versemblant possible i òptima per al futur, els debats sobre la nació apareixen com a no resolts ni a Catalunya, País Valencià o ses Illes: la delimitació territorial dels agents polítics pot ser definida des de l’a història, des de la economia, des de la llengua i cultura i com a destil·lat apareixen les qüestions de denominació dels territoris com un aspecte que per al regionalisme nacionalista no era problemàtic, però per definir un futur estat independent sí…

Per exemple, si preguntem a un castellonenc de la plana si es considera més espanyol o valencià és pot trobar amb un dilema semblant al que es trobaria un gironí si li pregunten si es considera més català o barceloní. Problemes d’identitat que existeixen dins el mateix País Valencià, dins ses Illes (evidentment un menorquí o un eivissenc no és un mallorquí, però no sé si existeix el sentiment “balear”) i segurament dins Catalunya.

Quant al tot, també apareixen tota mena de discussions sobre si Països Catalans és un constructo cultural, econòmic o també polític etc. que si Arc Mediterrani, que si Euroregió, que si Corona d’Aragó, que si Corridor Mediterrani, etc . A cada definició un territori diferent.

Aquest independentisme encara difús també te problemes per posar-se d’acord amb qui és l’enemic del qual se’n vol independitzar, Espanya, Castella o Madrid.

L’independentisme difús tampoc té clar la llengua que parlen els enemics: per a set mil milions d’habitants del planeta a Espanya es parla l’espanyol. Però per a un regionalisme ben entès si tots som espanyols el català que parlem també és espanyol i per tant a “l’altra llengua” li direm castellà, la llengua de Castella, que també és espanyol, etc.

Com a conclusió, no tenim com a poble una definició precisa de qui som nosaltres i qui és el contrari.

Però, per tenir una estratègia independentista de país:

Cal tenir les idees clares, els territoris de la nació perfectament delimitats i amb una denominació precisa, ha d’estar perfectament perfilat tot?.

Actualment en la situació d’independentisme apàtrida en que ens trobem, és més fàcil assegurar qui són els altres, poder dir amb seguretat “nosaltres no som d’eixe món”, més que definir exactament qui som nosaltres. Podríem anar fent pàtria i ajudar a la independència identificant bé l’enemic. I alguns enemics ens posen molt fàcil la identificació.