Castell de somnis de Francesc Aguilar

Una cosa és l’arbre que està al carrer i una altra aquell que tu veus i que perceps en la teva ment mitjançant la visió que et proporcionen els teus sentits. Així com l’arbre del carrer és extern i tangible per a tots, és molt diferent el de la teva percepció, que es troba al cervell transformat de llum en impulsos nerviosos, impulsos que transportats a través de connexions elèctriques i després emmagatzemat com a record per transformacions bioquímiques que han relacionat la impressió en una xarxa de relacions neuronals de sensacions i percepcions.

Aquest arbre-record és diferent del del carrer, però encara que tanques els ulls tots dos existeixen en el món real, aquell del carrer que veu tothom i el de la teva ment. Però si aquest arbre-record teu vols que també la gent ho pugui sentir, cal que ho descriguis o exterioritzis d’alguna manera: ho dibuixis, pintes, fotografies, filmes, escriguis un poema …

Així tu en tindràs tres, d’arbres, el del carrer, el de la teva ment i el que intentes comunicar. Però encara que nosaltres en tindrem dos d’aquests arbres (el que ens has comunicat i el del carrer), també a més a més tindrem els que forgen les nostres ments a partir aquests dos arbres.

LO PI DE LES TRES BRANQUES Jacint Verdaguer (1845-1902)
Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l’alta sella en l’ arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d’or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l’hi vol donar,
per gendre diu que se’l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t’aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t’ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d’arribar a Berga
s’enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.


Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmeragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.(…)


En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba 
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa
com les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l’arbre sagrat de la pàtria. 

• colcada: cavalcada.
• arçó: estructura de sella en forma de U allargada.