Orígens de la cosa: de la xaronetada a la profecia
De fet, les primeres cartes eren força més curtes. I variades. Tenien la intenció, i això va ser, de fer comentaris diversos sobre coses que m’interessen, i que són diverses i variades: música no kleenex –no d’usar i llançar–, teatre i cinema, estupideses oficials o paraoficials comeses per gent important amb tota la seriositat d’aquest món… I vaig començar signant com Xaronet, un antic pseudònim que em permetia a L’Avant, fer petites crítiques i comentaris no ortodoxes. Però a poc a poc, i a mesura que la situació econòmica, política i social s’anava deteriorant, la meva vella vocació de profeta professional va fer que Francesc Font anés arraconant al pobre Xaronet.
I que ningú s’esveri quan dic profeta. Si algú consulta aquest cúmul de barbaritats i crims comeses en nom d’un déu cruel i sanguinari, que és La bíblia, podrà veure que els profetes no eren pas individus que endevinaven el futur, o sigui, una mena de tarotistes, sinó que individus que preveien que passaria en el futur com a conseqüència de coses que estaven passant en el present: sinó s’obrava bé i d’acord amb els designis de déu, que ells creien conèixer perfectament, si s’adorava el vedell d’or o altres déus falsos, etcètera. I els qui fan periodisme polític, d’opinió, diuen la seva a partir tot just de coses de coses del present que preveuen tindran conseqüències en el futur. Per més que no sempre fem, o hem fet, la mateixa lectura del present, per la qual cosa el futur anunciat tampoc sempre ha estat el mateix. Ja que mentre que alguns hem estat, i estem, també contra l’adoració del vedell d’or, altres més aviat han estat, i ho segueixen estant, absolutament a favor.
Ara bé. I tornant al que deia abans d’embolicar-me amb els profetes i les profecies. Us demano que no veieu en tot això que he estat dient sobre el nombre de lectors, com la causa d’aquest final en les trameses, ja que mai no he aspirat a milers d’apassionats lectors. Molt menys cap decepció. Ben al contrari, n’estic més aviat satisfet, ja que per la informació que facilita diàriament Vila web als seus “bloquers”, he anat veient que dia rere dia s’estan llegint cartes de fa dos, tres i quatre anys. O sigui que malgrat el temps passat, no han perdut vigència i segueixen interessant.
I a més, d’algunes d’elles n’estic especialment satisfet. Poso per cas la 9a, 27 de gener del 2009, en ple temps de l’obamania, quan fins l’esquerra més esquerrana estava entusiasmada amb que Obama hagués arribat a president. Com si el percentatge de gens del pare, africà, fos cap garantia de res. La carta du el títol de Es pot ser cap de l’imperi, i no ser imperialista? La resposta està a la vista.
També ho estic d’haver vingut dient des del primer dia, que la crisi és de base. De mode de producció econòmica ja caducat. Que no vol dir mort, ja que ara per ara no apareix cap de veritablement alternatiu. I és que dir allò de què la crisi la paguin els rics és una bestiesa que posa al descobert: a) que es pensa que els rics són imbècils, b) que no és té cap alternativa a la seva existència com classe dominant. I que aquesta crisi no és pas perquè capitalistes i burgesos siguin així de dolents o malvats –idea d’origen religiós, basada en el pecat original–, sinó perquè , i parodiant una mica les tesis d’Alexandre Kojève popularitzades per Francis Fukuyama, està arribant al final de la seva història. Que pot ser dur, com ho han estat tots els finals d’una època i inici d’altra.
Tot just d’alguna cosa així es va parlar no fa gaire al darrer aquelarre capitalista de Davos. I la setmana passada, al de l’Assemblea Anual de l’FMI i del Banc Mundial, es proclamava amb la boca gran l’inici de l’inici del començament de la possible recuperació, però amb la boca petita, que és la que val, es deia que possiblement s’ha entrat en el que ells diuen “nova normalitat”. L’estancament per llarg termini de les economies avançades… i el retrocés, ja en marxa, dels dits, i tan lloats pels somiadors de truites econòmiques, emergents.
Vull dir, però, que ja fa anys, un cop iniciada la crisi hipotecària a Florida, exportada arreu amb les subprimes que es van sumar a les maniobres de Golden Sachs i companyia, més les crisis i bombolles regionals, i mirant amb una mica d’atenció crítica les conseqüències que tot això començava a tenir en els diferents espais financers i el seu abast en tot el món de capitalisme desenvolupat, tampoc no era massa difícil veure que la cosa no era pas una crisi més. D’aquelles clàssiques de “dents de serra”, que són com una enèrgica purga de cavall en una economia amb un cert restrenyiment, amb la qual cosa tot torna a la normalitat quan ha fet el seu efecte i s’han netejat els budells No, no era difícil, però per entelar la visió sobre la realitat ja estaven els economistes. 11a carta, Economia, una curiosa ciència esotèrica.
Doncs bé, i donant-me la raó, ahir vaig assabentar-me que un del gremi, l’economista Gonzalo Bernardos –que de manera semblant a Niño Becerra va d’enfant terrible a toro passat–, està preparant un llibre sobre les cagades dels economistes. Que han dut a la situació actual. Benvingut al club critic, Gonzalo, però arribes una mica tard, amic. I a més, els economistes no han estat en general altra cosa que actius i disciplinats executors de polítiques i accions per altres decidides. I aquí tornem al model, o mode, de propietat privada dels modes de producció i canvi. Dit també capitalisme.
I no segueixo, perquè l’avantatge d’un bloc a internet és que tot està a la vista i és fàcilment consultable. Els encerts i, esclar, també els errors. Que de tot hi ha, naturalment.
Ara bé vull insistir. Aquesta final, o ves a saber si simple aturada temporal, no es deu a cap cansament. Ni físic ni espiritual, perquè aquell tros de la petita poesia que serveix de presentació personal de l’autor d’aquest bloc:“incapaç de plorar ahirs perduts / somiador impenitent d’endemàs a guanyar”, malgrat haver estat escrita fa, ai! molts, una bona pila, d’anys, segueix present, i per molts anys espero, en el meu esperit. I per tant, un cop fet un descans i haver-me deslliurat de l’obligació, autoimposada, de la carteta setmanal de tres fols, tornar a aparèixer a donar-vos la llauna, no està descartat. O sigui, que no és ben bé un adéu, sinó que possiblement podria ser sols que un a reveure.
I és que la cosa, amigues i amics, està que crema. I en molts, massa, sentits del terme.
Ucraïna, i Rússia al fons
I és que en la qüestió d’Ucraïna, la cosa està que crema en tots els sentits de la frase feta. Ja fa dues o tres cartes vaig parlar del uis sanguinis, del dret inalterable generació rere generació basada en la gens, tan contrari a la concepció de ciutadà nascuda amb la Revolució Francesa. I apuntava el perill de la teoria russa de defensar els seus en qualsevol territori estranger, encara que portessin generacions vivint allà, ja que sempre serien russos.
Fa dos o tres dies, Putin ha reconegut el que ja se sabia, que els “milicians” de Crimea eren soldats de l’Exercit rus. En termes objectius, una invasió en defensa del russos etern. i ara, a les zones russòfones d’Ucraïna, s’està anant més enllà. Es parla obertament d’atorgar ciutadania russa a tot el que la demani, i es proclama que el deure de Rússia és defensar els seus ciutadans allà on estiguin. Encara que faci generacions. Com també pot passar a altres bandes.
Que hi hagi gent que confon aquest expansionisme territorial amb una lluita de classes i antiimperialista, és penós. I cal no descartar, que a Espanya hi hagi qui estigui prenent nota de cara a Catalunya.
Parlem de l’oportunisme euskaldun?
Ara, abans d’acomiadar-me vull pagar un deute. Un deute que tinc amb la Mercè –la meva senyora, ja sabeu– qui ja fa temps que em burja una i altra vegada perquè parli de l’actitud oportunista que té el nacionalisme basc cap a Catalunya. I aprofito que s’ha celebrat a Euskadi l’aberri eguna, Amb una intervenció d’Urkullu ràpidament recollida amb simpatia pel govern espanyol, per fer-ho.
Us diré que jo, personalment, he estat en dos aberri eguna. El primer va ser l’any 1969, en plena dictadura franquista. Va ser per Pasqua que una colla vam anar a fer la travessa hivernal de la Serra d’Aralar, des del Txindoki fins Uharte Arakil. De pas, vam contactar també amb gent del país, i sentint històries que ens explicaven, vam arribar a la conclusió que, en comparança, el franquisme ens havia tractat als catalans quasi que amb simpatia. I que ningú s’esveri. Nosaltres dúiem amb tota normalitat l’escut de Catalunya a la motxilla, i ells com a molt havien de jugar amb peces de vestir de colors, verd, vermell i blanc, perquè l’ikurriña estava rigorosament prohibida.
També vam poder comprovar una mentalitat arcaica, pregonament reaccionaria respecte la diferència entre dones i homes. Incapaç d’entendre les relacions normals, de simples muntanyenques, com eren les dues noies que venien amb la colla. Després, ja acabada la travessa, i amb un parell de casos ridículs a Uharte Arakil, vam tornar a Guipúscoa. I aconduïts per gent que estava al cas, vam anar a un aberri eguna en la clandestinitat. Era en un prat ample, amb petites ondulacions, i algunes desenes de gent formant petits grups que dinaven assegurs a l’herba. Aparentment una mena de gran i dispersa les Planes. Vam preguntar a un nano de set o vuit anys que s’hi celebrava allà, i ens va dir que res. Que era simplement una sortida al camp perquè era el final de la Setmana Santa. O sigui, fins els nanos petits tenien consciència política.
Això, la lluita d’ETA, la repressió, molt més brutal que a Catalunya i altres llocs, va crear el mite basc. Jo i la Mercè, com tanta altra gent d’aquell temps, hi vam participar en el mite. Fins i tot vam aprendre l’Eusko Gudariak en basc. Va passar el temps, ja avançats els anys 80 i veient el plantejament polític, tant del PNB com d’HB, francament insolidari cap a Catalunya, vam començar a canviar d’opinió.
Per aquest temps, vaig estar en altra aberri eguna. A Pamplona. Com convidat, junt amb Jordi Miralles, de Herri Batasuna. Anavem, junt amb representants d’altres petits partits en un espai d’honor, i veient la gent que ens aplaudia mentre passàvem, i coneixent ja algunes històries, vaig arribar a la conclusió de què ben poques coses m’unien a aquells que ens aplaudien. Una conversa que vaig tenir amb un dirigent d’HB que poc després va sortir-se’n, em va confirmar-me del tancament oportunista del nacionalisme, de dretes o d’esquerres, basc.
Us heu adonat la de vegades que el PNB ha votat al parlament espanyol contra propostes catalanes, aconseguint sempre algun benefici del govern a canvi? I com sense cap mena de vergonya, es puja al carro de les iniciatives catalanes? Ara el PNB vol fer una campanya que du el lema de Euskadi nació europea. Us sona? I una cadena humana. I una consulta basada en el dret a decidir… I us heu fixat, també, que sempre que a Catalunya hi ha un gran moviment, a l’endemà surt ETA amb un important comunicat?
Com he ja he dit, la Mercè sempre em demanava que parlés d’això, i mai no trobava el moment. Ja ho he fet. A gust, que quedi clar.
El nacionalcatolicisme cinematogràfic
I per acabar de debò. A partir del proppassat setembre, vaig dedicar forces cartes a comentar el retorn del nacionalcatolicisme. Us heu adonat que a aquest Solstici de Primavera ha tornat a ser Setmana Santa, i les televisions, públiques i privades, han anat plenesde processons i tota mena d’actes que per més imatges de sants i verges que se li posen, res no tenen a veure amb una veritable sentit religiós.
I també que han tornat a omplir-se de pel·lícules d’allò més adients: Rei de reis, Quo vadis, Els deu manaments… i altres pel·lícules amb Santa Rita de Casia, el papa Woyjtila, històries de monges… I ara sí. Amigues i amics, ara sí que acabo. Així que rebeu un cordial salut, i a veure si ens tornem a retrobar qualsevol altre dia.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!