Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues, al llarg d’una pila de setmanes he anat fent, intentat anar fent, una mena de balanç d’algunes realitats parcial que tenim al voltant i que penso que, paradoxalment, enterboleixen afrontar la realitat en tota la seva dimensió. Avui acabo el culebrot plantejant algunes qüestions incòmodes, com és l’ascens de les diferents ultradretes europees…

 Amics i amigues:
    deia la setmana passada una d’aquelles veritats que malgrat malgrat siguin més que sabudes, cal repetir una i altra vegada –“quins temps aquests, en els que cal demostrar allò que és evident!”, clamava l’amic Brecht–, que la crisi la tenim aquí. I que ha vingut, millor dit, l’han portat, per quedar-s’hi. O sigui que, i ara recullo una frase, o sentència, que repetia altre bon amic, Lenin, davant aquells que s’escudaven en la solidesa dels principis per negar qualsevol mena de realitat que no s’ajustés a aquests. El problema de la realitat és que és obtusa, i per més que la vulguem ignorar, s’està allà, davant nostre.
    I a més no es possible afrontar-la amb jaculatòries quasi que místiques tipus: que la crisi la paguin els rics, o aparentment enginyoses com: no hi ha pa per tan xorisso. I és que amb elles no anem ni a la cantonada de l’esquina, que dèiem al meu barri, perquè els rics, que són els qui tenen el poder, no sols no estan disposats a pagar-la, sinó que a més se la cobren.
    Ara bé, com seria un mal marxista si fes esdevenir cap opinió, cap sentència, de cap dels meus clàssics en una veritat irrebatible i absoluta –operació que s’ha fet, i encara es fa, molt, i així ha acabat la cosa–, potser que també calgui dir que la crisi no és estàtica, sinó que es mou. Creix. S’amplia i estén els seus tentacles.

Un petit repàs a algunes realitats
    Els tan cantats països emergents frenen el seu aparentment desmesurat creixement, una estúpida mentida estadística, ja que el 10 per cent de cent sempre és inferior al 4 per cent de mil. El sistema bancari dels països capitalistes de debò segueix estancat, i el seu PIB també. Els salaris baixen, i amb ell el poder adquisitiu de la gent que no té rendes de capital, la gran majoria. Creix la pobresa a la rica Europa alhora que, paradoxalment, també creix el nombre de milionaris. No pas com una extensió de la riquesa –la qual cosa seria una gran demostració de les bondats del capitalisme ultraliberal–, sinó que, contradictòriament, com una brutal acumulació d’aquesta en unes poquíssimes més mans a costa de les altres. Ai, això de les contradiccions…!
    I per acabar aquest repàs. No sols s’ha afermat la convicció, objectiva, de què a diferència de les darreres generacions –no pas del decurs de la història, sinó que de les darreres generacions–, els fills viuran pitjor que els pares sense que n’hagi hagut cap catàstrofe bèl·lica pel mig, sinó que s’assumit aquells daurats anys 80 i 90 ja no tornaran mai més… per la majoria. Com diu amb acadèmica gravetat Niño Becerra.
    I vet aquí la gran paradoxa. El que creix quasi que geomètricament davant d’aquesta realitat econòmica, constatable, no és el rebuig decidit al mode de producció capitalista. Que no cal ser obtusament dogmàtic sobre les possibilitats d’un mode de producció socialista –no confondre socialisme amb el PSOE i equivalents europeus, ni tampoc amb certs populismes més o menys americans–, per arribar a la conclusió que allò que va néixer amb les revolucions burgeses i que va ser un pas de gegant en l’avenç de la humanitat cap a societats més justes, ha arribat al seu final. No dóna per més. És una terrible rèmora per a un nou avenç de la humanitat, com ho era fa tres-cents anys el règim senyorial, en el que que com passa ara mateix uns pocs posseïen la més gran part de la riquesa existent
    I malgrat això, un mode de producció alternatiu, diferent, més equilibrat i distributiu de la riquesa produïda, no és que no s’obri pas, és que ni tan sols està en l’horitzó, en l’imaginari col·lectiu de les víctimes. I ara mateix, dir víctimes ni és pas fer una imatge literària, una demagògia esquerranosa, sinó que una definició objectiva.
        I aquí hi ha una realitat a destacar. Aquestes víctimes es queixen, en alguns casos fins i tot munten elements de defensa, bàsicament pel seu problema concret, però no qüestionen el mode econòmic dominant. Com en unes circumstàncies molt més difícils, i físicament perilloses, si que ho havien fet els moviments d’esquerres ja al segle XIX. Alguns fins i tot encapçalats tot just per membre de les classes dominants, que se la jugaven duts per unes conviccions de justícia social. Una definició aquesta, justícia social, que ha desaparegut del lèxic i de l’ideari de les esquerres. Totes.

I arribem a l’ultradreta
    De fa temps que vinc cridant l’atenció al creixement continuat de l’ultradreta arreu d’Europa. Una ultradreta ara per ara civilitzada en les seves alternatives i accions col·lectives. Sense escamots de combat, desfilades de gent uniformada, etcètera, però sí presentant elements de xenofòbia, vorejant el racisme pur, vestits de proposicions lògiques i raonables. Que van calant en molta gent que podríem dir normal, que fins i tot no fa gaire, i alguns ara mateix, tenien posicions avançades: els estrangers han d’estar controlats; no poden viure a costa nostra; no tenim res contra els qui estan treballant, però els qui sobren han de marxar o ser expulsats… I finalment la proposició definitiva: els nostres, siguin francesos, holandesos, suïssos o espanyols, són els primers a l’hora d’ocupar llocs de feina.
    I també una oberta defensa de la propietat privada, defensa limitada bàsicament als qui tenen més, no pas als qui tenen menys, als quals sí que es pot espoliar tranquil·lament. Proposant una legislació que elimina drets “massa permissius”. Amb una no acceptació de les minories pròpies, siguin lingüístiques, sexuals o de qualsevol altra mena.
    Els elements són diversos, i a cada país o societat presenten elements i aspectes diferents, perquè aquesta ultradreta ascendent que ja no s’amaga hipòcritament no és igual, per no sortir-nos d’Europa, a França que a Noruega, a Espanya que a Suïssa. Però amb els quals, si ens ho mirem bé, s’està bastint un programa polític i d’acció. I en totes elles hi ha un element que les unifica: la recerca i definició d’un enemic intern comú, sigui negre, moro o sudaca. I també altres europeus inferiors, indesitjables, gent de l’est preferentment. I això si que l’acosta al nazisme alemany, per més que el racisme i la xenofòbia és un mal endèmic europeu anterior, molt anterior, que assenta les seves arrels a la il·lustrada Grècia clàssica. Aquella contradictòria societat que va tenir l’estat més conservador de la història, Esparta i els seus ilotes, i aquella gran Atenes, que va posar les bases a les formes democràtiques, en bona part gràcies a que de cada quatre habitants tres eren esclaus.
    Una ultradreta, però, que no qüestiona el model polític dominant. El sistema de partits. El model parlamentari. Definitivament? Mentre no tingui prou poder? No tinc la resposta, i em limito a fer una mena de repàs de la situació. No pas per simple oportunismes davant el considerable avanç que ha fet aquesta setmana el Front Nacional francès, i que esperonarà els altres moviments afins, sinó que perquè aquest avanç sols fa que confirmar el que fa temps que vinc dient.
    Ara bé, el que de debò ens hauria de preocupar als qui estem a la banda oposada en l’arc de les idees i les conviccions, no és que això estigui passant –és un realitat objectiva, i per tant obtusa– sinó per què es produeix aquest i altres avenços, gràcies a un suport ciutadà escrupolosament democràtic. El que ens hauria de preocupar és el perquè de la situació. Per què la gent, els electors, les masses tan cantades un dia, no cerquen sortides anant cap endavant. Cercant nous horitzons. Escombrant velles opcions que objectivament cal dir que ja han arribat al límit de les seves possibilitats, i que a més no tenen alternatives de regeneració. El que ens hauria de preocupar és, recollint la famosa frase de Vargas Llosa sobre el Perú –tot no han de ser cites esquerranoses–, quin dia, en quin moment, es va anar a la merda aquella alternativa d’una societat millor i més justa que es va definir socialisme camí del comunisme.
    I consti que qui escriu tot això, segueix dient que sols tinc i accepto que un dogma: que el capitalisme no és etern. Que no és el final de la història.

… i algunes opinions finals, agosarades
    I en aquestes reflexions, també he de recordar que determinats moviments nostres de caire populista, que tant enlluernen vells lluitadors que semblen nous Diògenes cercant amb una llanterna una alternativa justa, em fan més por que una pedregada. Els menyspreu a la política i els polítics, vistos globalment com els grans enemics en abstracte, sense ser capaços, però, de presentar alternatives d’acció. La seva denúncia del capitalisme, sense plantejar, però, nous camins, dels dits indignats és un simple mantra. Una denúncia buida de contingut que qualsevol dia no m’estranyaria pas que també la sentíssim de Fainé i Mas, o Botín i Rajoy.
    Fent una mica de memòria cal recordar aquell moviment impulsat per José Bové, que al capdavall s’ha anat diluint en una simple defensa de l’agricultura tradicional francesa i poca cosa més. O Attack, que du una vida grisa. Els indignats, esdevinguts un Guadiana polític que surt i desapareix, sense mai no presentar cap proposta d’acció concreta. Els grups o escamots que volen carregar-se el sistema rebentant caixers automàtics, cremant contenidors o trencant vidres d’aparadors. No parlem ja d’intentar prendre el gos pigall a un diputat cec o pintar l’esquena d’una diputada que al marge de discrepàncies polítiques, no ha estat pas mai una oportunista ni ua vividora de la política.
    Un exemple del que vull dir, el tenim al barri Gamonal de Burgos. Alçat contra unes obres en una lluita que es va qualificar quasi que d’heroica. Un barri absolutament majoritàriament votant del PP aixecant barricades contra l’Ajuntament del PP. Extraordinari! Però, i permeteu-me ser escèptic. On ha anat a parar aquella batalla? Quin segueix sent el pensament polític, la ideologia de la majoria d’aquell barri? Sí decebuts del PP canvien el seu vot, ¿quina opció votaran? I és que si ens ho mirem bé, no van lluitar per un canvi de model, per la milloria de la col·lectivitat, sinó que solament que pel seu propi i petit problema. I un cop resolt favorablement, tot segueix igual que abans. I aquest és el problema.
    I no és que m’espantin les accions directes. He fabricat, i llançat, còctels molotov. Els de debò, els creats a París el 1944 contra les tropes alemanyes per Frédéric-Joliet Curie, fill de Marie Curie. Aquells als que no s’encén cap drap prèviament, i que per tant no es veuen sortir. I no em penedeixo en absolut. Teníem una alternativa, i a més l’enemic, brutal i cruel, estava clar. Però mai no eren llançats contra cap botiga. Ni tancada, i molt menys amb gent dins. I els vidres els trencaven els provocadors, que anaven a desprestigiar les manifestacions. Però ara, aquests nanos, i no tan nanos fan la seva guerra sense un objectiu concret, una alternativa clara i definida. I si s’incrementa la crispació, poden estar a qualsevol bàndol o banda. Ja ha passat altres vegades.

    Amigues i amics, aquí acabem aquestes conclusions, en el fons provisionals, com han de ser les veritables conclusions, però ja que he parlat de xenofòbia i racisme, vull dir que la Faes ha fet un treball que enllaça amb el dit ius sanguinis, o dret de sang. Que és la base dels conceptes inalterables de grup humà transmesos generació rere generació per via sanguínia. I per tan racials, propis de la concepció d’ètnia en cops de nació dels pobles germànics i eslaus. I que ara s’estan aplicant a Crimea i es volen aplicar a altres llocs de l’ex Unió Soviètica, de la mateixa manera que la va voler aplicar Sèrbia a Bòsnia i Kosovo. I abans ho va fer l’Alemanya nazi.
    Aquest treball va en la direcció de “detectar” pels seus cognoms quants dels ciutadans de Catalunya no són pas veritablement catalans, sinó que “inalterablement castellans”. Ja en parlarem, la setmana vinent
    Una salutació cordial, com sempre.
                                        Francesc Font

PD. No sé si us heu adonat que en el primer judici contra Fèlix Millet i Jordi Montull, aquests van declarar en castellà, perdó, en espanyol. Com també ho van haver de fer, entre altres, Jordi Hereu, Carles Díaz, Xavier Trias, Antoni Castells… Penso que no cal fer massa comentaris. El jutge no entén el català, i els nostres prohoms no van tenir el pebrots d’exigir intèrpret. Així va el país.