Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues, com complement a les quatre cartes anteriors, vet aquí unes refdelxions sobre tot el procés de privatitzacions i de desmantellament de l’Estat –no sols el de benestar, sinó que dels elements de poder que són la força d’un estat– que expressen que els governs post transició han estat, i són un bon exemple de capitalisme ultraliberal.

Amics i amigues:
    al llarg de les darreres quatre cartes, i sota un títol genèric, Ha tornat el nacionalcatolicisme, he intentant fer un repàs de quins havien estat alguns dels paràmetres, dels elements d’origen de la dictadura sorgida de la Guerra Civil espanyola. No pas per fer història, sinó que a fi de veure quins d’ells s’estan reproduint ara mateix. I això, partint d’una pregunta una mica, o un molt, provocativa. Va ser efectivament feixista el règim totalitari de Franco?
    Paràmetres, per altra banda, que al marge de lògiques coincidències, sovint no van ser altra cosa que males imitacions dels règims italià i alemany. Imitacions oportunistes, com ho demostra que a l’hora de la veritat Franco se’n van desprendre d’elles amb tota facilitat, per instaurar una dictadura personal, basada en un nacionalisme espanyol que vorejava el ridícul quan es parlava de les glòries imperials, i un catolicisme integrista, sagristanesc i hipòcrita, que imposava lleis, normes de moral i formes de control per a tot i tothom, començant per la part externa del règim. I en això, mai no es va semblar als feixismes de debò, ja que tant l’italià com l’alemany –el portuguès, va ser altre que com l’espanyol sempre va anar per lliure– desconfiaven de les religions. De la seva tendència a imposar normes de conducta pròpies i a no acceptar la dels poders de l’Estat, menys encara les d’un partit. Per més que fos únic i poderós
    Però no es tracta tant de fer distincions entre el nacionalcatolicisme espanyol i aquells feixismes que són els qui ens venen gairebé automàticament al cap quan parlem d’aquest moviment o corrent ideològic, com de, penso jo, plantejar-se si el model de societat que està construït el PP, i veure si mereix –no en quant a tarannàs personals de membres del govern que somien ser Goebbels o Himmler ressuscitats, que els hi ha–, sinó en quan a model social i econòmic el qualificatiu de feixista, d’un feixisme posat al dia, esclar. I per fer això, he consultat els programes de cinc partits que podem considerar declaradament no ja feixistes, d’acord amb el model mussolinià, sinó que obertament neo nazis, o sigui, la forma més brutal i agressiu del fexisme: el grec Alba Daurada, l’hongarès Jobblik, el finès Veritables Finlandesos o els ucraïnesos Svovoda i Pravy Sektor.
    Doncs bé. Tots ells, coincidint amb els partits que formen part de l’ultradretà Front Nacional Europeu, són fermament anti OTAN, anti euro i anti Unió Europea. A més de radicalment xenòfobs i ultranacionalistes. Però a més, i anant més enllà dels simplement ultradretans, els cinc partits citats es declaren anticapitalistes, partidaris d’un Estat fort i de la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia. Així com de les empreses de capital estranger estiguin o no situades dins d’aquest sectors.
    Interessant és, en aquests moments el cas d’Svovoda. Formant part del moviment, conegut com de la Plaça Maidan, que va alçar-se contra la corrupció del govern aleshores existent i que tot just defensava integrar-se a l’UE, i indirectament a l’OTAN. I que ara forma part d’un govern que ha fet de totes dues coses bandera. Especialment davant la continuada i sistemàtica agressivitat russa. La qual comença a tenir a Crimea uns curiosos aliats, grups txèniks vinguts de Sèrbia i no menys feixistoides que els de Svovoda. Una bona mostra de què és aquest un tema que no es pot anar amb simples desqualificacions i abstractes simpaties.

Tornant aquí
    I si, amb les dades programàtiques citades a la vista –directament descendents dels feixismes dels anys 20 i 30 del segle passat, bàsicament del nacionalsocialisme alemany– , mirem quina ha estat l’acció dels governs espanyols post transició, PSOE i PP per un igual, i veurem com aquesta acció ha estat: constant aprimament de l’Estat; sistemàtiques privatitzacions, de vegades sota l’eufemisme d’“externalització”, que van des de sectors estratègics –pitjor encara, recordeu aquell “abans alemanya que catalana” respecte Endesa de l’Esperança Aguirre?– fins modestes empreses amb capital municipal; imposició sistemàtica de la llibertat de mercat recollida a la Constitució; no menys sistemàtica crida al capital internacional; un sistema financer que per una banda xucla ajudes de l’estat –que es detreuen al conjunt d’accions que es qualifiquen globalment com “estat del benestar”– i per altra va per lliure sense control en les seves actuacions, en força casos descaradament delictives, i unes empreses privades de sectors estratègics com poden ser les elèctriques, el gas o els ferrocarrils i altres mitjans de comunicació, que imposen els seus interessos i criteris al govern de torn d’una manera descarada i prescindint del tot de l’interès general.
    Tot un conjunt d’accions plenament incorporades al més radical i doctrinal liberalisme capitalisme, i que res no tenen a veure amb el veritable feixisme. I parlo no tant de l’històric com el que ara mateix està creixent arreu d’Europa, paral·lelament a un populisme que en segons quins casos pot esdevenir francament perillós. Tot el qual, en un futur no massa llunyà podria en part estar representat a Espanya per partits tipus Ciudadanos, UPyD. I Vox en el cas que aquest qualli

Uns apunts
    He anat recordant tot això, perquè ara ens trobem amb que alguns elements ben bàsics d’aquell règim, parlo de la dictadura franquista, que no demanava adhesió sinó que acatament, que és cosa força diferent, no és que hagi tornat –és un greu error, de fons reaccionari, pensar que les coses es repeteixen una i altra vegada–, sinó que s’ha reproduït sota noves i aparentment modernes formes. I és que ben mirat, mai no ha deixat de formar part del pensament profund dels hereus dels vencedors de la Guerra Civil. No tots en el PP, siguem clars. Permeteu-me alguns exemples.
    • A la Itàlia i l’Alemanya feixistes, especialment a aquesta darrera, els obrers van beneficiar-se dels nous règims, per la qual cosa una gran majoria van fornir les organitzacions de masses, les quals van ser veritablement populars. Prou sé que a alguns això els podrà semblar no un error, sinó que fins i tot una perillosa desviació, quan no un sacrilegi, però va ser així. Ser obrer no és pas una virtut teològica, i a tots dos països –molt especialment a l’Alemanya de la gegantina crisi i l’atur dels anys 30– van ser molts, massa, els qui van canviar llibertat per menjar calent dos cops al dia.
    A l’Espanya franquista, pel contrari, els obrers eren vistos no amb desconfiança, sinó que amb menyspreu, i odi. Per una ideologia d’arrel senyorial, exaltadora de la casta superior, eren per una banda enemics per se, i per l’altra, la seva missió a la vida era la de servir als amos de la terra o de la fàbrica. Així ho havia decidit Déu.
    I el tracte, tant personal com econòmic va ser duríssim amb abstracció de quina era la seva ideologia, perquè no tots els obrers havien estat amb la República. Fins el punt que Himmler –i ja veieu de quina bèstia cruel parlo– en la seva visita a Espanya el 1940, res no va dir sobre els afusellaments sistemàtics, però sí que va criticar, per escrit, les condicions en les que estaven els obrers espanyols. I no va ser fins 1956-57, amb el Plan de Desarrollo, que els aquests van començar a assolir el poder adquisitiu que tenien… el 1936!
    Sobre ells, vençuts col·lectivament en quant a classe, havia caigut tot el pes de la reconstrucció de tot el que havia estat destruït amb la guerra, de pagar els deutes per compra d’armament i l’enviament de tropes contrets amb Alemanya i Itàlia –que es van anar seguint pagant malgrat la derrota d’aquestes darreres– o el petroli que la Shell havia portat a l’Espanya franquista a crèdit. I també tot el pes de finançar les grans fortunes que alguns acumulaven per l’estraperlo, versió de l’època de l’actual corrupció
    ¿I qui està pagant ara, sota un règim econòmic ultraliberal, per tant antitètic amb els corporativisme social i econòmic del feixisme, els costos de la corrupció, les gegantines i inútils obre de l’AVE, el salvament de caixes i bancs els dirigents dels quals ham malversat milers de milions, l’aparició de més i més nous milionaris, els sous d’una colla de corruptes, i sovint també força inútils, professionals de la política, que cal no confondre ni barrejar amb polítics professionals, i un llarg etcètera? La resposta es fàcil. Fa un setmana Lagarde (FMI) i Gurría (OCDE), acompanyats d’un cor de palmeros encapçalat pel rei d’Espanya i Guindos, ja van deixar ben clar qui havia de pagar la recuperació de la crisi causada per altres: els assalariats.
    Amigues i amics, el llistat és llarg, i l’acabaré la setmana vinent junt amb algunes reflexions finals. Així que, fins aleshores rebeu, com sempre, una cordial salutació d’en
                        Francesc Font

PD- Per cert, i parlant de senyors i de castes ¿us heu adonat que darrerament s’ha posat de moda tractar el client de “caballero”, que a Catalunya no és ni tan sols una regressió, ja que és un tractament del tot aliè, alhora que quasi que de supeditació, d’inferior que es dirigeix a algú superior. La Mercè, si ve amb mi quan m’ho diuen, sempre riu, perquè ja sap quina serà la meva reacció  La Mercè, sempre que diuen riu, perquè ja sap quina serà la meva reacció. Dic que jo no sóc pas “caballero”, que eren individus que vivien a costa del poble i sense fotre un brot. I que, a més, la meva mare havia vingut a Barcelona a fer de criada, i que el meu pare era un obrer que s’havia establert en un petit talleret d’impremta… El cert és que quan faig el sermonet, sovint em miren amb cara de sorpresa i no entenen res. Però segueixo fent-ho, perquè per a mi és un mal símptoma aquesta regressió quasi que al segle XIX.