Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics, vaig arribant al final d’aquesta sèrie dedicada al nacionalcatolicisme que ha tornat, i ho faig intentant respondre a una pregunta que ja em feia el primer dia ¿va ser faixista el règim dictatorial de Franco? Prou sé que dir així és quasi que una boutade. Però no

 Amigues i amics:
    malgrat tot el que està caient, que no és poc, segueixo, i arribo quasi que al final, d’aquesta sèrie sobre el nacionalcatolicisme, parent del feixisme sens dubte, però que no és ben bé intercanviable com ara està passant en determinats àmbits. La qual cosa permet a Cospedal, Sánchez-Camacho, fins i tot Ruiz-Gallardón!, etcètera, que sí que són part activa d’aquest retorn, titllar altres de feixistes sense perdre el somrís de la boca. Amb estranya coincidència amb gent molt, però que molt d’esquerres, que a l’igual que ells titllen de nazi i feixista el moviment independentista català.
    Remuntant-me, però, fins a la nostra Guerra Civil, no m’he proposat tant fer cap lliçó d’història, la qual al capdavall està a l’abast de tothom que la vulgui conèixer i busqui textos seriosos, com intentar entrar en un terreny relliscós. Va ser feixista, en el sentit rigorós del terme, el cop d’estat d’uns militars dits “africanistes”, amb visió colonial fins i tot envers els conjunt dels espanyols? I això, penso, és important, perquè si confonem unes accions del més radical liberalisme econòmic, si pensem que l’aprimament de l’estat i deixar en mans privades un conjunt d’elements que són la base del poder de l’estat, és feixisme, algú s’ho hauria de fer mirar pel metge, ja que pot acabar coincidint amb els moviments populista nacionals que estan creixent arreu d’Europa, de la mateixa manera que els cau la baba davant de l’Argentina de la Cristina Fernández o la Veneçuela de Chávez-Maduro.  
    Seguim, però, amb el final de la història que he vingut explicant.

Difícil definició    
    Cal insistir que els militars que van sublevar-se, i que per tant van cometre un acte de sedició militar, cosa que caldria explicar-li-ho als de Manos Limpias, no ho van fer tant amb el propòsit de construir una societat seguint el model feixista d’Itàlia o Alemanya, com per impedir que amb al triomf del Front Popular es donés pas a una societat que no era pas revolucionària –i que ningú s’enganyi–, sinó que simplement volia intentar fer d’Espanya un país més o menys normal d’acord amb els paràmetres de normalitat d’aquella època. Cosa que veient el punt del que es partia, potser sí que era revolucionari. Massa progressista per les forces que es van sublevar, si més no.
    Ara bé, segons les dades aportades per Daniel Sueiro i Bernardo Díaz Nosty a Historia del Franquismo, en el moment de la sublevació, el nombre total de militants de Falange y de las JONS, que podem considerar com els veritables feixistes, estava al voltant dels 35.600, dels quals menys de la meitat hi van participar activament, molt especialment en la repressió, fent costat als sublevats. Nombre que sí que va augmentar geomètricament, fins els 650.000, al final de la guerra. Serien els camisas nuevas, majoritàriament simples oportunistes que ja no participaven gaire en allò que es diria ideales fundacionales.
    L’altre element de suport actiu als sublevats, i que res no tenia a veure amb el feixisme, doctrinal o ja aigualit, van ser els carlins. Amb un ideari molt concret que es donava de bufetades amb el falangista, forta implantació en determinades zones, i que tenint tradició i formacions amb organització militar, van ser un element molt important en l’èxit del cop militar a Navarra, part d’Aragó i Àlaba. Tenint un doble paper. Tan brutals com el que més en la repressió –sols a Navarra, es calcula cap a tres mil afusellats en les primeres setmanes– la seva formació paramilitar i el seu fanatisme religiós els van fer esdevenir organitzades forces de xoc des del primer moment.
    Els falangistes i els tradicionalistes que s’havien incorporat a la sedició militar tenien, però, ben pocs punts en comú en quant a plantejament de societat futura. I no van faltar friccions entre ells quan van començar a coincidir en un front de batalla. La solució del problema la va fer Franco el 1937 amb una curiosa quadratura del cercle. Unint en un únic partit falangistes, jonsistes i tradicionalistes. Aigualint les reivindicacions programàtiques de caràcter més feixista del falangisme-jonsisme, i empresonant, amb algun afusellament, als qui es mantenien purs a les idees fundacionals.
    Amb aquesta operació, i esdevenint ell, jefe del estado com era, també jefe nacional del nou partit “trípticament únic”, Franco va quedar clar que tant la direcció de la guerra, com la de la nova Espanya que s’estava formant, era bàsicament una qüestió dels militars. Liquidant així qualsevol vel·leïtat de formar un estat veritablement feixista, d’acord amb el model italià o alemany en els que era el partit qui controlava l’Exèrcit, i no a l’inrevés.
    I per acabar aquesta part de la vigència, o influència, del feixisme en l’Espanya franquista, val la pena recordar què si bé en un primer moment la visita de jerarques italians o alemanys era rebuda, com amics predilectes que eren, amb grans festes, desplegament de banderes, desfilades, etcètera, etcètera, ja el 1941, malgrat les pressions de Serrano Suñer, el cuñadíssimo, i altres camisas viejas com ell, o sigui, feixistes del morro fort,  Franco es va negar a entrar en la guerra al costat dels països de l’Eix, i es va limitar a organitzar un cos de voluntaris, la División Azul.
    L’any següent, i quan Franco i els militars de la seva camarilla van ensumar-se que amb l’entrada dels EUA en guerra, potser podria ser que l’Eix no la guanyés, Serrano Suñer i altres camisas viejas que seguien pressionant perquè Espanya entrés a la guerra, són marginats de les àrees de poder. I alguns expulsats del partit.
    L’any 1943, que va començar amb la terrible derrota d’Stalingrad, Franco abandona aquella ambigua no bel·ligerància per passar a declarar-se neutral, i fa que la División Azul torni. Decisió que va fer muntar en còlera Hitler, qui va plantejar-se promocionar un cop d’estat a Espanya i substituir Franco per Muñoz Grandes. En teoria junt amb Yagüe ferm falangista. El 1944 es fa un pas més enllà, i el govern espanyol no reconeix la repùblica feixista de Saló. Mussolini ja era un gran amic del passat, massa molest en el present. I el 1945 el govern espanyol, decreta que la salutació feixista amb el braç alçat i la mà estesa, deixa de ser obligatòria. Amb la qual cosa van acabar-se que als cinemes s’interrompís la pel·lícula que s’estava projectant, per donar pas a imatges de Franco i José Antonio, que havien de ser saludades per tothom dempeus i amb el braç en alt.  També es van deixar de celebrar els grans actes públics amb concentracions i desfilades de falangistes.
    És evident que cap dels vencedors de la guerra civil, començant pel Jefe Nacional de FET y de las JONS i Generalísimo de los Ejèrcitos, i seguint pels dos generals declaradament falangistes: el sanguinari Yagüe –el del tres o quatre mil afusellats a Badajoz: “no voy a dejar quatro mil enemigos en la retaguardia, mientras avanzo hacia Madrid“, va declarar tranquil·lament a un periodista francès–, i Muñoz Grandes, no tenien cap intenció de morir, si calia, al Pardo defensant els seus ideals. Els altres, encara menys.
    Va ser així com en el moment en el que els feixismes europeus van ser formalment derrotats en els camps de batalla, Franco i el seu règim van quedar com una estranya nota en blanc de peu de pàgina. Ni feixista ni no feixista, sinó que tot el contrari. I quan el 1947 va esclatar “la guerra freda”, el règim espanyol va ser anticomunista i prou. Un bon aliat de la causa de les democràcies occidentals i capitalistes.

Els anys de foscor
    I és aquí un volia arribar. Amb centenars de milers d’enemics morts per la repressió i als fronts de batalla, i amb altres centenars exiliats. Una gran part de la població –no dic ciutadans, perquè el concepte de ciutadà havia estat brutalment assassinat–, que no estava ben bé entre els derrotats, incloent gent que fins i tot simpatitzaven amb alguns dels elements que deien defensar els vencedors, als que havien rebut fins i tot amb certa alegria als llocs que anaven ocupant, va aprendre que havia coses que no es podien dir, i idees que no es podien expressar. I que fent-ho així, no complicant-se la vida, es podia anar fent. Una curiosa versió de la por, disfressada de prudència, que va acabar sent una forma de sobreviure. No parlo ja dels derrotats de debò, sinó d’aquells que van rebre la qualificació oficial de: indiferent. I amb la prudència, i també la por, de la majoria, els guanyadors ja van tenir prou. Es tractava de vèncer, no de convèncer.
    Un fet que sempre m’ha cridat l’atenció del teòric feixisme espanyol, és que mai no es va intentar adoctrinar seriosament la població. Entusiasmar-la amb la nova societat. Crear un ample moviment de masses com sí que els va haver a Itàlia i Alemanya. Els enemics ja estaven majoritàriament enterrats o en l’exili, i als vencedors ni els calia, ni ho entenien, crear un ordine nuovo. Ni tan sols van utilitzar la vella tècnica del garrot i la pastanaga, sinó que solament la del garrot, perquè la pastanaga no va aparèixer fins els anys seixanta. En forma de 600 i de piset en propietat a alguna urbanització per obrers.
    Però fins arribar aquí, els dits oficialment afectos al régimen eren una minoria. Per més que els control sobre la població era absolut. Per una banda, l’Església exercia un gran control social i moral a l’ensenyament i altres aspectes de la vida pública. Amb actuacions que podien arribar fins la més extrema ridiculesa, com podien ser les seves accions de censura al cinema tallant escenes i fins i tot canviant l’argument. Cosa que se sabia, que tothom reia explicant-ho, però que s’acceptava com un fet lògic i fins i tot normal. Com també era ridícul, però lògic i normal la Guàrdia Civil, uniformada i amb fusell, perseguint per les platges les primeres banyistes que duien bikini. I el control sobre els balls públics, i…
    En el fons, que  tot això s’acceptés com part de la realitat quotidiana, ja era un triomf del nacionalcatolicisme, dels poders que havien guanyat la guerra, perquè era l’assumpció mental d’uns límits. Pitjor encara. L’assumpció no sols del que estava permès o no, sinó que també del que estava bé o no estava bé per part de molta gent que per altra banda no eren pas afectos al régimen. Però que havien acabat interioritzant les seves directrius.
    I estava, esclar, la repressió. La repressió brutal a les comissaries, que tothom sabia que es feia i que, com en el cas de la censura, era assumida com part d’una lògica absoluta. Fins el punt que hi va haver un moment en que es podia dir, per gent normal, insisteixo, i molt especialment a partir del temps de la pastanaga, que si ningú no es ficava en embolics, res no li passava. Era la víctima qui s’ho havia buscat.
    I també va passar en aquest temps, ja en els anys seixanta, que quan va començar a aparèixer una nova fornada de gent, tampoc massa, que ja no eren aquells heroics supervivents que no s’havien rendit malgrat les presons i les pallisses, gent jove que que començava a qüestionar-se massa coses d’allò que es deia de manera eufemística el règim, aquests podien comentar les seves opinions crítiques amb els amics o familiars, amb els companys de feina, però si feien un pas més enllà, si s’incorporaven a alguna mena d’organització, clandestina esclar, més valia ser prudent i pensar-s’ho bé abans de parlar o de passar segons quins materials a gent fins i tot de confiança.
    Tot això ho he anat recordant, perquè ara ens trobem amb que aquell règim que no demanava adhesió, sinó que acatament, no és que hagi tornat –és un greu error, de fons reaccionari, pensar que les coses es repeteixen una i altra vegada–, sinó que s’ha reproduït sota noves i aparentment modernes formes.
    La setmana vinent acabaré aquesta sèrie intentant presentar alguns exemples. Així que, amigues i amics, fins aleshores, rebeu una salutació, cordial com sempre
                                                                     Francesc Font

PD. No fa gaire, Pedro Nueno, professor d’administració d’empreses de l’IESE –i que va contribuir a fundar la China, Europe International Bussines, de Shanghai, on exerceix de professor, ¿curiós oi?– va dedicar la seva columneta setmanal a La Vanguardia, i amb motiu del gran akelarre anual de milionaris de debò que se celebrava a Davos.
    En ella feia un gran cant als milionaris. Gràcies a ells, deia  i la seva iniciativa, argumenta, hi ha menys pobres. Però com que segons he pogut llegir en altres llocs, tot just l’increment de milionaris coincideix, no sé si casualment, amb la gran crisi mundial, el constant l’increment de l’atur i la baixada de salaris, potser, penso jo, que la cosa és a l’inrevés: si hagués menys milionaris podria ser que la cosa estaria una mica més equilibrada, i que hauria  menys atur i millors salaris. Per cert, a la RP de la Xina, també han crescut els milionaris