Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues: a mesura que passa el temps, l’acció política del govern del PP sembla recular en ell, i de simplement conservador, comença a estar en la línia del que va ser el nacionalcatolicisme, versió espanyola dels diferents models de feixismes europeus.

Amics i amigues:
    potser que algú pot pensar que en el títol d’aquesta carta hi ha un error. Li falta un interrogant. Però no. No és una pregunta, sinó que una afirmació. El nacionalcatolicisme, que va ser la versió espanyola dels feixismes europeus, ha tornat… en el suposat que hagués marxat, esclar.
    I com a mostra, tenim el sistemàtic mode de govern a través de Decrets-Llei, malgrat tenir majoria absoluta. Els projectes de nova Llei de Seguretat Ciutadana i de reforma de l’avortament, el control legal de l’estat –estat no com sinònim de nació, sinó com conjunt d’instruments de poder de les classes dominants, sobre alguns dels aparells de la justícia, amb la qual cosa impedeix la persecució seriosa d’un conjunt de delictes, fiscals i corrupció bàsicament, que afecten a les classes posseïdores. La recentralització a cop de decret, saltant-se de manera descarada la legislació existent, incloent l’emesa pel Tribunal Constitucional –com és el cas de la immersió lingüística. La descarada agressió legal al conjunt d’assalariats, sobre els qui recau pràcticament tot l’esforç per superar la crisi. Una crisi creada pel capitalisme rampant després de la caiguda de tota allò que se’n deia socialisme real. Caiguda per mèrits propis, com ja he escrit altres vegades, amb la qual cosa el capitalisme es va trobar vencedor de la guerra freda amb gran sorpresa pròpia. I un llarg etcètera.
    Però com que, i ja ho he escrit també altres vegades, tinc la deformació d’orígen marxista de què del cel sols cau que la pluja, i encara perquè abans s’ha evaporat aigua de la terra. O sigui, que les coses, bones o dolentes, no apareixen de sobte i quasi que miraculosament, sinó que sempre tenen un orígen, històric. I també que si no sabem d’on venim, difícilment podem saber, ni entendre, on som –i aquí tenim les alegres qualificacions de feixista a gent com Mas, en les que coincideixen gent molt, però que molt d’esquerres… amb Cospedal, Morago i companyia!– permeteu-me fer una mica de repàs al que van ser els feixismes europeus, per aixi poder arribar al nacionalcatolicisme espanyol. I començo pels europeus, perquè ja fa força temps que està ben a la vista que han tornat. Cal dir que obertament, perquè larvadement no han marxat mai.
    I quan dic que han tornat, no parlo d’aquests moviments marginals que semblen ancorats en un passat per ells mític, però ja periclitat. Aquests grupúsculs que poden reivindicar Franco, Hitler, Mussolini, Degrelle o Quisling, i unes banderes i uns rituals de salutació que res no diuen a la majoria de la gent. No, temo que la cosa és més profunda. I per això, permeteu-me fer un repàs a la història.

L’aparició dels feixismes
    Allò que va propiciar l’aparició dels primers moviments feixistes els anys 20 del segle passat, va ser un conjunt de fets força diversos. L’italià, el primer efectivament organitzat i amb un programa, i que a més va ser el que va donar nom al moviment amb el seus fascio di combatimento, va ser en bona part causat per la frustació d’haver format part de les potències vencedores de la Gran Guerra, i haver recollit un ben minso botí en forma d’expansió territorial. Mentre que, pel contrari, a Àustria la causa va ser haver passat de cap d’un gran, per més que força irreal, imperi, a ser un petit país alpí. I Alemanya, la causa original va ser estar sotmesa pel Tractat de Versalles, a unes condicions de vida per les que la gent havia de treballar no pas per menjar i comprar-se unes sabates, sinó que per pagar indemnitzacions de guerra.
    En altres països, on també hi va haver sota diferents noms moviments incials que acabarien desembocant en la formació de forts partits feixistes: França, Holanda, Noruega… les motivacions van ser d’allò més diferents. Però una va ser comuna. Por a les conseqüències que podia tenir una expansió del comunisme, un cop va haver acabat consolidant-se a la nova Unió Soviètica. Una mala influència, evidentment, per diversos sectors de les classes treballadores, i també d’artistes i intel·lectuals, que començaven a plantejar-se seriosament, uns, que no volien seguir vivint com sempre, i que exigien, altres, avançar cap un món més just i més lliure. Davant l’espant de molta gent d’idees conservadores, partidària de governs forts, i capaços d’imposar l’ordre a garrotades, i amb fusells si calia. Entre la que també hi havia treballadors. També.
    Ara bé, el que veritablement va propiciar el creixement dels moviments que coneixem com feixistes, va ser la greu crisi econòmica conseqüència del crac de 1929. Passava el temps, els mesos i els anys, i no hi havia cap sortida a la vista, la qual cosa i va causar un gran ensorrament de valors socials que es creien gairebé que eterns. La qual cosa va causar encara més por en les classes dominants, bona part de les quals es van girar envers aquells moviments composats bàsicament per membres de la petita burgesia. I els van finançar, i donar suport. I així van poder creixer partits feixistes o parafeixistes a Alemanya, Àustria, França, Bèlgica, Noruega, Regne Unit. I també governs autoritaris, pràcticament dictatorials, a països com Polònia o Finlàndia. I tots ells es van emmirallar en dos exemples capdavanters: l’italià, que era el que podríem dir fundacional, i l’alemany, que començava a ser fort, i aviat estaria al capdavant d’una gran i cada cop fort país, i que posaria en marxa, amb èxit, mesures que li permetien sortir de la crisi… A costa de caure en el totalitarisme més aberrant.

Els programes
    Tots aquests partits, i dins de les diferències pròpies de cada situació, hi havia uns element comú. Un programa de regeneració nacional, que esdevenia agressivament nacionalista davant de l’internacionalisme que proclamaven els moviments obrers i alguns sectors intel·lectuals d’esquerres. I també un programa social, que no veia els obrers com enemics per se, sinó que com un element bàsic de la regeneració. Per la qual cosa calia guanyar-se’ls i així incorporar-los com una part important d’aquesta regeneració… i que s’oblidessin del que estava produïnt-se a la Unió Soviètica.
    Això volia dir que calia apartar-los dels moviments d’esquerres i dels conceptes de lluita de classes, perquè el que calia fer era una societat harmònica on el tracte salarial havia de ser just, i la relació entre empresa i treballador havia de ser d’igual a igual. De manera que, pel feixisme, tan enemics eren els sindicats i partits que dividien la nació teoritzant sobre l’existència de classes antagòniques, com els plutòcrates –quina paraula, oi?. Els grans capitalistes explotadors sense entranyes. A Alemanya, les SA eren radicalment obreristes i proclamadors, sincers, d’una immediata i imprescindible revolució obrera i anticapitalista que havia de dur a la nacionalització de totes les grans empreses i institucions financeres –la qual cosa va ser la causa de la brutal liquidació dels seus dirigents–, radicalisme que va atraure força militants del Partit Comunista Alemany, així com de grups de tipus anarquista.
    La pel·lícula, gran pel·lícula, Metropoli, de Fritz Lang, és una gran exposició del programa socio-polític del nacionalsocialisme alemany. Eliminació de l’explotació brutal i deshumanitzadora del capitalisme sense entranyes, que propicia l’aparició de la demagoga figura que convida els obrers no a construir res millor, sinó que a destruir-ho tot. I final feliç, amb la unitat del propietari amb cor i creador –amb uniforme que recorda els de les SA– amb l’obrer conscient. I és que això de la contradicció de classes, és fals.
    Altres aspectes, força menys idíl·lics, i expressats obertament, amb orgull, eren l’exaltació de la violència com acció bella i desitjable per ella mateixa. El menyspreu de “l’altre”, un altre que podia ser un comunista o un socialista, un demòcrata convençut, una minoria ètnica, un simple estranger, un afeccionat al jazz, un compositor dodecafònic, un pintor abstracte…, vistos globalment com éssers inferiors, pràcticament degenerats. Les possibilitats de ser “l’altre”, segons el feixisme en qualsevol de les seves variants –l’alemany va ser un cas extrem–, eren infinites.
    I menyspreu radical i absolut per la política, i pels polítics, esclar. Les formes parlamentàries. Les legislacions burgeses. La separació de poders, l’estat de dret… La proclamació de què la justícia havia d’estar al servei de l’estat, i l’admiració i el respecte pels qui eren superiors quasi quasi que per designació divina. Per més que en aquest moviment, la religió no hi tenia cap paper, i fins i tot generalment era vista com a enemiga.
    Tor això ens pot semblar estrany ara mateix, però altre element important al que parar compte, és que en molts casos, Itàlia, Alemanya, Àustria, França… els feixismes europeus van esdevenir amples moviments de masses. De debò. de gent comvençuada. Ara bé, que ningú s’esveri davant les desfilades que recullen alguns documentals. En aquells anys, les desfilades de militants uniformats, eren comunes a partits i sindicats tant de dretes com d’esquerres.
 
El cas d’Espanya
     El cas d’Espanya, és diferent, però. El feixisme va ser un moviment propi de països industrialitzats, i a Espanya, país bàsicament agrari, amb sols que dos nuclis veritablement industrialitzats, i on la qüestió nacional havia propiciat, especialment a Catalunya, una petita i mitja burgesia democràtica homologable a les avançades d’Europa, una classe obrera molt combativa, i una gran burgesia que, com també els grans terratinents espanyols, ja tenia prou amb la Guàrdia Civil, i que ningú s’esveri pel que diré: en realitat no hi va haver un moviment feixista homologable al d’altres països europeus, per més que hi va haver dugues petites formacions, Falange Española, i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistes, que el 1933 van acabar unificant-se, en les que hi va haver força coincidències.
    Una, les JONS, que van tenir per cap visibles Onésimo Redondo i Ledesma Ramos, sí que es poden considerar com amb voluntat de formar part dels feixismes europeus. No tant Falange Espanyola, que no es fins la seva unificació amb les JONS que es pot dir que tingui una mena de programa, els 27 punts després reduïts a 26, en els que hi ha una exaltació de la vocació imperial, la reivindicació de la unitat indestructible d’Espanya –en bona part recollida en l’actual Constitució, per cert–, definint Espanya com “unidad de destino en lo uinversal”, definició que en bona mesura és sistemàticament exhibida pel PP quan s’enfronta, i desqualifica, als desitjos de sobiranisme a Catalunya.
    Però a més, i això sí que el fa radicalment diferent dels altres feixismes europeus, situa el catolicisme, i l’Església, com un element bàsic de l’Espanya imperial. Assentant així les bases del que després, i quan es va analitzar a fons el model d’estat creat pel franquisme, aquest va ser batejat com nacionalcatolicisme, pel gran pes de l’Església tant en el seu funcionament, com en la seva legislació. 
    Però, significativament, no hi ha en aquests 27 punts cap referència a un “nou ordre”, a un “nou estat”. L’antic ja els està bé. Cosa lògica, ja que tant Falange com les JONS són nascudes no pas en territoris industrials, sinó que agraris. La qual cosa fa que tant un com l’altre no passin fins l’esclat de la guerra, de petits grupúsculs –molt violents, això sí– sense cap incidència política ni social. Com es veurà amb l’esclat de la revolta militar. Cosa que deixo per la propera carta.
    Així que, amigues i amics, rebeu, com sempre una amical salutació.
                                                                            Francesc Font