Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues: Sembla que l’anomalia de què totes les faccions i fraccions de la dreta estiguessin al mateix partit, està saltant pels aires. La qual cosa no vol dir, ni molt menys, que la dreta política, social i sociològica, estigui de baixa.

Amics i amigues:
    La setmana passada teníem el triomfal desembarcament pepero a Barcelona, que ja vaig comentar. I mentre que els paons reials en ell presents s’inflaven i desplegaven l’acolorida cua cantant les seves pròpies lloances, i insultant a cor que vols al gran enemic de la humanitat en general, i l’espanyola en particular –que és com ja se sap la malvada, i ara medieval, desviació sobiranista catalana– el partit començava a fer aigües per la banda d’estribord. Atenció, utilitzo aquest terme nàutic i no dic la banda dreta, perquè si el que queda es Cospedal, Sáenz de Santamaria, Ruiz-Gallardón, Moragas, Montoro, González Pons, etcètera, més alguna velles glòries ara en dic sec… ja em direu.
    I és que sumant-se a la rebel·lió d’una part de les pures reserves espirituals del PP, les associacions de parents i amics de les víctimes del terrorisme, o sigui d’ETA –perquè les altres víctimes, les de les casernes de la Guàrdia Civil, sigui Itxaurrondo o Almeria, no sols no compten, sinó que ni tan sols han existit mai–, apareix una nova rebel·lió. La dels segons espases bascos –cito aquest terme taurí en honor del gran ministre d’incultura senyor Wert–, fundant un nou partit de cultíssim nom llatí, Vox. Al què ràpidament s’ha incorporat un veritable primer espasa. El catedràtic de física nuclear Vidal-Quadras –de qui no sé si sabeu que a la universitat els seus alumnes deien Draculín. Gran assidu d’Intereconomia com mostra i exemple del que és ser català i alhora ser decent.
    Com que s’esperen més notícies sobre evolucions, o regressions, ja hi ha algun brillant analista que analitza que perdent les seves seccions d’ultradreta, el PP comença a esdevenir un veritable partit de centre. Santa innocència! Si el centre ja està ocupat pel PSOE!
    Per cert, això estava passant, alhora que Aznar s’està fent el longuis, i no ha anat a aquesta gran trobada d’estómacs agraïts que s’han aplegat a Valladolid. Tots cantant desvergonyidament grans lloances a l’actual amo del cortijo, tots plorant per la pobra Catalunya, en mans dels desagraïts catalans que l’estan duent a l’any 1000, no se si abans o després de Crist, i felicitant-se mútuament pel gran èxit econòmic d’un 0,02 de creixement, que fins i tot pot triplicar-se i arribar al 0,06.
    Per altra banda, i sense sortir-se’n de la recomposició de la dreta, J.P. Ramírez, Pedrojota pels amics, ha estat mig cessat mig acomiadat, com director d’El Mundo. Acomiadament amb dotze o tretze milions d’euros, que són un fotiment d’aquells antics quilos de pessetes, cosa que no està pas malament per algú a qui en teoria acomiaden perquè l’empresa té pèrdues. Ja voldrien les víctimes dels ERO que els tractessin amb una dècima part.    

Que hi ha al darrer, però?   
    Com ja sabeu, està sent un cas que a diferència del de José Antich a La Vanguardia –fet amb tota discreció i substituït pel gris Màrius Carol, com abans havia passat amb Joan Tàpia substituït per Antich– ha creat un gran enrenou. Per uns, Pedrojota ha estat víctima d’una persecució política. De l’odi personal tant de Rajoy com de la Casa Reial, per totes els draps bruts que ha anat traient sobre els tripijocs dels uns: entrevista amb Bárcenas, sms entre aquest i Rajoy, merders al govern de Castella-La Manxa que esquitxen De Cospedal, etcètera, i dels altres: destapar la notícia sobre l’estúpid accident reial a Botswana i posterior entrevista a la fins aleshores pràcticament desconeguda Corinna; seguiment exhaustiu del cas Nóos i les tribulacions de la Cristineta –la nostra infanta, recordeu?. A més de moltes altres cosetes, com destapar escàndols econòmics de membres destacats del PP.
    Fins aquí, les raons estrictament polítiques. Ara bé, per altra banda també són certes les pèrdues econòmiques del diari. El qual pertany teòricament a un grup, més aviat un “tinglado” –fet habitual en el món econòmic– format per l’empresa espanyola Unidad Editorial, SA, i també pel que sembla les restes del grup Recoletos. Però que en realitat qui mana és el poderós grup milanès, Rizzoli. I aquí ve el debat, interessant pels qui ens interessen aquests tripijocs. Ja que ens ajuda a entendre una mica els foscos lligams entre mitjans de comunicació i política.
    Els defensors de la santa innocència del govern en aquesta qüestió, diuen molt raonablement que als de Rizzoli, que són els qui manen, les pressions del govern espanyol, un govern que internacionalment no té cap pes, se la porten fluixa. I que la gran causa han estat les pèrdues econòmiques. Però aquest és un fet més que normal, i sense gaire importància en el món dels mitjans de comunicació –i aquí està el cas del Grup Prisa–, perquè els diaris i revistes de gran difusió no són pas honestes empreses comercials que entre altres coses tenen la missió i objectiu de guanyar diners pels seus propietaris o accionistes. No. Els seus objectius són força més ambiciosos. Com crear opinió, posem per cas. I Rizzoli, editor entre altres productes del Corriere della Sera, el diari de més difusió d’Itàlia, saben prou bé el joc al que juguen.

Problema empresarial, o probleme polític?
    Així que tornem al punt d’inici. Problema empresarial, o polític? Sobre El Mundo, la Mercè –la meva senyora, ja sabeu– i jo ja ens havíem demanat més d’una vegada què hi podia haver darrere dels durs atacs a Rajoy i “rajoyistes”, per banda de gent com Pedrojota, Inda i companyia. Gent com ja sabreu, defensors a ultrança que l’11M va ser un atemptat d’ETA amb proves amagades després per Zapatero. De fet, si ens prenem això pel cantó esotèric, la cosa no té més importància ja que també hi ha gent que defensen que Elvis Presley no ha mort, o que els tripulants de l’Apol·lo 11 no van arribar a la Lluna. Però no semblava que va per aquí la qüestió.
    El que sí que estava clar –i torno a les preguntes que ens féiem la Mercè i jo–, era  que algú que estava pel lligam 11M-Eta, anava contra un govern Rajoy que ja havia esborrat aquesta qüestió del seu cartipàs polític. Això, sumat a totes les altres coses ja mencionades, duia a una qüestió: serà El Mundo portaveu del vell equip Aznar, Aguirre, Mayor Oreja, etcètera? Un equip en bona mesura ja amortitzat políticament… Això pensàvem, però possiblement no és ben bé així. Ara gent que sap prou bé de coses d’aquest gremi, un d’ells Màrius Carol, han donat una explicació força clara. El Mundo dirigit per Pedrojota, era portaveu més o menys encobert d’UPyD. A la qual, evidentment, el cas Gürtel, Bárcenas i Nóos, els venen com aigua de maig en el seu projecte de creixemnt basat en un socialisme nacional.
    I dic això darrer, per què Rosa Díaz ve del socialisme. Té un discurs socialment regeneracionista, i és d’un nacionalisme espanyol monolític. De pedra picada. Amb lligams, s’ha dit, amb Manos Limpias. Veritable cavall de batalla de denúncia dels tripijocs dels de dalt, que enllaça amb el veritable feixisme històric italià i alemany. El qual tenia forts elements socials que el van fer penetrar profundament en els sectors obrers. Cosa que sembla ignorar massa gent que titlla alegrament de feixista a gent que són simplement de dretes, però demòcrates, amb la qual cosa acaben col·laborant a la cerimònia de la confusió existent. I repetint el gravíssim error que va cometre a l’inici dels anys 30 del segle passat, el Partit Comunista Alemany.
    I en aquest repàs a la recomposició de la dreta, que sembla estar liquidant l’anòmala situació política de què totes les diferents formes, faccions i ideologies de la dreta estiguessin ficades al mateix sac. O sigui, la liquidació de l’invent d’Aznar substituint Alianza Popular pel Partit Popular, no es pot deixar de mencionar Ciudadanos –una creació catalana que ja es va situar al marge del PP– que per una banda intenta captar a Catalunya una part de l’electorat del PP i també fagocitar sectors del PSC –i d’aquí el radical gir de Navarro cap el PSOE–, i que per altra ja es veu amb capacitat de fer un salt a Espanya.   
    I per acabar d’arrodonir la situació, apareix el ja citat Vox. Que ja veure’m quina evolució té.
    Ara bé, davant aquesta recomposició, aquest més que previsible fraccionament del bloc PP, que ningú és faci il·lusions. El PP podrà, de ben segur que serà així, afeblir-se des del punt de vista parlamentari. I fins i tot, la Llei D’Hont podrà fer que, pel seu fraccionament, el nombre global de diputats de les diferents fraccions de la dreta baixi, però no crec que disminueixi gaire el que podríem dir massa crítica de les idees conservadores i reaccionàries. Que a diferència de Catalunya, són amplament majoritàries a Espanya.
    Ni tampoc no hem de fer-nos massa il·lusions en el que toca a molts aspectes que afecten a Catalunya. Si d’aquí a un parell d’anys, hagi el parlament espanyol que hagi, seguim encara amb el debat en marxa, tant en l’aspecte de l’espoli fiscal com el del dret a decidir, a la dreta pura si sumaran els vots del centre, com ja ha passat altres vegades. Com prou sabem.
    Bé amics, i fins aquí la carteta d’aquesta setmana. Així que amicalment, com sempre.
                                                Francesc Font

PD. He deixat de banda, la rebel·lió popular que està patint el PP a molts dels seus feus històrics. És un fet complex, força interessant i alhora contradictori, que deixo per un altre dia.