Altres col·lectius
També hi ha, però, col·lectius que no responen a la clàssica concepció de classe. Col·lectius que no és que els seus components tinguin aquells trets socials o econòmics que per més que s’hagin diluït, interessadament, les fronteres, assenyalen i diferencien una classe d’altra, sinó que estan formats per gent provinents d’estaments i classes diferents, de vegades ben diferenciades, que de sobte i per causa d’una catàstrofe inesperada es troben immersos en una mateixa, i per ells inesperada, situació.
És el que podem dir que està passant amb les víctimes de la crisi econòmica, agreujada en el nostre cas per la bombolla immobiliària. Gent fins de de molt diferent condició. La majoria fins no fa gaire contenta, quan no satisfeta, per una situació que en molts casos fins i tot permetia certs luxes quasi que impensables no feia gaire. En altres, els luxes havien esdevingut quasi que la normalitat diària. Gent a la que de sobte tot se’ls ensorra perquè d’avui per demà perd la font d’ingressos. Propis, si s’és autònom, o salarials si s’és assalariat. Gent que en molts casos té una experiència demostrable, un bon currículum, coneixences… i que de primer pensa que és un sotrac passatger. Que és lògic que els dròpols, els tarats, els qui estan enganxats a ves a saber quin vici, els qui no tenen empenta, hagin caigut al fons d’un negre pou. Però no pas jo que…
Fins què passa el temps, els anys, i resulta que s’està al mateix negre pou sense sortida que els dròpols, els tarats, etcètera. I no entenen res. Amb sort acaben formant part d’aquest exèrcit de la foscor social que és l’economia submergida. Una economia que pot definir-se com aquí caic aquí m’aixeco, o qui dia passa any empeny. Amb la qual cosa acaben dedicant-se a engreixar les butxaques dels mateixos qui els han dut on són, alhora que perden tota esperança de futur. I, evidentment, segueixen sense entendre res.
Però dins d’aquest grans i extens col·lectiu que segueix creixent –perquè malgrat tot el que diu el govern central, i també el nostre autònom, dia rere diu se segueixen destruint llocs de feina, com ho demostra la reducció continuada d’afiliats a la seguretat social–, hi ha dos grups la situació dels quals és extremadament dramàtica. Per una banda hi ha les víctimes dels dits “productes financers”: fons de pensions que han baixat de valor al compas que ha anat baixant la borsa; inversions, aconsellades molt seriosament per experts en matèria fosca, en empreses que s’han anat a prendre vent a la farola. I no parlem ja de les “preferents”, veritable toco-mocho fabricat per gabinets d’economistes que semblen haver estudiat a serioses escoles dirigides per moderns Robin Hood a l’inrevés, o sigui Hood Robin que roben als pobres per donar als rics. El resultat, com ja se sap, ha estat dramàtic per milers de petits i no tan petits estalviadors.
Però el cas ja tràgic és sens cap dubte el dels desnonats, o en situació de proper desnonament. Gent que vivint en uns temps feliços en el que es donaven duros a quatre pessetes, havia adquirit un habitatge creient-se, com en el cas de les preferents, les meravelles que els explicaven. Creient-se que amb les facilitats que s’oferien, comprar un habitatge i moblar-lo era més senzill i fàcil que comprar-se una camisa i un parell de sabates. Grup aquest doblement dissortat –diguem les coses pel seu nom–, ja que primer ha perdut la feina, després els pocs o molts estalvis que tenien, i finalment el pis. Quedant a més, la més gran part d’ells, s més endeutat.
Caldrà començar a decidir
I aquí ve el que vull desenvolupar. És evident que tant en el cas dels desnonats com en el de les preferents, les víctimes són víctimes –i no penso demanar perdó per la redundància– d’un model polític, econòmic i social controlat per veritables màfies. Les quals, a diferència de les de les pel·lícules, no sols no es es fan la guerra entre elles a fi de controlar un territori, sinó que a l’hora de la veritat es protegeixen les unes a les altres. Cosa que veiem dia rere dia a diaris i alguns programes televisius de sorollosa denúncia, però d’intencions que no tinc massa clares, parant compte en algunes foscos elements que hi participen.
Si. És ben veritat que davant tot això, a les víctimes sols se’ls pot culpar que de ser ingenus, de ser de bona fe, i es fa difícil bastir una crítica sobre la base de la seva pròpia responsabilitat en la seva situació. Però penso que si volem avançar. Si no aspirem a què la situació actual se superi d’aquí a quinze o vint anys, deixant un reguitzell de drames i de víctimes a les que ja de res no els servirà la recuperació… i fins a la propera crisi, cal fer una reflexió a fons. Una reflexió que cal començar per si és aquesta la “nostra” societat, o sols és la que d’“ells”, i segueixi decidint si volem ser ciutadans, o ens limitem a ser súbdits, amb dret de vot, sí, però súbdits que depenen del qui decideixen i fan altres. Als qui per a més inri, hem votat i mantenim amb els nostres impostos. I aquesta reflexió la faré, com altres vegades, de la mà del meu estimat Brecht. Amb un dels seus poemes, Lloa a l’estudi, del que selecciono una part.
Atenció, no es dirigeix en aquest poema als estudiants, ni als universitaris, no. Es dirigeix als homes i dones senzills, treballadors sense formació. Als homes i dones als qui altres, basant-se en que ells “sí que saben”, “sí que han estudiat” imposen lleis i normes que els qui no les han fet no entenen, que sovint ni tan sols coneixen, han d’acatar, complir i rebre les conseqüències. I els crida a cercar maneres de saber. A estudiar, a aprendre, a saber, a fi de poder fer front amb seguretat a qui sigui: Empunya un llibre, és un arma! No temis preguntar, company! No et deixis convèncer per l’altre! Comprova-ho per tu mateix. Allò que no saps per tu mateix, no ho saps. Repassa el compte, tu has de pagar-lo. Apunta amb el teu dit cada cosa, i demana: I això, ¿perquè?
I arribat aquí, permeteu-me ser dur, perquè si no volem que es repeteixen una vegada i altre determinades coses, cal ser conscients de perquè han succeït. I de tot el que ha passat, i està passant, també hi ha hagut responsabilitat, o si es vol, una greu irresponsabilitat de les víctimes. Hi hagut una irreflexiva supeditació a qui oferia un contracte, que en realitat era un arma contra qui el signava. S’estava més pendent de les meravelles que s’obtenien, que no de fer un càlcul de quan podien costar de debò aquestes meravelles. I torno al poema, qui signava un contracte que el lligava per anys, no gosava apuntar amb el dit tots i cada un dels seus apartats, i demanar a qui tenia al davant: i això ¿què vol dir? Què passarà si no puc pagar? I si el sicari del bancster de torn deia somrient: Tranquil, no es preocupi. Ens esperarem tot el que calgui, fins que pugui pagar, no li demanava. I on és la clàusula on es diu diu això?
Parlem ara de política?
I això en porta a altra aspecte de la mateixa qüestió, aquesta ja política. A la manca de personalitat, a la manca de sentit de ciutadania que es pot copsar en algunes cartes al director o intervencions en programes radiofònics, en els que lectors o oients més o menys crítics amb el procés independentista, demanen a Mas com seria la possible Catalunya independent. O sigui, altra vegada la supeditació a l’altre! Quan el que cal plantejar a Mas o a qui sigui, és en tot cas com volem nosaltres que sigui aquesta possible Catalunya, Quina és la nostra concepció.
El que ha de fer el ciutadà, és dir a Mas, a Jonqueres, a Herrera a Fernández, que és el que ell vol ell. I a partir d’aquí, que es deixin d’abstraccions i debats entre ells, i a porta tancada, i que expliquin, ara mateix i amb detalls, quin és el concret projecte de model econòmic que tenen. Com pensen solucionar, posem per cas, la contradicció entre milers de desnonats i milers de pisos buits. I també quin model de control sobre les institucions i els polítics volem tenir, de manera que puguem enviar a l’atur aquells que no estiguin a l’alçada de les necessitats dels qui els paguen el sou…
I és que, amics i amigues, el que ha passat i està passant no es pot repetir, però perquè sigui així, els ciutadans, una gran majoria, ens hem d’espolsar la son de les orelles, o dit en termes polítics, hem de bandejar definitivament la condició de súbdit amb dret de vot, i prou. I passar a demanar comptes sempre que calgui, als nostres empleats. Si, els nostres empleats, ja que som nosaltres els qui els donem la feina votant-los, i els qui els paguem el sou, per la qual cosa és a nosaltres a qui han de servir, i no pas a foscos poders que a més ni tan sols són els qui més impostos paguen. Tot el contrari… No sé si m’explico.
Bé, amigues i amics, fins aquí la carta d’aquesta setmana. I no m’acomiado fins la setmana vinent, com tinc per costum, sinó que fins al mes vinent ja que per raons diverses, que no per falta de temes de què parlar, aquest bloc emmudirà una petita temporada.
Fins aleshores, i amicalment com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!