Dos informes: del futbol a la por al buit
Dit això, passo a expressar el que em semblen els quatre informes. No pas partir de la seva lectura i estudi, sinó del que de les poques coses que d’ells s’ha dit als mitjans de comunicació, que és el que ha arribat als ciutadans interessats en el procés. No ho oblidem.
Un, o una part d’un, és francament inútil i obeeix més a un populisme de baixa volada. És l’afirmació de què en cas d’independència, Barça i Espanyol podrien jugar a la lliga de futbol espanyola. O sigui que cau en la trampa de l’anticatalanisme esportiu espanyol, que se’n fot del procés dient que una lliga catalana seria com l’escocesa i la gal·lesa.
Altre informe presenta la possibilitat d’una mena de tercera o quarta via, vergonyant. Planteja la possibilitat d’un consell catalano-espanyol de cooperació, que no deixa de tenir conya si fem cas de la capacitat cooperadora i dialogant dels governs, actuals o possibles, d’Espanya. I encara va més enllà amb una alternativa que és un error, o un cúmul d’errors, com és allò de la formació d’una mena de consell ibèric, una mena de Benelux és diu, que estaria format per Catalunya, Espanya, Portugal i Andorra.
Per començar, els tres països que van formar el Benelux són relativament petits, amb fronteres comuns, i una economia industrial desenvolupada i en certa manera complementària. Mentre que si mirem el possible “consell ibèric”, veurem que Portugal està molt lluny de Catalunya, que la diferència de mida territorial entre Espanya i els altres tres possibles membres és descomunal, i que l’economia de Catalunya és massa diferent, i no complementària, a la d’Espanya i Portugal. I per acabar, no sé que hi pinta aquí Andorra, un país pirinenc a cavall de les dues vessants, que pot veure aquesta proposta quasi que com un projecte d’absorció.
Ara bé, darrere de les dues propostes de la CATN ja esmentades, lliga de futbol espanyola i consell ibèric, em sembla ensumar una por a començar a caminar sols. A afrontar fer-nos majors d’edat d’una punyetera vegada. I no m’agrada.
Els altres dos: seguretat i Hisenda
Un tercer informe, que ha posat d’allò més nerviosos PP i Ciudadanos, és sobre la informació i xarxes de comunicació a crear. Que pel que sembla està dotat d’una certa ambigüitat i apunta a la creació d’alguna mena de pre agència de seguretat. Com al capdavall tenen tots els països del nostre voltant. I podria ser així. I res no tinc a dir, perquè si es pretén fer una transició cap a la sobirania plena, no siguem pas il·lusos. Si s’arriba a ella, s’haurà de tenir alguna cosa més de fons que la simple vigilància de delinqüents comuns. Altra cosa seria quina mena de control ciutadà hi ha sobre ella, però això ho deixarem per a un altre dia.
Més interessant, si més no per mi ja que enllaça amb coses que vaig dir a aquelles cartes del mes de setembre i octubre, és l’informe sobre la capacitat recaptatòria de la possible Hisenda catalana. Capacitat que es fixa en tres possibilitats: cap els 70.000 mil milions d’euros, sense explicar, pel que sembla, d’on surt el càlcul; els 80.000 si es calcula a partir de la pressió fiscal mitjana de l’UE, i fins els 100.000 si el càlcul es fa en referència a França i Suècia. La qual cosa, comparada amb el que entre unes coses i altres disposa Catalunya, no té color. Esclar, que també hi haurien unes despeses que ara no es tenen, etcètera, etcètera.
Però no és d’això del que vull comentar, sinó que del caràcter que podria tenir aquesta Hisenda pròpia, i que en bona mesura també caracteritzaria com seria el model social de la possible República Catalana. I és que queden molt bé aquestes comparances amb l’UE, o França o Suècia, però el que seria veritablement útil és fer una anàlisi objectiva de les veritables possibilitats recaptatòries d’un país, una nació, dita Catalunya, en els dos o tres anys posteriors a constituir-se com república. Tenen a la CATN una idea aproximada de quines són aquestes possibilitats?
Més encara. Com les obtindrien? O sigui ¿quina seria la legislació catalana respecte del règim de recaptació d’impostos? Semblant a la de França o Suècia, o semblant a l’espanyola? I ja veieu que ni França ni Suècia no són pas dos països de socialisme radical on els milionaris s’han d’amagar sota les pedres.
És aquest un punt important, perquè, ¿seran les grans fortunes –algunes d’allò més patriotes, partint de la idea que pàtria ve de patrimoni– les que imposaran el seu model sota l’amenaça d’exiliar-se impositivament a Espanya? ¿O s’eliminaran les Sicav, sense crear-ne cap germana bessona, i si marxen aquells que si fem números possiblement costen més entre subvencions i desgravacions, que la misèria que aporten, bon vent i barca nova?
Ja sé que dit així sembla la fàcil demagògia de vell esquerranós mai no penedit, però no. Intento simplement reflexionar seriosament. I penso que un canvi potser no radical, però sí que a fons, no es tractaria de fer un salt en el buit. Es tractaria simplement, i per a entendre’ns, d’escollir entre Friedman i el seu suïcida ultraliberalisme, i Keynes, i el seu equilibrat desenvolupament. I torno a dir que fixeu-vos que torno a parlar d’un model, en aquest el keynesià, que no és tot just revolucionari, sinó que simplement capitalisme intel·ligent.
Però tot just un capitalisme intel·ligent s’ha de plantejar seriosament què és més perjudicial pel país, ¿que emigrin uns quants milionaris que si ens ho mirem amb rigor ben poc aporten al país, o que ho facin milers de joves fent esdevenir inútils les inversions públiques en el sistema universitari, i empobrint el nivell de coneixements del país? Joves, per altra banda, que sovint acaben fent feines subsidiàries i mal pagades que res no tenen a veure amb els seus estudis i coneixements. És una qüestió seriosa, perquè un sistema tributari equilibrat, basat en els impostos directes, i sense espaís foscos ni forats legals, permet recaptar més amb menys esforços dels col·lectius tot just més dèbils i fins i tot de bona part de les classes mitges.
Tot això ho he escrit a partir de la ben poca informació que s’ha pogut saber, i m’agradaria haver de rectificar gràcies a una bona campanya informativa dels continguts d’aquests quatre informes.
El Col·lectiu Wilson
I ja que he parlat de Friedman i l’ultraliberalisme econòmic, suposo que ja sabeu que hi ha un grup d’economistes, gent de prestigi i afins a l’ultraliberalisme econòmic, que s’han declarat obertament pel procés d’independència. És el Col·lectiu Wilson, el qual a banda de les meves discrepàncies pel seu model de societat –a un d’ells, Sala i Martín, ja li vaig dedicar una carta, la 16a– em sorprèn per la seva bona fe. I dic bona fe, perquè s’acullen a la protecció espiritual de la figura de Woodrow Wilson.
Per si no sabeu la història, us diré que aquest Wilson va ser el president del EUA que a més de declarar la famosa llei seca, amb les conseqüències que tots ben coneixem– quan la I Guerra Mundial va fer una mena de programa de 14 punts com condicions necessàries per proclamar la pau. Entre ells hi havia el reconeixement del dret de les nacions no lliures a proclamar la seva independència.
Atrets per aquesta idea, cap a uns 10.000 catalans es van enrolar com voluntaris a l’exèrcit francès. Si guanyaven els aliats, amb els EUA al cap, els catalans, com els polonesos, txecs o hongaresos, podrien proclamar la seva independència… El problema va ser, però, que els únics pobles que podien declarar la seva independència eren els de l’est d’Europa que estaven sotmesos o incorporats als imperis centrals… No pas cap altre.
Doncs bé, el nostre Col·lectiu Wilson, en una curiosa mostra de sincretisme, o mimetisme, polític, també té 14 punts com element programàtic. El curiós, o sospitós, és que són punts en els que qui no combreguem amb el liberalisme econòmic, menys encara amb l’ultraliberalisme, podem estar bàsicament d’acord amb ells, ja que malgrat ser un col·lectiu format per economistes, no parla d’economia, no presenta cap idea de sobre quines bases ha de girar l’economia de la possible República Catalana
Una bona mostra de què el procés té espais d’ombra, punts foscos, que es imprescindible aclarir. Especialment quan en aquestes espais hi ha gent de prestigi, indubtable, bons agents defensors de poders, no menys indubtables.
I prou per avui, amigues i amics. Per la qual cosa m’acomiado desitjant-vos unes bones festes, un bon Nadal o un bon solstici d’hivern, segons siguin les vostres creences. Amicalment, com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!