Com ho podem analitzar?
Dit això, permeteu-me fer una reflexió. Aquests darreres temps he estat fent una mena de treball sobre l’inici del capitalisme i el seu desenvolupament. O millor dit, sobre l’inici de les idees –progressistes en el seu moment– que van dur al desenvolupament de les burgesies fins l’aparició de la primera societat que ja es pot dir capitalista, l’Holanda o Països Baixos del segle XVII. Societat que, indicativament, no pas per causa de cap error de funcionament, sinó que per la dinàmica pròpia del model econòmic en el que es basa, s’inaugura amb una bombolla especulativa, la “crisi de les tulipes”. És un fet sobre el que val la pena parar compte.
Aquest treball no és pas cap anàlisi rigorosa, que ja hi ha d’altres i molt bones i més complertes, sinó més aviat un simple repàs a quatre segles d’història del pensament. Repàs que comença el 1543, en el moment en el que Copèrnic fa que la Terra deixi de ser el centre de l’Univers per passar a ser un simple planeta que gira al voltant del Sol, i acaba el 1846, en el moment en el que Karl Marx i Friedrich Engels senten les bases del materialisme històric. Concepció de l’anàlisi històrica que ha permès passar de veure la història com un producte de grans reis o generals, a poder analitzar-la com el resultat de l’existència de grans forces en marxa. Per simplificar: ¿hauria existit Napoleó Bonaparte sense la Revolució Francesa?
Partint d’aquesta idea, el treball té per objectiu explicar que ni Marx ni Engels no van néixer sota una col, ni tampoc van rebre la benedicció de cap ciència infusa –com massa hagiografies han fet, i així ha acabat la cosa–, sinó que van ser conseqüència i resultat de tot un llarg procés. De segles. I també que van estat situats tot just en el moment en el que amb el triomf de les burgesies i del seu model econòmic, el capitalisme, aquestes van crear la seva classe antagònica, l’obrer, el proletariat. De la mateixa manera que ella, la burgesia, havia estat la classe antagònica de la noblesa i les aristocràcies. Fins que la van substituir. De vegades violentament, de vegades arribant a acords. O sigui, que hem arribat a la lluita de classes.
Explicacions que res no expliquen
Ara bé, basant-se sols que en un sol aspecte, un sol element, qualsevol explicació dels fets i esdeveniments, històrics o actuals, és fàcil. Els de mentalitat conservadora parlen dels grans personatges: la història de la humanitat l’han produït els Alexandre el Gran, els Cèsar, els grans emperadors, els grans generals i els grans polítics… I els qui van d’esquerranosos s’atrinxeren darrere de la lluita de classes: la història de la humanitat és la història de la lluita de classes i ja no cal parlar més. Teoria i afirmació aquesta que és anterior als dos barbuts, per cert.
Ens explica, però, una o altra teories el que està passant a tants llocs del món? Les lluites ètniques o religioses que enfronten de sobte pobles i grups que han estat visquent junt de manera més o menys pacífica? Més o menys acceptable?
Ara bé, amigues i amics, sent com sóc un ardent defensor del Karl i el Friedrich, i per tant convençut del materialisme històric com a mètode d’anàlisi –i també de bona part de la resta del seu pensament–, al fer aquest treball de recerca m’he trobat amb fets que no sempre encaixen en les teories que tot ho expliquen amb una definició fàcil i còmoda. Fets dela història europea, que tenen una inquietant connexió amb la més rabiosa actualitat del que està passant a altres continents. Que com el que està passant a alguns llocs de l’Àfrica o alguns països musulmans, tots ells antigues colònies i actuals neocolònies europees, no encaixen, no responen a les nostres ben construïdes teories socials i polítiques sobre les estructures econòmiques de tantes ex/neo colònies nostres.
Però és que ja els dos barbuts blasmaven dels qui es refugien còmodament en les estructures econòmiques per explicar-ho tot, ja que ells donaven una gran importància a la superestructura, o sigui a: ”les Constitucions que, després de guanyada la batalla, redacta la classe triomfadora, etcètera. Les formes jurídiques, fins i tot els reflexos de totes aquestes lluites reals, en la ment dels participants, les teories polítiques, jurídiques, filosòfiques, les idees religioses i el desenvolupament ulterior d’aquestes fins fer-les esdevenir en un sistema de dogmes, exerceixen també la seva influència sobre el curs de les lluites històriques”, diu Engels. Mentre que per la seva, diu Marx que: “Quan la realitat no confirma la teoria, qui està equivocada és la teoria”-
I és així com arribem, o tornem, al punt inicial d’aquesta carta d’avui. A l’escèptic “no entenc res”, o la superioritat d’arrel racista del “ells són així”, perquè estant en la situació social i econòmica en la que objectivament estan, ¿com és que s’equivoquen tan estúpidament d’enemics?
Una mica d’història de la culta Europa
Però passa que la història, les històries, de la culta Europa renaixentista i postrenaixentista ens diu que alhora que els avenços científics feien retrocedir les tenebres de les ignoràncies d’origen medieval, les supersticions disfressades de ciència, als països catòlics i als protestants, per un igual, es feien salvatges cerimònies públiques de sacrificis humans. Cremant cossos a fi de salvar les ànimes amb les flames purificadores, els uns, o per destruir el dimoni que els havia posseït, els altres.
Més encara. En la defensa, o negació, de coses tan abstractes com la virginitat o no virginitat de Maria, o si amb l’acte de consagració el vi es transsubstanciava o no en la sang de Crist, la gent s’estossinava de valent a França, als territoris alemanys, als txecs, a Flandes… Penso que això ja ho he escrit a alguna altra carta, però val la pena recordar-ho, perquè en tots aquells fets, ¿on quedaven les contradiccions econòmiques? Les classes?
En les guerres remences catalanes, les coses sí que van acabar sent contradictòriament clares: els pagesos de remença, els nostres serfs de gleva, es van aliar amb la monarquia, Joan II, en una guerra comuna contra una bona part de la noblesa catalana i la Generalitat, o sigui els nostres remences van fer un extraordinari acte d’intel·ligència política cercant aliats. També en les revoltes camperoles alemanyes del segle XVI, la cosa estava estava clara: Luter i els bisbes catòlics van fer causa comuna amb la noblesa contra els camperols revoltats… En tots dos casos podem fer una anàlisi político-econòmica relativament fàcil.
Però és molt més difícil trobar l’entrellat de classe a les guerres de religió abans mencionades, a la persecució d’intel·lectuals, dissidents o jueus relapses per les diferents inquisicions. A la crema de bruixes o bruixots dictades pels tribunals civils dels països germànics o Anglaterra, al matadegolla d’hugonots la Nit de Sant Bartomeu, que posteriorment va seguida a d’altres llocs de França…
No, aquests fets històrics, com les actuals d’africa o del Mitjà Orient, s’escapen a la simple definició de lluita de classes. En aquelles i en aquestes, pobres i rics, posseïdors i desposseïts d’un bàndol, teòricament units per una creença espiritual comuna, s’uneixen amb entusiasme a fi d’estossinar pobres i rics, posseïdors i desposseïts de l’altres, també units per una comuna creença espiritual diferent.
I aquí torno a allò de la lluita de classes. El que està passant ara mateix, ¿ho podem definir així i ja tot està explicat i solucionat? O com antiimperialista? Que és altra definició molt còmoda. O el que encara és pitjor, el fàcil, i racista, “ells són així”. Ara bé, si ens deixem del fàcils explicacions, i anem més a fons en la qüestió –i torno al materialisme històric–, potser que ens adonarem que tot això està passant a ex colònies europees. Que els grups o exèrcits que s’enfronten entre ells, o aniquilen poblacions civils senceres, ho fan amb armes i municions, i muntant vehicles, fabricades a països altament civilitzats. Que els productes d’aquests països sumits en la més gran misèria i desesperació, els trobem en mil i un artefactes que formen part de la nostra vida diària. I també a les parades o botigues de peix, i de fruita i verdura…
La qual cosa, si ens ho mirem així, explica moltes coses. Començant per l’existència de tants governs i dirigents polítics ridículs i sanguinaris alhora, fabricats pels civilitzats governs i polítics occidentals… Governs que amb l’espoli sistemàtic de productes i recursos naturals d’aquells països, van evitant que algun dia es donguin aquí aquells esclats de ràbia i odi que ara es donen a tans lloc i països d’Àfrica i l’Àsia. I que la superestructura, que inclou elements com la religió, domini l’estructura, que seria la real situació econòmica.
Ara bé, si ens ho miréssim fredament, potser podríem veure que molts, potser massa, elements superestructurals, que inclou la religió com element de control social i les formes legals de govern cada cop més autoritàries, estan avançant a una Europa sumida en una crisi econòmica sense sortida.
I prou, per avui, amigues i amics. Ho deixo aquí acomiadant-me cordialment i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!