Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics, després d’una setmana de descans, per qüestions físiques, torno amb les meves coses. Per exemple, al conjunt d’Europa s’està produint un creixement dels grups i partis feixistes, els quals intenten assolir el poder, cosa que no es dona a Espanya. La raó penso que és fàcil. Ho endevineu?

Amigues i amics:
    la setmana passada, i sense avisar, vaig faltar a aquesta cita setmanal. No us demano perdó ni disculpe, perquè va ser per causes físiques sortosament ja superades en bona part. Ara bé, m’hauria sabut greu haver també faltat a aquesta d’avui. I és que aquest passat 30 de novembre ha fet cinc anys que va sortir la primera carta d’aquest bloc.
    El total de visites rebudes ha estat de 58.922, repartides entre 192 cartes. Repartiment de forma desigual, cal dir-ho tot. El problema és que no sé quants de vosaltres m’heu seguit d’una manera més o menys contínua al llarg d’aquests cinc anys, quants heu estat un temps aguantant i després heu dit allò de bon vent i barca nova, i quants han entrat una vegada per casualitat, han trobat que el que deia era una llauna, i a més llarga, i mai més no han tornat. I esclar, aquests darrers també queden enregistrats com visites.
    I per acabar aquesta part tan personal. Al llarg d’aquests cinc anys he parlat d’una pila de temes. Divins i humans. I moltes coses que ara es diuen cada dos per tres, puc dir que ja les havia avançat. I puc dir-ho, perquè un dels avantatges, i també de les pegues, d’un bloc a internet és que a diferència dels articles a un diari o revista –els quals a l’endemà o a la setmana següent queden sepultats a qualsevol hemeroteca i busca’ls– al bloc segueixen a la vista. Són trobables fàcilment, si és que interessa trobar-los. Tots. Per la qual cosa no pots fer una edició, posem per cas, de “les meves millors cartes”, perquè pot sortir qualsevol que et digui: “ei, tio, que t’has ‘oblidat’ d’allò que vas dir a aquella, i a aquella altra…!”. La part bona és que pots dir: “a tal carta ja deia que…”. com he fet més d’una vegada.
    Esclar que en aquests cinc anys, és evident que no en tot el que he dit he encertat, i em conformo amb que el nombre d’encerts superi el de cagades. El que si que em preocuparia, però, és que al llarg d’aquestes 193 cartes no hi hagués un fil conductor, una coherència de pensament… que no vol dir una estratificació mental. Perquè en aquest cas, i ho dic seriosament, quasi quasi prefereixo ser més aviat frívol i voluble, fins i tot una mica incoherent, que no quadriculat i monolític.
    I ara, anem per coses serioses.

Una actualíssima pel·lícula de 1931
    Les concentracions en defensa de la “doctrina Parot’, les portades dels diaris i les informacions a les televisions sobre les excarceracions, que fan pensar que milers de sanguinaris assassins i violadors campen al seu aire per tota la península, m’han portat a un gran clàssic. Al film de Fritz Lang, M. El vampir de Düsseldorf. És del 1931, i va ser fet en el moment en el que el nazisme, a cavall de les pors i de la terrible crisi econòmica que patia Alemanya, ja havia iniciat la que seria indeturable ascensió.
    Per si no el coneixeu o recordeu –hi ha força còpies al servei de biblioteques públiques– us faré cinc cèntims. Entre el 1929 i el 1930, un tal Peter Kürten, que patia un greu trastorn mental des de petit, va esdevenir a Düsseldorf un assassí en sèrie, bàsicament de nens. Les seves actuacions van causar una gran alarma a la ciutat fins que finalment va poder ser detingut.
    Partint d’aquesta història real, Fritz Lang, que per influència de la seva dona, Thea von Harbou, havia dirigit les dues més grans pel·lícules del nazisme, Els nibelungs (res a veure amb L’anell del nibelung wagnerià) i la ja quasi exposició programàtica que és Metròpolis, ja s’havia distanciat d’aquest moviment. I va construir una paràbola. Premonitòria
    Com punt de partida hi ha un personatge malalt, que se sent impulsat a assassinar nens i crea una gran alarma social, i la policia comença a investigar. Aquí comença la paràbola. Les investigacions de la policia acaben interferint-se en el submón dels delinqüents “normals”. Aquests fan una assemblea on decideixen posar-se també a cercar aquell assassí que tant els perjudica.
    Policies i delinqüents tenen un mateix enemic, algú que ha trencat el seu respectiu ordre, i per tant tenen un mateix objectiu a fi de restaurar-lo. Al final els delinqüents l’atrapen, i per més que ell demana que l’internin a fi de curar-se, la solució és dràstica: el maten, l’assassinen. Amb la qual cosa torna la pau i la tranquil·litat socials.
    Com és sabut, dos anys després, el 1933, els nazis assolien el poder i van començar a netejar la societat alemanya de pertorbadors. De moment comunistes, anarquistes, socialistes, sindicalistes… Tots aris purs, però d’idees pertorbades. I la bona gent va aplaudir.

De Berlín a Madrid, passant per París
    Tornant a l’actualitat. A Alemanya, la coalició cristianodemòcrata CDU-CSU, liderada per Merkel, i el socialdemòcrata SPD han pactat a fi de formar govern. Un pacte que podríem dir lògic, ja que l’altra formació política possible eren els Verds, més radical encara que dins d’un ordre, i més enllà Die linke, L’esquerra. I és evident que amb cap dels dos la gent que lidera Merkel no faria coalició. Ara bé, no és d’aquesta coalició i els seus resultats –amb un més que minso benefici per a la soferta classe obrera alemanya i un hipòcrita emprenyament de les patronals– del que vull parlar, sinó que de formacions polítiques i la seva posició diguem-ne que ideològica.   
    Alemanya és un país conservador, però dins d’un ordre. Com passa a Catalunya, el partit conservador, de dretes, i dins dels paràmetres del que és la democràcia burgesa, no deixa de ser un partit democràtic. Que manté un cert respecte a les formes, vull dir. L’aventura feixista –el nazisme forma part del feixisme, cosa que sovint s’amaga– va acabar molt malament per Alemanya. molt pitjor que per Itàlia, posem per cas. I aquesta tragèdia va crear alguna mena de vacuna, per la qual cosa els moviments neonazis, que existeixen, i són ben violents, no tenen accés a la política parlamentària. Com sí que ho tenen a altres països d’aquell entorn. Holanda, Dinamarca, Noruega… I ja és indicatiu d’algunes coses, que l’únic partit alemany que està immers en una ambigua esfera neonazi, l’ultradretà NPD, sols estigui present que a dos parlaments regionals. Els dos situats a territoris de l’antiga RDA.

    També a França, on el Front Nacional avança, tenim un bon exemple d’on vull arribar. Aquí no sols no hi va haver cap catàstrofe causada pel feixisme propi, no sols va ser un dels cinc països que van combatre i derrotar el nazisme, sinó que els únics dolents del període de l’ocupació, com expliquen tantes i tantes pel·lícules, van ser els ocupants alemanys. Segons aquesta bonica versió, el govern de Vichy havia estat una mena d’excrescència estranya, i pràcticament tots els francesos havien lluitat a la resistència… Després, s’ha pogut saber que la història no era tan bonica, que el nombre de soldats ocupants era francament ridícul respecte la població i el territori, més algunes històries més aviat tèrboles que exemplars. Potser aquí podríem trobar una de les raons del creixement del Front Nacional.
    Ara bé, malgrat tot això, és evident que entre la dreta democràtica, dins de la qual i vistes algunes actuacions potser que podríem situar també el Partit Socialista, i el Front Nacional, en bona part descendent directe de l’Action Française, dels Maurras, Barrès, Celine, Pétain o Laval, hi ha elements que cal distingir.  
   I és així com arribema Madrid

I Espanya?
    En tots dos casos –i altres que corresponen a molts altres països europeus–, és possible establir una distinció entre una dreta democràtica i partits grups o sectors ultradretans, filofeixistes i obertament feixistes. I a Espanya, però? A l’anterior carta em demanava si Espanya és un estat de dret, i contestava que no. Però en aquests moments penso que cal anar més enllà, perquè la cosa ja és veritablement greu. I cal dir-ho així, perquè és ben veritat que no sempre en estats que cal qualificar com democràtics és por parlar amb plenitud d’estat de dret, ja que d’una o altra manera hi ha escletxes més o menys grans per on s’escolen fets més o menys atemptatoris i transgressors de la concepció d’estat de dret, actituds i accions més o menys autoritàries. Fins i tot hi pot haver algun organisme amb relacions francament fosques amb organitzacions gens clares… Ja veieu que en aquestes qüestions no vaig amb el lliri a la mà.
    Però en aquests casos, que es donen, sempre pot aparèixer aquell qui denuncia el fet, aquell que fins i tot obliga l’estat a rectificar i algun governant a dimitir. Perquè les bases, i fins i tot les conviccions, són democràtiques. El problema nostre, i cada cop més greu, és que no es tracta de què el govern espanyol, l’estat, tingui relacions espúries amb alguna mena d’entorn, sinó que l’ultradreta espanyola forma part de l’estat. Esta incorporada als organismes de govern.
    El final de feixisme alemany va ser una catàstrofe pel conjunt d’Alemanya i dels alemanys. El de l’italià la veritat és que no si qualificar-lo d’òpera buffa o de tragèdia verdiana, per la qual cosa ho deixo a meitat i meitat. El del francès va ser un curiós exercici de politesse, de capacitat de caminar per damunt de trenta dotzenes d’ous sense trencar-ne cap, però l’espanyol va ser un cas a banda. Una experiència entre el ritual dels samurai japonesos i la murrieria del cristianisme ben entès.
    Un dia de 1976 els procuradors a Corts franquistes, havent mort el seu cabdill es van fer solemnialment l’harakiri i van donar per acabat el règim feixista espanyol… i al tercer dia van ressuscitar nets de pecat i esdevinguts perfectes demòcrates. I van seguir manant. Ells i els seus successors. Amb la qual cosa la mentalitat, la concepció del feixisme a l’espanyola va seguir existint dins de les àrees de poder. Amb la implícita, i també explícita, col·laboració del PSOE, que ningú no s’enganyi.
    I és així com ara, en un moment d’absoluta crisi del capitalisme –els anuncis de millora que es pregonen aquí i fora d’aquí, no aguanten la més mínima mirada crítica–, mentre que a altres països avança l’embat dels partits feixistes o neofeixistes aquí no és així. Aquí cap d’ells no intenta assaltar l’estat des de fora, perquè ja està dins. La LOMCE o la Llei de Seguretat Ciutadana què són sinó un regrés? Un retorn al passat més negre en l’ensenyament? A la inseguretat més absoluta del ciutadà?
    I prou per avui, amigues i amics, així que, cordialment com sempre, fins a la setmana propera
                                                                         Francesc Font

PD. Si som conscients de l’involució legal d’Espanya, i de què malgrat tot el PP segueix tenint un suporta majoritari dels espanyols, desenganxar-nos –i no és la primera vegada que ho escric–, no és un problema identitari, ni de cartera o bandera, ni… No és de simple supervivència com ciutadans normals i acceptablement lliures.