Què és, doncs, un estat de dret?
Dit el que ja s’ha dit, anem a la qüestió de fons. Si ens ho mirem bé, l’estat de dret més que un conjunt de lleis i reglaments més o menys bonics, és una concepció. La concepció de què no són els governs el qui han de malfiar-se i controlar els ciutadans en nom del bé comú, del que ells consideren bé comú—, sinó que, ben a l’inrevés, són els ciutadans els qui han de malfiar-se i controlar el govern. Tot just per defensar el bé comú.
Sobre això, hi ha un vell aforisme que ho expressa molt be: un estat de dret és aquell en el que el ciutadà pot fer tot allò que no li estigui expressament prohibit per les lleis, mentre que el govern no pot fer res que no li estigui expressament permès per les lleis. I per què aquesta diferència? Doncs, perquè el govern, a través de l’estat —que no són la mateixa cosa— té el monopoli de la violència i de la repressió. La capacitat de controlar la justícia i el d’interpretar les lleis. Fins i tot saltar-se-les totes dues quan ho creu convenient.
I la temptació, fins i tot en el millor dels casos, d’usar aquests monopolis més en defensa pròpia, i dels interessos que representa, que no en els del ciutadà és molt forta. Mentre que el ciutadà, també en el millor dels casos, no té cap eina pròpia que el defensi de manera efectiva davant del govern i les seves decisions. I es tot just un veritable estat de dret, el qui li agaranteix aquestes eines.
Dos exemples
Permeteu-me dos exemples. Un de descarada transgressió de l’estat de dret proclamat a la sacrosanta Constitució. Els GAL estaven formats per algun policia espanyol de “la vella escola” i delinqüents comuns francesos. Van actuar entre 1983 i 1987 —governs González, o sigui socialistes— i tenien com objectiu eliminar etarres refugiats al País Basc francès. Estaven organitzats des d’una de les principals eines repressives de l’estat, el ministeri de l’Interior, i gaudien de tota la protecció paralegal i econòmica que necessitaven. Fins que duts per la impunitat amb la que actuaven, es van equivocar alguna vegada i van anar contra gent que res no tenia a veure amb ETA ni simpatitzants. Quan va saltar l’escàndol, Felipe González va encunyar una frase que expressa tot el seu menyspreu a la veritable concepció del que és un estat de dret: “El Estado de derecho también se defiende en las alcantarillas.”, i si algun innocent rep les conseqüències de les rates que corren per les clavegureres de l’estat, mala sort per ell.
La justícia, certament que va donar una bona garrotada al govern, però el que val és la idea, la concepció de la legitimitat que té l’estat, els qui controlen els seus aparells, de saltar-se normes i lleis si pensa que li cal fer-ho a fi de defensar-se.
L’altre exemple, en aquest cas del PP, és d’absoluta incomprensió del concepte estat de dret. Quan els atemptats del 15M, des del primer moment els govern va jutjar i condemnar —sense necessitar proves, fiscals ni jutges— ETA com autora. L’endemà mateix dels fets, José Maria Michavila, ministre de Justícia, sense fer-ne cas dels dubtes que en aquells moments ja tenia la policia, va comparèixer a la televisió tot dient amb veu d’allò més engolada i referint-se a ETA: “Les aplicaremos el estado de derecho!”. Déu meu! “Aplicar”, l’estat de dret amb la mateixa mentalitat que en temps de la democràcia orgànica, s’aplicava la llei o els decrets antiterroristes.
Més exemples, i aquests d’abast Unió Europea. Per una banda, el govern espanyol s’ha trobat davant la revocació per Tribunal Europeu dels Drets Humans de la dita ”doctrina Parot” —ja té dallonses que aquesta barbaritat dugui el nom de qui l’ha patit i no del qui la va parir—, revocació causada perquè un estat de dret, un estat simplement democràtic, no pot fer lleis retroactives. Com havia estat en el cas d’aquesta “doctrina”. O com també va fer el ministre Wert en el cas del becaris Erasmus. Un cas en el que la prepotència i la imbecil·litat han anat del bracet.
Com tampoc en un estat de dret, no es pot governar bàsicament en base a reials decrets, que són una forma d’estalviar-se els debats al Parlament.
Altre element que ens repeteixen una i altra vegada els governs espanyols és: això és un estat de dret, i pel mateix les lleis s’han de complir. De debò és així? I posi intyerrogant, perquè si el que caracteritzés l’estat de dret fos el compliment de les lleis per banda dels ciutadans, aleshores ens trobaríem amb que les dictadures, de qualsevol color, són extraordinaris estats de dret. Ja que en elles les lleis, especialment les que les defensen dels díscols i del descontents de sempre… I tant que es compleixen!
Tot el qual, sumat a moltes altres coses que no hi caben aquí, du a la conclusió que Espanya, el Regne d’Espanya no és un estat de dret. Així de senzill.
I ara, parlem dels Mossos
Ara bé, amigues i amics, està bé que parlem d’Espanya i dels seus governs, però no podem passar de puntetes per damunt de coses de Catalunya, i penso que un cop més cal parlar d’una de les poques institucions que tenim que tenen categoria d’institucions d’estat. Parlo de la nostra policia, els Mossos d’Esquadra
D’ells ja he parlat un parell de vegades. Una a l’època Saura —govern tripartit d’esquerres—, quan de matinada, i saltant-se el que diuen tant la Constitució com l’Estatut. Transgredint —per dir-ho finament— el concepte bàsic de l’estat de dret, van entrar de sobte, rebentant la porta, a un domicili de Sant Adrià. I no sols van aterrir la gent que estava dormint tranquil·lament, ja que es van despertar voltats de policies que cridaven… sinó que a més s’havien equivocat de pis. Vegeu 14a carta. Senyor Saura ¿què volen aquesta gent?
I quan, en l’època Puig —govern CiU de dretes— a la Plaça Catalunya es va colpejar durament gent que estava asseguda en terra. A quan això que eufemísticament en diuen “maltractaments” a alguna caserna. O en el cas de l’Ester Quintana, que va haver un moment en el que semblava que era ella la qui s’havia interposat quasi que expressament en el camí de la bala de goma, etcètera.
I dic això, perquè no podem per patriotisme mal entès, passar de puntetes per damunt d’aquests casos sota la consigna de què la roba bruta s’ha de rentar a casa. No. Si volem no sols un país independent, sinó que també un país millor, un veritable estat de dret —cosa que no és gaire difícil estant en el que estem— és evident que aquests casos no es poden produir. I si es produeixen, els ciutadans han de tenir eines a les mans —no drets sobre el paper, sinó que eines a les mans— per sortir-ne el pas amb personalitat jurídica reconeguda i efectiva.
I havent arribat aquí, prou per avui, amigues i amics. Així que, cordialment com sempre, fins a la setmana vinent
Francesc Font
PD. Tot això ve a tomb d’una idea que ja venia expressada en les darreres cartes anteriors. Si es vol fer front a la política de desgast que està exercint el govern espanyol, potser cal començar a treballar públicament, i implicant molta i molt diversa part de la ciutadania, en el bastiment d’uns instruments d’estat. Així de senzill. D’un estat, però, que no pot ser una còpia, si es vol millorada, de l’espanyol, de l’italià o fins i tot del francès. Ja que ara, immersos en una dura crisi econòmica, tenim la possibilitat, jo diria que la possibilitat imperativa, o si voleu la necessitat, d’anar més enllà.
I és que seria seria un greu error deixar aquesta construcció en mans de gent més o menys il·lustre, però que actuen tan discretament, que ningú no sap ni qui són ni que fan. De col·lectius que es mouen per interessos i plantejaments econòmics que s’han demostrat com absolutament nefastos, que han fet una terrible per la majoria —no pas per a ells ni els de la seva corda— fallida en la que encara estem immersos. I que són del tot incapaços de resoldre les seves pròpies mancances, i errors. Alguns dels noms del Col·lectiu Wilson, posem per cas, tancats dins del seu l’ultraliberalisme econòmic, em fan més por que una pedregada. Però, ja hi haurà temps de parlar d’això.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!