Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics, vaig arribant al final d’aquest culebrot. I ho faig intentant dir que una nova nació, si és que és possible que s’aconseguexi, ha de parar compte que l’UE està en un carreró sense sortida. I que no per estar fora d’ella se serà menys europeu. I també que el vell model d’estat-nació que coneixem, possiblement que està al final del seu cami. Us aviso, que és una mica llarga. Que m’he passat, vaja.

Amigues i amics:
    començo avui unes conclusions, prèvies a unes alternatives que com ja he dit anteriorment, en realitat hauran estat l’origen i motor de les darreres sis cartes. I aquestes conclusions comencen per una qüestió que em sembla fonamental i bàsica: Què vol la gent, la ciutadania, que clama per la independència? Vol la independència i prou? Com un bé abstracte i bo per si mateix? No. Penso que no.
    I dic aquest no, partint del convenciment de què aquesta ciutadania no és un bloc homogeni i monolític, sinó que és diversa, sanament diversa. Com ho demostrava que al llarg de tota la Via, des de la Sènia al Pertús, hi havia tres menes de banderes: sense estel, amb estel blanc sobre fons blau, i estel roig. I també que hi havia una diversitat absoluta d’edats, i que es parlava força el castellà amb tota normalitat —al carrer de Sants, de Barcelona, a un costat nostre hi havia quatre noietes de quinze o setze anys, vingudes des de Lleida, al costat de les quals la Mercè i jo érem gent ja francament gran, i a l’altra banda una parella d’una mica més de trenta amb dos nanos petits. De les quatre noietes de Lleida, dues d’elles, germanes, parlaven entre elles en castellà… però cridaven en català. O sigui, la Via no era, sortosament, un projecte únic, sinó que una suma de projectes. Cosa que ens permetia, a mi a la Mercè, ser part d’aquella via, sense haver de renunciar al nostre de projecte.
    Sí que penso, però, que de manera no expressa, no teoritzada, fins i tot de manera no conscient —que no vol dir inconscient—, una bona part dels ciutadans de Catalunya, declaradament independentistes o no, estan arribant a la conclusió de què cal obrir un camí a “altra cosa”. Una altra cosa, que no respon del tot al model de nació que molta, massa, gent de la que té alguna mena de poder o influència pública, considera normal. Gairebé l’única no sols desitjable, sinó que possible.
    A aquestes alçades, i dins del conjunt de problemes, i també de disbarats origen de bona part d’aquests problemes que tot just els qui tenen poder han creat ¿no estarem en condicions, a Catalunya, de ser ambiciosos i crear un nou plantejament? Millor dit, ¿de començar a bastir l’única manera lògica i possible d’endegar endavant un nou projecte? No de nova nació sobre vell model, sinó que de nació nova sobre nou model.

Quan el vell model fa aigües
    Dic això, perquè es vulgui veure o no, aquest procés es dóna en un context molt concret. I nou. En ell no ens valen massa, penso, altres processos pacífics com volem sigui el nostre, que s’han donat a Europa al llarg del segle XX: Noruega, Islàndia, ni tans sols Eslovàquia. I és que, el mode de nació, d’estat-nació, nascut amb la Revolució Francesa i que al llarg de dos segles s’ha desenvolupat, és molt possible que hagi arribat fins el límit de les seves possibilitats.
    Fa anys, quan escrivia a l’Avant, l’òrgan del PCC, i era l’únic que no participava en l’antieuropeisme folklòric que allà regnava —entre altres coses perquè nascut a Europa, la meva cultura és europea, per la qual cosa sóc europeu—, a mesura que el Mercat Comú era substituït per la Unió Europea, vaig escriure un parell d’articles que hem van portar alguns problemes de comprensió.
    Deia en ells que la nova formació que apareixia —bescantada en abstracte en nom de la unitat indestructible de la classe treballadora… espanyola—, podria molt bé ser el germen d’un nou model que superés la nació, l’estat-nació creat per les burgesies, per formar alguna mena de nova organització supranacional. Un nou mode que d’alguna manera superés les grans formacions forjades en el passat, gairebé mai pacíficament, passant a crear una confederació de petites nacions de caràcter més natural. Una mica a la manera de Suïssa, posem per cas. Però que això sols seria possible si de manera gradual, però efectiva, no se suprimien els estats-nació que la formaven.
    Naturalment, aquestes idees no encaixaven massa amb la doctrina oficial, perquè dissortadament a l’àmbit i espai del que aleshores se’n deia “socialisme real”, s’havia reproduït, i fins i tot incrementat, el mode estat-nació existent en les societats capitalistes. Introduint una variant que havia empitjorat el model: el capitalisme d’estat. I així ha acabat la cosa.
    Doncs bé. La Unió Europea, que no cal confondre amb Europa com massa sovint es fa, no ha estat pas cap nou model, sinó que un simple muntatge —quan no amuntegament—, en el que el cúmul de nacions-estat que s’han anat sumant han aportat consumidors, no pas ciutadans… Uns consumidors que han vist reduir-se any rere any la seva capacitat de consum. Que estan sotmesos a unes classes dominants, que en la seva incoherent recerca de guanys i més guanys són incapaces d’entendre que sense un mercat interior sostenible, no sols no hi ha creixement, sinó que hi ha decreixement. Cosa que fa 105 anys sí que va entendre algú tan poc sospitós de progressisme esquerranós com Henry Ford.
    I ara l’UE fa aigües. No és que estigui ferida de mort, ni molt menys, però sí que està tocada. I força. Fins i tot en els conceptes i desitjos fundacionals del Tractat de Roma. I consti que la crítica la faig a partir del que va ser el seu ideari, no del que és el meu. Fixam-nos: l’euroescepticisme creix, i molt, a França, a Alemanya, a Noruega, a Itàlia, a Finlàndia… Creixen els índexs de pobresa. Apareixen formes legislatives que són un retrocés en els tan cantats principis dels drets humans i de les llibertats ciutadanes: lleis contra el pluralisme informatiu a Hongria; mesures obertament racistes contra els gitanos romanesos a França; criminalització legal de qui ajudi a emigrants clandestins, fins i tot en perill de mort, a Itàlia; retorn de la religió en l’ensenyament públic i grans restriccions a l’avortament a Espanya; liquidació sistemàtica de les mesures de l’estat de benestar arreu. I no parlem de l’ascens dels partits de l’ultradreta, alimentats en bona part per la crisi generalitzada. No, amics i amigues, la Unió Europea no és pas una garantia d’avenços socials i de creixement de la democràcia. Més aviat està sent el contrari.
    No dic tot això contra l’UE, en una perspectiva de perillós nacionalisme reaccionari —en el que massa sovint coincideixen dretes molt dretanes i esquerres molt esquerranoses—, sinó que intentant fer un balanç objectiu de la realitat concreta en la que estem immersos, i que es vulgui o no, forma part del debat sobiranista.

Pot tenir camí propi un petit país?
    Ara bé, en les circumstàncies actuals, i dins de l’UE, alguns països petits —i una Catalunya independent en seria un d’ells—, possiblement podrien afrontar millor alguns aspectes de la crisi tot partint d’afrontar obertament els seus problemes, les seves necessitats i les seves possibilitats, i també els seus errors. Però tampoc és una certesa. Ja que no ho han pogut fer grecs, portuguesos, irlandesos, xipriotes, i en bona mesura tampoc italians o espanyols. 
    Dic tot això, perquè cal començar a combatre l’amenaça que estan llançant des de la capital del centre i epígons d’aquí: “Us quedareu fora d’Europa!”, criden, en un bona mostra de la supina ignorància, ja que una cosa és l’UE i altra Europa. I a més podria ser que a la llarga, ja ens estaria bé. Que molt possiblement seria millor un bon tractat de comerç sense l’amenaça de cap home de negres o de cap troika.
    Com Andorra. Aquest petit país que tant menyspreava no fa gaire Lluís Foix a can Cuní, dient que estar fora de l’UE seria tant com ser una mena d’Andorra. Ignorant pel que sembla, que aquest petit país no té cap monument ni espai públic dedicat a cap heroi mort heroicament a cap guerra, perquè mai no n’ha fet cap. Feliços els pobles que no tenen història!, va clamar el meu estimat amic Bertolt Brecht.
    Per cert, també Suïssa o Islàndia estan fora de l’UE, i no trobareu massa andorrans, suïssos o islandesos que havent fet una carrera universitària, amb el cost econòmic que aquesta té per la societat, hagin hagut d’emigrar per guanyar-se els cigrons en feines fins i tot mal pagades. És un detall a parar compte.

Entrem en matèria
    I ara passem a parlar de la qüestió central. Començant per la concentració del dia 12 a la Plaça de Catalunya de Barcelona.
    Donant per bo que en una concentració que sigui densa i homogènia, es pot calcular una mitjana de sis persones per metre quadrat, en els 30.000 metres quadrats que alguns atorguen a la plaça, ens trobriem amb 180.000 defensors d’una Catalunya sòlidament espanyola. Una quantitat francament petita respecte de la Via de la Diada, sols que a Barcelona. Però és que a més cal parar compte que els sis per metre quadrat, han de ser de perímetre normal, i a més han d’estar francament comprimits, i que per donar els cent vuitanta mil, ho han d’estar de manera absolutament homogènia. A més, a la mesura total de la plaça, cal descomptar tots els espais no ocupables: fonts, espais verds, escales, part inferior de la banda mar, etcètera, la qual cosa redueix, i força, l’espai ocupat, i per tant els assistents.
    Prou que en són conscients d’això els promotors de l’acte, els quals han deixat de ser els “portaveus” de la suposada gran majoria silenciosa de cinc milions i mig de catalanoespanyols que no va estar a la Via, per esdevenir els representants de 47 milions d’espanyols purs i durs. Assumint amb això el paper d’amenaçador cap de pont d’una possible invasió. Democràtica, es clar.
    Ara bé, hi ha altra amenaça. Menys dramàtica, però possiblement que amb més capacitat de pressió. El govern espanyol ha posat en marxa dos fronts d’atac. El primer és el setge econòmic, penso que no cal comentar-lo. El segon, més subtil, es propi del Rajoy, que va menysprear públicament les conseqüències del Prestige. Allò de “los hilillos”. De la mateixa manera que va menysprear ara fa un any la ja prevista mobilització de la Diada de l’any passat. Menyspreu expressat amb aquell “no estoy para lios ni chirigotas”. I ara mateix ho ha repetit amb el cas Bárcenas. I és que ell compta amb que davant qualsevol problema, la inacció pròpia duu al cansament dels ciutadans. I aquest cansament duu a la desactivació de les bombes que va trobant, i de vegades activant ell mateix, en el seu camí. 
    I és a partir d’aqui, que ara em dirigeixo directament a l’ANC i a Òmnium Cultural, les entitats promotores per dos anys seguits d’unes mobilitzacions, i d’impulsar aquest darrer la formació d’un voluntariat, com tots els partits que estan d’acord amb el dret a decidir no poden ni tan sols somiar fer-ho.
    Mireu, els dic, la ciutadania no pot estar en tensió mesos i mesos. Menys encara quan a la societat hi ha problemes molt concrets i molt durs. Però a més, i com ja he anat dient en les cartes anterior, molts mitjans de comunicació, amb bona o mala voluntat, va estenent una i altra vegada la idea de què acabada la mobilització de les masses —masses no massificades, defineixo jo—, és l’hora dels polítics de debò. Dels qui entenen de política, sí, però també els que en aquest moment, i per raons més que justificades, estan més que desacreditats.
    I per què, cal dir. hem de seguir com sempre? En una mena d’etern dia de la marmota? El dia 11 centenars de milers de ciutadans van expressar la seva decisió —van votar encara que fos sense papereta. I ara, com en les eleccions convencionals, ¿han de tornar a casa i esperar que els qui s’han erigit ens els seus representants facin i desfacin als seu gust o conveniència?
    ¿I si comencéssim a assumir que algunes coses estan canviant? Els moviments “indignats”, amb totes les seves contradiccions i tots el seus errors —i ja sabeu que vaig ser ben crític amb ells— expressen una qüestió de fons: les formes tradicionals de fer política estan deixant de ser creïbles. El moviment antidesnonaments. El de les víctimes de les preferents, etcètera, són amb totes les seves contradiccions i populismes, incipients formes organitzatives que van més enllà de la manifestació protesta. Que desborden uns organisme esclerotitzats, sumits ens un autisme polític que els impedeix comunicar-se, en el cas que tinguin alguna cosa a dir. I el que encara és pitjor, rebre cap comunicació dels ciutadans.
    Un exemple d’això. Ara s’ha sabut que de totes les més de setanta Iniciatives Legislatives Populars que han arribat al Parlament Espanyol, amb centenars de milers de signatures, sols un parell ha passat el filtre dels partits. Una veritable burla a la democràcia i a la ciutadania. Al català sols que una ha salvat el filtre.
    I perquè no una legislació per la qual un nombre determinat de signatures faci que la iniciativa legislativa popular entri directament al Parlament, hagi de ser debatuda públicament, els qui l’han signat tinguin veu i vot en els debats, i finalment sigui sotmesa a referèndum? Ja veieu que no presento cap revolució. Ara bé, ¿podem esperar que una cosa així, que al capdavall no és pas cap daltabaix en el model polític i social existent, sigui acceptat pels partits polítics existents als nostres parlaments actuals? Qui sí que ho estigui que aixequi la mà.
    Ja sé que això sona a populisme, que fins i tot pot ser vist com perillós per la dreta reaccionària i l’esquerra conservadora. Sols és un exemple, però. Un exemple de què el camí, l’únic camí possible per fer una societat més lliure, nacional i socialment, és començar a fer que el ciutadà deixi de ser objecte de la política, per passar a ser subjecte.
    Però d’això, seguirem parlant la setmana vinent, que aquesta ja m’he estirat massa.
    Amicalment, com sempre
                                Francesc Font