Comencem pel començament
I això, amics i amigues, i el que ha seguit, malgrat que no ha estat pas cap novetat —llegiu les cartes anteriors—, em fa canviar la promesa de què aquesta seria la darrera carta d’aquesta tongada. I és que com passa amb les cireres de debò, les que tenen mànec, que quan es tira d’una et segueixen cinc o sis, parlar del debat del Parlament, m’obliga a deixar per la setmana que ve, o l’altre, les conclusions.
I és que: es farà una consulta o un plebiscit? Que són dus coses diferents. Hi haurà una pregunta clara que obligui a una resposta igual de clara? Una pregunta amb tres respostes possibles? Dues o tres preguntes, cosa que vol dir multiplicitat de respostes? No és pas una qüestió intranscendent, ni molt menys. Fixem-nos. Una pregunta amb dues respostes possibles, du a un resultat sense possibles dubtes o interpretacions. Una resposta és la majoritària, i l’altra la minoritària. Encara que sigui el 51% davant el 49%, ja que encara que sigui possible un debat sobre si una majoria així —en una o altra direcció— és suficient, el resultat democràticament estarà clar. I dic dues respostes, perquè l’abstenció serà quedar-se a casa, aplicant el principi de què qui calla, atorga.
Però tres o més respostes possibles, acondueix inexorablement a que no hi hagi una majoria nítida —que deixi les coses clares—, sinó simplement relativa. Així de senzill. Seria el triomf de l’ambigüitat. De les forces socials i econòmiques que representen UDC, i també Ciudadanos, PPC, i cada cop més el PSC.
Ja hi haurà temps, però, de parlar d’això. Ara anem per la qüestió d’unes eleccions plebiscitàries, que aparentment tenen una lògica si nos ens deixen fer una consulta amb cara i ulls: eleccions que siguin un plebiscit. Però…
Parlem-ne d’això
Fa un mesos que l’una mica folklòric —per no dir kumbaià— duet Forcades-Oliveras, havia presentat la proposta d’una mena d’escudella barrejada, dita candidatura unitària. Proposta que ells mateixos van liquidar muntant el seu numeret particular al voltant de la Caixa, junt amb un inesperat comparsa, ICV, com ja vaig comentar. Proposta que, vet aquí quina casualitat, tinc la impressió que ha estat indirectament recollida per Mas, amb la seva proposta d’unes eleccions plebiscitàries.
Què vol dir això? Que el conjunt de partits que estan d’acord amb el dret a decidir, es presentaran a eleccions amb un sol, i mateix, punt programàtic? Absurd, oi? Que en ares de la bona convivència, s’aparcaran tots els temes conflictius entre els diferents partits d’acord amb que s’exerceixi el dret a decidir? Encara ho és més.
Vist des d’una certa distància, o distanciament brechtià —que vol que l’emoció que pot provocar l’obra, el drama, el seu desenvolupament, no enterboleixi veure la realitat, l’objectiu real i no pas imaginari que es vol expressar—, no arribo a entendre això d’unes eleccions plebiscitàries. O sigui amb un punt d’unanimitat… per més que dins un oceà de discòrdies.
Partint de les formacions presents al Parlament de Catalunya, que en teoria serien les qui formarien part d’aquesta entesa, ¿quin seria el possible punt programàtic d’acord amb la diferent concepció que sobre aquest tema es tenen? Fer una consulta, a fi de veure quina és l’opinió majoritària, i prou? Un plebiscit que simplement atorgui poders? Que sigui vinculant? Proclamació d’Independència, i després ja veure’m? Fins aquí, les alternatives de les diferents opcions, des de UCD a la CUT, les alternatives són ben diferents. Algunes, fins i tot contradictòries.
Però en la situació econòmica i social actual, això d’unes eleccions que siguin un plebiscit més o menys emmascarat, no és que no sigui recomanable, sinó que no és possible. Una candidatura electoral, de la que ha de sortir un Parlament i un govern, també ha de presentar als ciutadans alternatives concretes, progressistes o conservadores, a problemes col·lectius també concrets. I partint de les organitzacions ara presents en el Parlament que estan plenament d’acord sobre l’exercici del dret a decidir ¿algú pensa que la CUT o ICV-EUiA poden presentar un programa que no sigui absolutament discrepant respecte les mesures contra l’atur, la corrupció, les mesures econòmiques, les retallades, etcètera, que el que presentarà CiU? CUT i ICV-EUiA sí que poden acostar posicions, no totes, CiU i ERC també, encara que no sense discrepàncies. PSC, és un misteri quasi més misteriós que el de la Santíssima Trinitat. I per si faltava poc, aquí està UDC…
Per altra banda, i aquest és el fet que més m’interessa, entrar en aquest no sé si camí o viarany és dir a la gent que ha fet ja tres mobilitzacions, cadascuna d’elles més nombrosa que l’anterior: tranquils, que nosaltres ara discutim i prenem acords. Ja us cridarem quan toqui, a fi que voteu o que torneu a mobilitzar-vos. Un greu error si es fa de bona fe, una veritable estafa si és fruit d’un càlcul.
A més, siguem conscients que a la ciutadania no se la pot mobilitzar periòdicament, un cop l’any, amb el sol objectiu d’expressar tota la seva ràbia, desitjos, esperances on el que sigui, perquè aleshores acaba sent una mobilització rutinària, una bonica catarsi. Com les manis del Primer de Maig. I prou. L’estratègia del govern espanyol —i no sé si solament del govern espanyol— es tot just aquesta. Deixar que el suflé es refredi i baixi, perquè ja se sap que quan el suflé baixa, ja no és possible fer que torni a aixecar-se.
Parlem clar, els nostres partits teòricament favorables a una consulta —que ha d’anar més enllà d’un simple saber que opina la majoria—, amb el seus debats, les seves avinences, desavinences i transaccions, fent —de bona o mala fe, que cadascú opini el que li sembli— allò de què qui dia passa any empeny, poden acabar creant un estat de desànim. Més encara en un moment en el que els polítics, i per culpa d’ells la política, estan amplament desacreditats, i les realitats, les dures i crues realitats, apreten de valent.
La batalla, doncs, contra uns i, si se’m permet, altres. La batalla que, penso jo, pot evitar aquest possible desànim, i que pot, alhora, plantejar una manera nova, o quasi nova per ser mes exactes, el problema de constituir un nou estat, i dic estat i no pas nació, podria, hauria de poder estar, en mans no dels partit polítics, sinó tot just de la gent del carrer, de la ciutadania, de les entitats de la societat civil com Òmnium, ANC, Col·lectiu Praga, etcètera. Seria salvable la CUP? Fent una nova, i radicalment diferent, manera de fer.
Una manera nova de fer que no podem esperar d’aquelles organitzacions polítiques, es presentin com de dretes o d’esquerres, que al llarg del temps han creat un món propi. Uns protocols i normes de funcionament i actuació que situen el ciutadà en àmbits de supeditació, quan no de submissió. Unes organitzacions que valoren la seva actuació més a partir del nombre de lleis i normes que han aprovat en el món sovint irreal del Parlament, que no pas el nombre de problemes col·lectius que han resolt. En el món real dels ciutadans
Però això, amics i amigues, ho deixaré per la setmana vinent. Amicalment, com sempre Francesc Font
PD. Malgrat el que pugui semblar, al món segueixen passant moltes altres coses. Algunes de ben dures i cruels. Ara s’ha sabut que a Qatar, possiblement el país més ric del món, en la construcció de les instal·lacions pel Mundial de Futbol 2022, milers de treballadors emigrats treballen en unes condicions físiques i de treball terribles, mal menjats, poca aigua malgrat la gran calor de l’estiu i pràcticament esclavitzats i sense atencions mèdiques. Les condicions són tals que en un mes van morir 44 treballadors nepalesos.
Si la FIFA i les federacions nacionals no tallen de socarrel aquesta situació, quedarà ben clar que el futbol no és pas un esport profesionalitzat, sinó que un negoci ben miserable.
Per cert, La vanguardia, en donar aquesta notícia omiteix el nom de Qatar. A qui té por, o no vol, ofendre?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preparem-nos per la gran decisió: Declarar, esdevenir, proclamar, determinar-nos a fer-ho.
Reforcem els pioners, reforcem així el procés! Sí, ara és l’hora de Jordi Fornas -de la unitat final i necessària- «unim-nos per declarar la independència catalana». És l’hora de l’Anna Arqué -de la realpolitic que ens convé-. De la Carme Teixidó -de la urgent tributació a l’agència catalana-. És l’hora de Santiago Espot amb aquell «No pagarem!» conferència amb la que Catalunya Acció, aleshores naixent, va presentar en públic el drama de l’espoliació a Catalunya, era l’octubre del 2004.
És l’hora de ser conscients i decidits de com el món ens valora, ens accepta i espera la nostra hora.
El 25N del 2012, els catalans en conjunt van votar el que els semblava prudència i moderació, ara molt aviat ens caldrà votar els més ferms, els que exposin de forma més clara la determinació de prendre la inaplaçable decisió. Siguin qui siguin, s’hagin reciclat o siguin foc nou.
Per tant és convenient que donem suport a les dones i homes que encarnen aquest esperit de guanyar la nostra independència, els més ferms i decidits, i cal que fem conèixer a tothom el seu parer i els seus projectes. Així reforçarem tot l’entramat, res no és endebades.
Hem de fer saber, a Catalunya i tots els catalans, de la imminent realitat d’un país nou i d’una terra nova, de la Catalunya lliure i de la imprescindible gent, renaixent i reforçada, capaç de portar aquest país a terme fent real i pràctica la seva independència.
Ara és l’hora de fer costat a en Fornas, a l’Arqué, a la Teixidó … perquè ells encarnen i defensen el que ara li cal a Catalunya com el pa que mengem i l’aire que respirem.
Unitat i decisió: Jordi Fornas
Realpolitic i decisió: Anna Arqué
El què i el com «s’ha de fer ja!» la Gran decisió: Cesc Batlle
Hisenda catalana i decisió: Carme Teixidó
El «No pagarem» «tancament de caixes» o «tanca l’aixeta» i decisió …
Ajudem, doncs, als més ferms i clarividents, perquè el procés d’Independència de Catalunya arribi a bon port el més aviat possible. Ara toca donar suport aquestes dones i homes amb la seva aportació genuïna per tibar i empènyer aquest procés.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció