L’extraordinària habilitat dels governs espanyols
I cal començar dient que els diferents governs espanyols, Espanya en definitiva, han aconseguit crear un curiós fenomen. Que en un ràpid procés que era impensable fa quatre o cinc anys, força gent diguem-ne que normal, que mai no s’havi qüestionat de manera seriosa la qüestió Catalunya-Espanya com un problema que els afectés personalment, en un breu període de temps hagi pres partit, i sigui partidari, si més no miri amb simpatia, la possibilitat de la separació. Permeteu-me un repàs a aquesta qüestió..
Entre la gent que es va manifestar l’any passat, i que aquest anys estarà a la Via Catalana per la Independència —nom que no du a equívocs ni enganys—, tindrem al costat dels independentistes “de sempre”:
a) un bon gruix de catalans diguem-ne que autòctons que sense massa problemes identitaris no fa gaire se sentien catalans alhora que també espanyols
b) altre bon gruix d’immigrants o fills d’immigrants, que s’hi trobaven a gust a Catalunya, que se sentien part d’ella havent assumit costums i fins i tot llengua, però que no tenien cap mena de dubte ni recança en ser espanyols com part dels seus orígens.
i c) gent amb consciencia política d’esquerres, que disconforme amb el mode de relacions Catalunya-Espanya, tenia la seva il·lusió posada en unes estructures federals.
Tres grans grups de la societat catalana, que han evolucionat de manera ràpida, plantejant-se seriosament la possibilitat de ser catalans, i prou. Suposo que en coneixeu més d’un cas. Gent que penso que va ser la majoria l’any passat, hi ho serà aquest any, que no parteix pas de cap anhel emocional, sinó que d’un desig, d’una necessitat racional. No tant, com ja vaig escriure fa més d’un any, de supervivència com a poble, sinó que simplement de supervivència personal. I a això, els governs espanyols, tots, Espanya al capdavall, amb les seves constants, absurdes i irracionals agressions de tota mena, ha col·laborat amb entusiasme. I eficàcia.
Una societat diversa
Ara bé, aquesta gent de la que estic parlant, i a diferència dels nacionalistes radicals de sempre, aquells pels qui la independència és una fita gairebé que absoluta en si mateixa, sense plantejar-se seriosament què farem l’endemà d’haver conquerit la somiada llibertat, vol saber com serà aquest endemà. I molts quin paper tindran en ell. Perquè aquest canvi, aquesta evolució d’una part molt diversa d’una societat que és molt diversa, com ho són totes les societats vives, és important. I cal valorar-la tot just en la seva diversitat.
Penso que cal ser conscients que els qui vam estar al carrer l’any passat, i estarem a la cadena aquest, ni érem ni serem pas una consciència nacional, social o política única ni homogènia. I també que aquest país, Catalunya, no és una abstracció ideal, un lloc aïllat en un buit espai quasi que sideral, sinó que és un lloc, un país, que està immers en un munt de contradiccions: les estrictament pròpies, les espanyoles, les de l’UE i les de caire internacional. I també, també, en les d’un capitalisme immers en una crisi de més que difícil solució. I el més segur que sense possible superació.
No dic això amb ànim pessimista, ni tan sols vacil·lant —cosa ben contrària al meu tarannà, com els qui seguiu aquestes cartes suposo que prou que sabeu—, sinó que partint de la base que quan s’afronta un repte, i aquest és gros! cal seguir aquell consell d’Oliver Cromwell abans de començar la batalla de Worcester. quan va cridar allò de: Nois, confieu en Déu, i pareu cura que no se os mulli la pólvora —que en català te l’escatològica versió de tenir cura que no t’agafin amb els pixats al ventre. I els nois van guanyar la batalla. De ben segur que més gràcies a la pólvora seca que a Déu, a qui de ben segur que també havia pregat l’altre bàndol. El bàndol reial. No sé si m’explico.
Ja coneixeu sobradament la meva sovint declarada filiació marxista, una part de la qual es basa en la dialèctica i el materialisme històrics. Doncs be, l’evolució del nostre procés no simplement emocional, emotiva, sinó que racional. De simple lògica. D’haver-se cansat molta gent de molts diversos orígens i adscripcions ideològiques, de ser la vaqueta de munyir. A la que a més se li raciona l’alfals i fins i tot l’aigua —com passa al Delta de l’Ebre—, i si cal se la tracta a garrotades, entra plenament dins d’aquells moviments que poden anar més enllà de la consigna bàsica: independència i prou. Especialment si destriem el gra de la palla.
És per això que inicio avui un petit seguit de cartes, tres o quatre, davant una perillosa, penso, indefinició de quin projecte de país, de nació, d’estat, cal començar a construir. No pas l’endemà d’un plebiscit, referèndum o com es vulgui dir, que ha estat triomfant en tots els sentits del mot, sinó que ja de molts abans. Un projecte que no sigui un simple canvi de poders, d’arriar una bandera i hissar altra, sinó que més de fons. Perquè si no és així, ja l’hem cagat, pastoreta!, que dèiem al meu barri.
I començo la sèrie fent una breu repàs, en forma quasi que d’enunciats, del context, un part del context, en el que s’està desenvolupant aquest nostre procés, i s’haurà de fer front l’endemà mateix del plebiscit, si aquest té èxit.
Context internacional
Una bona part del dit Orient Mitjà està en flames, i altra pot començar a cremar qualsevol dia. Amb unes guerres soci-religioses que recorden les de religió que van assolar mitja Europa als segles XVI i XVII. Aquelles guerres en els que els desitjos de poder, personal i dinàstic, i una constant crisi econòmica, s’expressaven a través d’interpretacions de La bíblia o d’Els evangelis, com ara està passant amb les interpretacions d’Alcorà o la xaria, que fan un i altre bàndol. Com evolucionarà aquesta qüestió? Estem al marge d’ella? Hi haurà noves crisis a ves a saber quin altre racó del món?
La crisi econòmica segueix estable. O sigui greu. L’economia mundial segueix sota mínims. A l’UE, el Regne Unit i França tenen greus problemes, que a més creixen, i el seu mode d’estat de benestar va minvant. Els minijobs alemanys han creat una massa de milions de persones amb uns ingressos quasi que de caritat. A l’UE de diversos semestres de recessió, un més que modest 0’03 per cent de creixement ha fet llançar les campanes al vol.
Els famosos estats emergents no sols estan estancats, sinó que retrocedeixen. Brasil, l’Índia o Indonèsia s’estan desindustrialitzant. En part perquè una Europa de baixos salaris i treballadors que han perdut drets socials comença a ser atraient. En part perquè els costos de transport cap els grans mercats consumidors, el més nombrós l’europeu, són cada cop més cars amb les constants pujades del petroli. Que amb els problemes de l’Orient Mitjà encara pujarà més. I en part també perquè per causa de la crisi els grans mercats consumidors han baixat força, mentre que ells no han creat un de propi interior.
Espanya
Ens agradi o no, estem dins d’un context mol concret, Espanya. La qual, com una mena d’estranya i absurda matriuska és una crisi, la pròpia, dins d’altra crisi, la generalitzada (o a la inversa). I la generalitzada condiciona, i molt, alhora que la pròpia és impossible de solucionar, ja que s’està abordant de la pitjor manera possible.
La banca, començant per la que ha estat salvada amb diners públics detrets —per dir-ho finament— d’altres necessitats, socials, ha tingut un increment de beneficis. Però una petita empresa del Vallès, creadora d’un model de bicicleta que havia obtingut un bon contracte de compra de l’Ajuntament de Copenhaguen —o sigui, que no era pas una idea brillant de cap aplicació per mòbils de sisena o setena generació, sinó que d’una coseta d’allò que se’n diu economia productiva, que és la que genera veritables llocs de feina directa, i també indirecta en els proveïdors—, no ha trobat crèdit. I ara aquest model es fabricarà a Alemanya. Que és on es generaran els llocs de feina directa i indirecta necessaris. No és pas un cas únic.
Les grans empreses de l’Ibex 35 declaren haver guanyat gairebé 15.000 milions d’euros en el primer semestre d’aquest any, gairebé 700 milions més que el primer semestre de l’any passat. Però els salaris segueixen baixant. Ho estan fent des de 2008-2009 com una forma de devaluació interna de l’euro de cara a les exportacions. Cada vegada més necessàries ja que el mercat interior està mig catatònic.
L’atur real no baixa, com es diu partint de la base de què el nombre d’inscrits a les oficines de treball ha baixat, ja que les altes a la Seguretat Social són inferiors a aquestes baixes. La qual cosa vol dir emigració o abandonament de la idea de seguir inscrit.
A banda dels equilibris estadístics, el nombre d’aturats no pot donar-se socialment com absolut, ja que un aturat significa sovint un problema que afecta a dues o tres persones (els nens petits també són persones, cosa que de vegades s’obliden les estadístiques i les anàlisis interessades). I quan són dos el aturats en una mateixa família, el problema esdevé drama. Quan no tragèdia.
Els ERO segueixen la seva marxa, la qual cosa significa o bé destrucció de llocs de feina, o bé substitució de treballadors antics per treballadors nous. Més en precari i amb salaris més baixos.
Peró tranquils, el senyor De Guindos —que o ja no es preocupa de donar un aire de lògica a les seves bestieses, o és que la realitat l’ha desbordat— ens diu amb to optimista que l’increment de l’atur de l’any vinent estarà per sota de les previsions del govern. Al·leluia! O sigui, que seguirà creixent, però menys del que ell esperava!
Totes les informacions sobre la corrupció, parlen de milers de milions que s’han repartit gent que d’una o altra manera està lligada a les institucions.
Les mostres de feixisme obert i descarat, ja no es limiten a quatre grups violents però marginals. A les juventuts del PP es mostren obertament. I en aquell al alcalde de Galícia que ha dit que sí Franco havia afusellat gent: “alguna cosa haurien fet”. Cal recordar que tot just a Galícia van començar els afusellements el mateix 18 de juliol.
No sé si hi ha algú entre els nostres dirigents, d’allà i d’aquí, que sigui conscient de què entre uns i altres estan formant la tempesta perfecta.
Catalunya: A banda dels problemes generals internacionals, molts, per no dir tots, els problemes i fets anunciats com d’Espanya, els tenim aquí. Són nostres. I en el seu desencadenament i actual evolució, hi ha implicades forces i elements catalans. Rosell i el Fomento del Trabajo, posem per cas.
També tenim la nostra dosi de corrupció política. Deixant de banda els casos antics i prou coneguts, com el de Millet-CDC posem per cas, tenim penjats dalt de la nostra teulada altres com el de Carles Manté, Josep Prat i el Departament de Salud; el de la pel que sembla potinera privatització d’Aigües de Barcelona; diputats del Parlament i de la Diputació de Barcelona imputats; intents de privatització més o menys dissimulada d’alguns espais de la sanitat pública, etcètera.
El cas,vergonyós, de la Llei de Costes, del nostre bon amic Arias Cañete, votada favorablement per CiU aquests dies, i que mereix una mica més d’espai.
I perquè trec això que, vista l’envergadura dels escàndols espanyols, són gairebé que corrupcions d’estar per casa? I davant dels quals, fins i tot hi ha gent que vol passar de puntetes —en aquell absurd i hipòcrita, alhora que inútil, exercici de voler caminar per damunt sis dotzenes d’ous sense trencar cap closca— dient d’allò més molestos que la roba bruta, la nostra pròpia roba bruta, s’ha de rentar a casa.
Doncs perquè a Catalunya estem en un moment important. Que pot ser-ho, si més no. I si parlem d’independència, de sobiranisme, i de formar un nou estat, cal, és imprescindible, saber que aquest procés s’està fent dins d’aquest context. Context del que Catalunya no està al marge. I de cara a un procés que se suposa que ha de culminar amb un acte de sobirania, són temes que cal començar a abordar abans, no pas després. I d’això aniran les properes cartes.
Així que, amics i amigues, fins a la setmana vinent. Cordialment, com sempre
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!