El bon cinema USA, o els casos Manning i Snowden
No sé si us heu adonat que el cinema USA és el més polititzat de tots els cinemes que s’han fet i desfet. Molt més que cap altre, incloent el soviètic clàssic, o l’expressionista alemany. I això ja està tot just en el film que podem considerar la mare de tots els films, El naixement d’una nació, de Griffith. Un terrible al·legat racista, justificant la formació del Ku Klux Klan, que Eisenstein fa fer importar a fi d’aprendre’n a fer pel·lícules. I que hauria de figurar en la filmoteca de tots els afeccionats, encara que siguin d’esquerres, de la mateixa manera que El cuirassat Potemkin hauria de figurar en la de tots els afeccionats, encara que siguin de dretes.
Totes les guerres que han promogut o participat els USA, tenen la seva secció cinematogràfic, des de les índies fins l’Afganistan, les hem vist una i altra vegada reflectides, i sovint manipulades, a les seves pel·lícules. Tots els seus aliats —incloent els soviètics entre el 1942 i el 1945— els hem vist com meravelloses i heroiques persones, i tots els seus enemics —incloent els soviètics a partir de 1946— com cruels i sanguinaris individus.
Fins i tot s’han creat veritables diguem-ne que sèries específiques. Com va ser el “cinema de la guerra freda” de vegades directe, de vegades indirecte, i mostres del qual encara es passen cada dos per tres per les teles. El qual, acabada aquesta, ha evolucionat cap a un cinema “de terroristes” en diferents variants: terroristes sudamericans vagament che guevaristes, terroristes musulmans en general i islàmics en en particular, terroristes extraterrestres, als qui darrerament s’han afegit terroristes vampírics, zombis, a tot el qual podríem afegir bandes urbanes marginals: hispanos, negratos i italos mafiosos. I és que, pel que sembla, la bona societat USA, els mateixos USA, no poden existir sense un enemic concret, visible o invisible, a qui destruir.
I aquesta politització, i dins de la ideologia USA de l’individu com alfa i omega de la societat, de l’autèntica “societat americana”, té com element central la presència de l’heroi positiu —“el noi bo”, que dèiem als cinemes de barri—, que és qui amb el seu valor, físic o moral, i el seu enginy, tot ho soluciona en la darrera seqüència. Sigui una invasió d’extraterrestres, sigui un barri terroritzat per qualsevol banda.
Però hi ha a més, altra mena de pel·lícules no menys polititzades. Aquelles en el que l’heroi solitari s’enfronta, de vegades a través d’una acció judicial, de vegades fent una arriscadíssima investigació, no ja amb indis, japonesos ,nazis, agents de la KGB, islamistes, marcians o zombis, sinó que als més grans poders del país. Grups corruptes de la policia, grans corporacions, multimilionaris ambiciosos i prepotents, la CIA, fins i tot la mateixa Casa Blanca. I els derrota. Ell solet, com aquell qui diu.
Són pel·lícules, sovint interpretades per actors amb pedigrí progre —la qual cosa els dona un suplement de veracitat—, expressió de l’ideologia anarcoreaccionària i ultraindividualista darrerament concretada en el moviment tea party, que expressen no una concepció, sinó que un axioma: els USA, són perfectes. El sistema judicial USA, és perfecte. La societat USA és perfecta. La democràcia USA, és perfecta. Per la qual cosa, qualsevol ciutadà que s’enfronti amb cap poder fàctic, social o polític, per poderós que sigui acabarà vencent-lo gràcies a la perfecció dels mecanismes d’un model social i polític al servei del ciutadà per definició. I per tant, el triomf de qui ho faci, no sols està assegurat, sinó que a més rebrà tota l’admiració i reconeixement dels ciutadans en general i dels espectadors de la pel·lícula en particular.
Esclar que després, amigues i amics, i baixant al món de la realitat, ens trobem que quan aquest heroi solitari que posa al descobert trames fosques i abusos, actua no davant les càmeres i amb guió previ i ben mil·limetrat en quan els seus efectes, sinó que en el món de la realitat, la cosa canvia. Radicalment. Les darreres mostres han estat els casos de Bradley Manning i Edgar Snowden, com fa anys havia estat el de Philip Agee i altres posteriors.
Aleshores, aquests lluitadors de debò per la veritat. Aquests nois que s’han cregut els falsos miratges
de la honestedat premiada, i l’han volgut exercir a la vida real, no són pas heroics defensors de la veritat objectiva per damunt de la mentida oficial, sinó que espies miserables i traïdors, sobre els qui fins i tot s’han llançat amenaces de mort…
De cuines i cuiners de les teles
Penso que no descobreixo res si dic que a aquest país hi ha gana. Fam. I que tot això que s’ha estat dient sobre milers de nens pels quals l’únic àpat decent que fan al dia és el de l’escola, és la crua expressió de la situació de milers de llars. Com també ho és la situació dels diferents bancs d’aliments. Amb un constant creixement de gent que ha de proveir-se en ells, la qual cosa els obliga a una constant recerca de fonts de proveïment. Incloent les crides a les maratons d’aportacions populars, ja que l’estat, sigui en la seva expressió autonòmica o central, sembla estar per altres qüestions.
Però no és d’això del que vull parlar aquí, ja ho he fet un parell de vegades, sinó de com tot just en aquests moments en el que en amples sectors de la societat hi ha gana, fam, han crescut i s’han multiplicat a totes les televisions programes de cuina. No em refereixo als programes de sempre, de fa molts anys, Cuines a TV3 o l’Arguillano, posem per cas, sinó a aquests programes que de sobte han crescut com bolets a totes les televisions. Programes on cada dia es visiten cuines de molts i diversos restaurants, o en els que famosos i famosets, en hores baixes professionals la majoria, cuinen plats i més plats tot fent brometes. Programes amb una manca de sensibilitat absoluta davant la realitat social.
A que ve això ara. Tot just en aquests moments…?
Això de les xarxes
I acabaré aquesta breu relació de temes que se m’han anat quedant penjats, amb un que després del tràgic accident ferroviari de Santiago de Compostela pot fer pensar que porto aquí fent una operació oportunista. Però no. El tema estava aparcat, però present. Ben present. Em refereixo a les xarxes tipus Facebook i Twiter. En les que mai no he estat pescat, malgrat l’enaltiment, sovint més a prop a l’adoració que a la simple admiració, que es fa d’elles. I no estic, perquè em fan por.
Anem per parts amb això de la por. No és pas a la tecnologia. Vaig començar a treballar amb ordinador allà els 80 del segle passat. Abans que es crees el Windows. Sobre MS-DOS. En un model impressionant… amb un disc dur de 20 megues —que aleshores semblava una barbaritat— i que no tenia RAM, sinó 640 bits de memòria. I estic connectat a internet d’abans que arribessin Terra, Wanadoo, etcètera. No, la por no em ve per banda de la tecnologia, sinó pel que són d’immediates, de falsament espontànies. De creadores de la ingenuïtat de que són un món al marge de qualsevol realitat tangible, amb la qual cosa deixen al descobert la buidor d’alguns, massa, cervellets. Amb actituds i accions que de vegades posen al descobert l’existència d’un problema de relació amb la societat. De fer servir l’aparent anonimat per pal·liar carències, autismes socials, fer autoafirmacions, dur a terme petites venjances, crear falses personalitats… Ignorant que, tot just gràcies a l’alta tecnologia actual, tot queda enregistrat. Tot queda, pel que sembla definitivament enganxat per la xarxa.
I arribem, així, a la lectura dels missatges tramesos per Facebook, mentre conduïa, per un conductor que era responsable de desenes de vides. Vanant-se de la velocitat aconseguida i altres coses semblants. Coses que expressen una bona part de la ideologia dominant. Que a més l’han fet culpable als ulls de la majoria, fins i tot abans d’iniciar les investigacions que calgui. No solament això, sinó que a més, en part podrien fins i tot servir per eximir la Renfe de les seves possibles responsabilitats.
En alguns àmbits, ja s’ha apuntat la possibilitat de què els errors del conductor puguin servir per tapar altres errors. Sí, podria ser. Però tot això no pot fer-nos oblidar, ni els continguts dels missatges tramesos, ni que aquests han posat en descobert la seva passió per la velocitat, ni que situar la perfecció tecnològica per damunt de la responsabilitat personal, no és pas un avenç sinó que un perillós retrocés. És acabar dient que els “errors” dels droner, no són pas de qui marca la trajectòria i els controla des de terra, sinó que de la tecnologia de l’aparell. Cosa que, des de posicions d’esquerres, és força perillós.
I això ens duu al que originalment tenia previst comentar. Als missatges, tuits o SMS de gent amb responsabilitats públiques, i per tant pagats pels diners dels ciutadans, sovint fins i tot els aparells que usen oer expressar la seva imbecilitat congènita. Gent a la que la seva passió per la xarxa expressa a bastament que és possible que els homínids d’Atapuerca tinguessin un nivell d’intel·ligència considerablement més elevat que ells. Una capacitat d’entendre el seu entorn i les eines que utilitzaven, força més complert. No parlo evidentment d’actors, cantants o esportistes que periòdicament són la riota pels tuïts o missatges que trameten, parlo dels missatges canviats entre Bárcenas i Rajoy. I dels tuïts penjats per uns diputats, com Toni Cantó, o un diplomàtic com Juan Carlos Gafo. Qui per cert, en dir allò de “catalanes de mierda”, va coincidir plenament amb Luis de Galinsoga, nomenat director de La Vanguardia per Franco i feixista de carnet.
Si, les xarxes són eines força més perilloses del que semblen, ja que expressen les més amagades idees, els més amagats impulsos de l’inconscient. Com és el cas del Cantó i el Gafo I molt temo que també del maquinista.
Bé, amigues i amics. Aquí s’acaba aquesta primera tongada del 2013. Bones vacances, els qui les faci i fins a la primera setmana de setembre.
Fins aleshores, i cordialment, com sempre.
Francesc Font
PD: Ahir sortien a La Vanguardia, els resultats d’una enquesta que assenyalava el constant creixement de les posicions independentistes a Catalunya. Jo, i la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, pensem que si un dia Catalunya és un estat més o menys sobirà, com Holanda o Itàlia, posem per cas, s’hauria de crear una ciutadania honorífica per gent com Wert, Montoro, De Cospedal, Sánchez-Camacho, Cañas, etcètera. Fan molt més per l’independentisme que Junqueres i David Fernàndez junts. No parlem ja de Mas i Duran Lleida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!