Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics:
    la setmana passada parlava de la barcelonina Plaça de les Glòries, i del ridícul nyap de l’espai, edifici, o el que que sigui, dels Encants. I dos o tres dies després, s’ha fet públic que aquell provisional pas elevat construït provisionalment el 1966, i ampliat anys després, serà enderrocat. I també que deu equips han estat escollits a fi que presentin el seu projecte de remodelació d’aquesta plaça que podria ser un jardí, però que no és ben bé ni plaça ni jardí. Projectes que, naturalment, estaran sotmeses a un exhaustiu control per banda dels controladors que controlen aquestes coses. Perquè l’Ajuntament de Barcelona, mani qui mani es una entitat seriosa.
    Sobre això, tot just la setmana passada un bon amic —professional de les coses de l’arquitectura, i a més bon coneixedor de les normes i equips de control de la Casa Gran barcelonina— m’explicava com són de perfectes aquestes normes… I rèiem, per no plorar.
    Mate-m’ho aquí, però. I deixant de banda situacions contemporànies permeteu-me que faci un viatge, o regressió que dirà la Mercè —la meva senyora, ja sabeu— a la meva tendra infantesa. O sigui, que retrocedirem alguns anys. Massa. Quasi que un viatge al passat de pel·lícula de ciència-ficció, eI que un cop arribats, potser que calgui començant per explicar què és, o era, això de Camp del Sidral.

Anem al Camp del Sidral
    A banda d’un compost d’àcid tartàric, sucre i alguna coseta més que el feia una beguda efervescent —era la beguda que bevíem els nanos als bars, mentre jugàvem al dòmino— sidral també era un mot de l’argot popular que suposo ja coneixeu, i que volia dir merder, baralla a crits i algun cop, fets inexplicables però no pas misteriosos… Per entendre’ns, la senyora Sánchez-Camacho, s’ha fotut en un bon sidral. Ella soleta, en el seu cas.
    Doncs bé, l’espai que el 1951, amb l’arribada del metro, vam descobrir que es deia Plaça de les Glòries, havia estat de sempre el Camp del Sidral. Un nom que ja venia d’abans de la guerra, i les raons del qual us les podeu imaginar. I dit això, faig, o intento fer, una mena de descripció geogràfica tan d’ell com dels seus voltants.
    Si preneu un pla de Barcelona i heu cercat Plaça de les Glòries, us diré que cap els anys 40, del segle passat, per la banda de mar, o sigui, el que és Poble Nou, l’actual carrer Ciutat de Granada, aleshores conegut com Catalunya, acabava si fa no fa a l’alçada del carrer Tànger, i començava un seguit d’hortets on es feien tomàquets, pebrots, verdures diverses, recordo un taronger…, i on fins i tot hi havia una gran bassa, amb una petita barca. Bassa d’on es prenia aigua per regar i on es podien caçar granotes.
    El carrer Badajoz —per nosaltres Independència, com encara es diu a l’altra banda de la plaça— anava més enllà. Arribava fins la via del tren, avui soterrada, que venint de l’Estació de França es desvia a l’alçada d’Ali Bei —on hi havia un pas a nivell amb barrera— i passant per l’Estació del Clot va cap a Girona. Una llarga tàpia, des del pas a nivell d’Ali Bei fins a pràcticament l’estació del Clot, protegia aquesta via impedint el pas per les vies. Era una frontera, fins i tot física, entre el Poble Nou i el Clot.
    A la banda dreta d’aquest carrer, que acabava a la tàpia descrita, hi havia els hortets, en el temps del que parlaré ja quasi que desapareguts, però no edificats, i era un bon lloc per jugar a indius i vaquerus. Mentre que a la banda esquerra hi havia una gran fondalada. Una antiga bòbila, aleshores terreny de conreu amb fins hi tot una petita casa de pagès. Habitada.
    A l’altra banda de la via del tren, es pujava un petit talús, un parell de metres —desnivell encara existent— i ja t’hi trobaves el Camp del Sidral tal i com el describia a la carta anterior. I més lluny, el que avui és la Meridiana, era una gran rasa pel fons de la qual hi passaven les vies de tren que venint de l’Estació del Nord, anaven cap Ripoll i Puigcerdà
    La tàpia explicada impedia —ho pretenia si més no— el pas per les vies del tren, de manera que en teoria havia de fer-se bé al pas de nivell d’Ali Bei o el que havia a l’entrada de l’estació del Clot. I dic que ho pretenia, perquè un gran esvoranc permetia traspassar-la. Era un espai, un forat, força transitat a les hores d’entrada i sortida dels tallers i fàbriques d’una i altra banda. Tot just allà on anys després hi hauria dues boques de metro.
    Vist des d’avui, allò era quasi, o sense el quasi, tot un altre món.

Apunts sociològics infantils, del passat
    Doncs bé, algun dissabte o diumenge nosaltres, els del Poble Nou (la colla de Pallars-Catalunya per ser exactes), anaven a jugar al “nostre territori”, la Bòbila i altres espais oberts dels voltants. Amb uns jocs tan animats, que sovint tornàvem a casa més aviat bruts, amb rascades a les cames o els braços —l’alcohol, quan no la tintura de iode (com cremava la malparida!) era el càstig habitual que t’aplivacen a casa—, i fins i tot algun esquinç a la camisa o trau als pantalons. No sempre, però sí alguna vegada… I a diferència del que passa als actuals anuncis de detergents de la tele, si duies la roba massa bruta, la mare no sols no es posava d’allò més contenta quan tenia que rentar-la, sinó que t’esbroncava d’allò més. Si no era que se li escapava alguna cleca.
     Tornant als jocs. Igual que fèiem nosaltres, també els “del Forat” o sigui, del Clot, anaven a jugar al seu territori. Cap problema. Però de vegades ells pretenien envair el nostre, o nosaltres conquerir el d’ells —fixeu-vos el detall semàntic: ells envaïen, nosaltres conqueríem. Aleshores si les forces eren equilibrades es podia produir alguna batussa… I les pedres eren abundoses al camp de batalla. Normalment, les batusses eren a una distància el suficientment distant com per no prendre massa mal en cas de què els altres t’encertessin. I és que la bravura no està renyida amb la prudència.
     Perdoneu aquesta regressió a la meva tendra infantesa, i segueixo.
 
La descoberta de coses de la vida real
    Això passava, quasi sempre en diumenge, que teniem tota una tarda per davant i a més no hi havia moviment de sortida de tallers i fàbriques i ningú no ens molestava. Però un dia, no sé com va ser, algú de la colla, podria ser que gràcies a un comentari familiar, va fer un descobriment. En dies feiners, a l’hora de plegar, pels vols de l’esvoranc per on es passava d’una banda a l’altra de la via hi ha havia unes dones que oferien serveis baratets als homes que hi passaven. Eren allò que es deia, pajilleres. En les escoles d’aquells temps no hi havia, evidentment, classes de sexualitat, però els nens (no sé les nenes) no érem pas tan ingenus com alguns pensen ara, i ja sabíem de què anava la cosa. 
   Quan ho vam saber, plens de curiositat, ara es diria que de morbositat, vam anar a tafanejar. Vam arribar en un moment en que no hi havia cap client. Era ja fosc, i una d’elles ens va dir que si petàvem una bombeta que sense cap protecció i a mena de fanal hi havia dalt d’un llarg pal de fusta, ens deixaria grapejar-la una miqueta. Teníem bona punteria i la bombeta no va durar gaire. Es va crear una pel negoci convenient foscor, i nosaltres vam rebre les primeres lliçons, més aviat quasi que simbòliques, d’anatomia femenina.
    Hi vam tornar dues o tres vegades més. I fins i tot vam tenir interessants converses. No amb totes, esclar. Hi havia que sols feien que pajillas i altres si es pagava prou anaven més enllà. La cosa, però, no va durar gaire. Era evident que amb nosaltres rondant per allà, la clientela passava de llarg. Finalment, ens van fer fora no pas amb massa bones maneres i aquí es va acabar la cosa. Un curiós episodi, i record, infantil. Set o vuit anys, penso. O sigui anys 1944 o 1945. També coneguts com els anys de la gana. Anys que la majoria dels qui volen rememorar aquells temps, sembla haver-se’n oblidat.  
     Però no és ben bé aquest record el que vull explicar-vos. Al capdavall, això de les pajileres és Una història que ha arribat fins èpoques ben actuals a alguns cinemes de Barcelona. El més famós el Diana. Sinó que una part d’aquelles dones no eren pas professionals, ni tan sols marginals, sinó que treballadores d’alguna fàbrica propera. D’una de tèxtil que hi havia una mica més amunt del carrer Almogàvers. ben segur. Com també passava a altres llocs.   
    Eren dones, obreres, que treballaven vuit hores diàries, de dilluns a dissabte. En unes condicions molt dures —avui diríem terribles—, i uns salaris de misèria, ja que els amos de les fàbriques eren els qui havien guanyat la guerra, i elles estaven entre els qui l’havien perdut. Eren dones que acabada la dura jornada, encara havien de fer-se un petit sobresou. En aquells moments, evidentment que cap dels nanos que vam anar algunes vegades per allà n’érem conscients de què era el que havia darrere d’allò.
    Encara que no us ho creieu, tampoc no ens era una història extranya, perquè  en certa manera formava part d’una certa realitat diària. Va ser uns anys després que vaig començar a repensar aquests petits episodis. Quan vaig començar a prendre consciència de moltes coses.
    Qui eren aquelles pajilleres del Camp del Sidral? Tant les que treballaven com les que no? Filles o dones de gent empresonada? D’exiliats? De morts a la guerra i com que eren del bàndol vençut havien quedat en la més absoluta misèria? D’afusellats? Dons de gent als que no se’ls donava feina pels seus antecedents? Ves a saber. Potser, paradoxalment, petites heroïnes que portaven a casa dues o tres pessetes complementàries després d’haver afegit una o dues hores més a les vuit que s’havien passat a la fàbrica. Amb la qual cosa l’olla bullia amb un trosset més de carn o un parell més de patates.
    I és que, amics i amigues, recordant històries que s’explicaven a casa —aleshores, a les cases i mentre es dinava o sopava, s’explicaven amb tota normalitat històries del barri, de gent del barri. De vegades divertides, de vegades curioses, de vegades tèrboles.
    I el Poble Nou era aleshores un barri de molts vençuts, i pocs vencedors. I que aleshores a algunes cases de veïns del carrer, fins d’escala, hi hagués fills, marits o germans, també germanes o mares, que “havien fet la retirada”, com es deia eufemísticament, o estiguessin a la presó, no era pas cap novetat. I es comentava que a algunes d’aquestes cases, i en situacions ben difícils, les dones va haver de carregar amb bona part, quan no tota, del pes de la casa… Havent de fer qualsevol cosa que calgués fer.
    I permeteu, que lligant aquell passat dur, i de misèria, on de manera força normal passaven coses com les que he explicat, amb un present en el que la necessitat, fins i tot la fam, torna a estar present, em faci una pregunta. Han reaparegut aquelles pajilleres? No pas professionals, que prou les veiem a molts carrers, sinó que esporàdiques. Les del complement, en versió actual i post postomodern, esclar. Les, i perquè no els? que amb algú al seu càrrec, i un treball en precari i mal pagat, o una prestació pública absolutament de misèria, necessiten d’un complement no pas per luxes o capricis, sinó que  poder fer bullir l’olla…
    I acaba aquí aquesta penúltima carta de la temporada. Dic penúltima, amigues i amics, perquè després de la vinent faré no ben bé vacances, però sí descans. Així que, cordialment com sempre, fin la setmana vinent.
                                                                      Francesc Font

PD. Contra del meu costum, i per primer cop des que us trameto aquestes cartes, faré publicitat. La trobada amb l’amic que comento al començament, la vam fer a un bar, força senzill, que hi ha al carrer Llibreteria. Es diu Brusi, i passa que és molt conegut a Polònia, la de debò, però poc a Barcelona. Fan una tripa que és una obra d’art, i quan jo que em vanto de fer-la força bona, la vaig provar aquest dia, em vaig haver de treure el barret i fer tres hurres en homenatge a la senyora Montserrat. Sí. Us la recomano.
    I qui vulgui saber perquè aquest senzill bar és molt conegut pels turistes polonesos, pot cercar a internet Montserrat Sabadell. És una històra d’allò més divertida. Que no tot han de ser drames i tragèdies, oi?