Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics: no us parlaré de la pel·lícula de la que he pres el títol, sinó de com el postmaoisme maoista està sent molt seriosament estudiat i analitzat pels grans empresaris, els quals partint d’aquesta gran fal·làcia, o mentida estadística, que proclama que la Xina ja és la segona economia del món, estan disposats a aplicar-lo aquí. De fet ja han començat.

Amigues i amics:
    confesso que de vegades tinc rampells de considerar-me un geni. Incomprès, la qual cosa encara em fa més genial. I dic incomprés, perquè quan la Mercè, la meva senyora, ja sabeu, llegeixi això —és la primera i més crítica lectora que tinc—, em dira: “Vinga, Cesc, l’edat no sols no perdona. sinó que en alguns casos empitjora”.
    Fixeu-vos, però. El 2007, i ja ho he dit altres vegades, vaig escriure, que la història de la construcció estava a punt de petar, aquí, com ja havia petat als EUA. I també que a banda de la nostra crisi particular, hi havia una de generalitzada al conjunt d’institucions bancàries, dels EUA i europees, en bona part causada per les subprimes, però no sols. Tot amb dades econòmiques objectives tretes dels diaris. O sigui, a la vista de tothom que volgués mirar. Incloent els economistes seriosos, estil Ros Hombravella i altres que somiaven amb un “aterratge dolç i suau”, quan el que feia l’avió era caure en picat
    Més tard, i ja en aquestes cartes, vag escriure que la crisi era sistèmica. Que afectava al cor del model econòmic imperant des de feia un parell de segles, per la qual cosa el final del túnel no sols no estava a la vista, sinó que la llum que alguns deien veure —i segueixen dient ara mateix que veuen—. no era pas la del final del túnel, sinó que més aviat la d’un altre tren que venia en direcció contrària.
    I el 27 de setembre de 2009, la 9a carta —mare meva, 168 cartes abans que aquesta!—, en plena eufòria progressista per l’èxit electoral d’Obama —l’obamania, la recordeu?— duia el títol de: Es pot ser cap de l’imperi i no ser imperialista? I és que a banda de possibles grans intencions inicials, sovint els imperis són més forts, més poderosos, que els emperadors. Per la qual cosa no cal escandalitzar-se perquè un senyor que té la clau de Guantànamo, i hi ha greus sospites que la d’altres presons clandestines repartides per arreu del món, plori, i ben segur que sincerament, en la cel·la on va estar encarcerat Mandela.
    Com no el té fer-ho perquè qui es presenta com el garant mundial de la legalitat més legal, sigui alhora el cap suprem d’una gegantina xarxa d’espionatge que fins espia els nens de bolquers i els gats dels veins.  O que en nom seu, es mani als seus humils lacais europeus que atemptant contra les més elementals normes diplomàtiques, s’impedeixi el lliure trànsit d’un avió presidencial. I fins i tot se’l segresti —perdò, se l’immobilitzi— durant unes hores. Tot plegat entra, i perdoneu que sigui així de cru, dins de la la més terrible lògica. Imperial.

    Bé, havent dit això, que dóna molta satisfacció personal per més que no serveix pas de gaire, deixeu-me sortir al pas d’una altra gran, i sospitosa, bajanada. Molt present aquests darrers temps en els mitjans econòmics seriosos.
    Dic gran, perquè es refereix a la Xina, i allà tot és immens: quilòmetres quadrats, població, producció de mil i una coses… I sospitós. Perquè de sobte gent tan poc sospitosa d’haver-se convertit al postmaoisme maoista, com és el senyor Roig, el de Mercadona, molts dirigents econòmics del món capitalista, i les seves revistes econòmiques més de pedra picada quan parlen de les grans virtuts del llibertinatge de mercat, estan quasi que meravellades amb l’economia xinesa. Amb el seu important, quasi que descomunal, salt endavant.
    Curiosament, encara que cal pensar que des d’un altre angle, coincideixen en aquesta admiració alguna organització i partit d’esquerres del morro fort, que dia sí i dia també clama per la revolució immediata contra el capitalisme. I tos dos, el capitalisme de pedra picada i el comunisme del morro fort, exhibeixen unes dades xineses veritablement extraordinàries. El PIB de la RP Xina, ja és el segon del món i part de l’estranger, i d’aquí a dos o tres anys serà el primer. Superant així el dels EUA. I també, que el nombre de milionaris ha crescut moltíssim.
    Extraordinari! hem de dir els qui malgrat totes les maltempsades que hem patit, ens definim com comunistes. Extraordinari, perquè malgrat les reticències que puguem tenir a què el nombre de milionaris sigui un avenç cap a una societat més justa i equilibrada, el creixement del PIB quasi que exponencial, si que és un element important en parlar d’una societat que no fa gaire estava força endarrerida.
    Ara bé, tot just partint d’una definició del marxisme que feia Lenin (cadascú té els seus clàssics, amics i amigues), una definició que diu que el marxisme és l’anàlisi objectiu de la realitat concreta… I també pensant tot just que la manca d’anàlisi objectiu de la realitat concreta, començant per la pròpia, és el que ha dut el moviment comunista, començant per l’Unió Soviètica i rodals, a la misèria econòmica, i moral, més absoluta, em permeto fer algunes escèptiques observacions al miracle xinès. I és que, ¿i si tot aquest triomfalisme fos una simple, grollera i interessada mentida estadística? Vejam un intent d’anàlisi objectiva d’una realitat concreta. Començant, per les poblacions, en números rodons, de sis països
    Xina: 1.400 milions d’habitants.
    Estats Units: 316.000 milions: 4’5 vegades menys.
    Japó: 126 milions: 11 vegades menys.
    Alemanya: 85 milions: 16 vegades menys.    
    Espanya: 42 milions. 33 vegades menys.
    Suïssa: 7.700 milions, 181 vegades menys.   
    Qualsevol anàlisi que no pari compte en aquestes magnituds, o és un engany o un autoengany. I és que partint d’elles i anant del PIB absolut al PIB per capita, en dòlars internacionals, ens trobem amb aquesta realitat si fem cas a l’estimació feta per l’FMI pel 2013. (el número en cursiva és el lloc que ocupa cada país en aquesta estimació)
    6 EUA: 51.248 $.
    8 Suïssa; 46.474 $.
    10 Alemanya: 39.993 $.
    23 Japó: 37.525 $.
    28 Espanya: 30.620 $.
    90 R.P. Xina 9.143 $
    Penso que no cal saber massa de números per arribar a la següent conclusió, objectiva: partint d’aquest modest 9.143$ per capita i calculant que la RP Xina l’incrementés de manera constant un 5% anual, i que la modesta Espanya d’aquí a dos anys comencés a incrementar el seu PIB de 30.260$ un 0’5 anual, ¿quants anys necessitarà la RP Xina per atrapar l’actualment 28è país en termes de PIB per capità? No parlem ja als EUA.
    Però hi ha un altre element objectiu que per ara és una incògnita —bonica contradicció, oi?. Quina és la renda per capità dels ciutadans xinesos? He cercat amunt i avall, i pel que sembla les rendes per capita, o sigui el veritable poder adquisitiu de la gent, siguin xinesos, nord-americans o alemanys, no l’he trobat per enlloc. Sembla ser que ha esdevingut un misteri que per les raons que sigui no es vol desvetllar.
    Però tornant a la Xina, encara que no hagi pogut trobar la renda per capità d’aquest immens país, el que si he trobat és que més del 40 per cent de la població encara viu a zones rurals que estan en els límits de la subsistència. O sigui, no hi ha un mercat intern mínimament capaç d’absorbir una gran part de la seva pròpia producció. De manera, que si s’ensorren encara més els mercats diguem-ne que rics, entre ells nosaltres, tota aquesta bonica història de creixement podria acabar sent un miratge. Fals, com són tots els miratges.
    I respecte l’increment  de milionaris, alguns dels quals ens els podem trobar quasi que com a conciutadans nostres, cal dir, o recordar, que el repartiment de la riquesa és ben desigual, els salaris són baixíssim i els ritmes de treball, brutals. I és que a l’RP Xina s’està fent allò que és coneix com acumulació primitiva de capital, bonic sofisma que amaga la realitat d’acumulació salvatge. I a més, en benefici d’empreses capitalistes extrangeres. Recordareu que no fa gaires mesos que va saltar la notícia dels suïcidis que el model de producció de la fàbrica que treballa per l’Appel està causant entre els seus obrers. No és un cas aïllat.
    Per cert, també s’està incrementant el nombre de milionaris a Espanya, perquè la renda per capital s’incrementa respecte de la renda per treball, la qual disminueix. Un gran avenç per tant?

    I a què ve tot això, us demanareu? En que ens afecta que el PIB de la Xina sigui el primer, el segon o el 147è? Fins i tot hi haurà algun intel·ligent que dirà que contra menys guanyin els treballadors xinesos, més barats seran els productes que fabriquen per nosaltres… Doncs sí que ens importa. I tant que ens importa!
    I ens importa, tot just per les conseqüències que el “gran avenç de l’economia xinesa” pot tenir en nosaltres. El senyor Roig, el de Mercadona, posem per cas, no fa gaire va dir que aquí cal anar cap el model xinès. Ho recordeu? Cosa que altres grans empresaris de la CEOE ho han dit més finament: cal canviar les regles de joc en el món laboral. I cal fer-ho abans que el que diuen emergents —una absoluta fal·làcia, com s’està veient a un Brasil, altre gran gegant: lloc 75 en el mencionat llistat de l’FMI, i no fa ni quatre dies tan cantat per certa progresia—, que treballen molt més barat i sense tantes condicions, ens superin…
    I ja tenim aquí l’atac: baixada de salaris, eliminació de convenis col·lectius, de dies de vacances, de formes de contractació que assegurin mínimament el lloc de feina… fins i tot l’intent d’eliminar dies de baixa per mort de familiar proper! Com si això passes cada quatre mesos.
    Si, amigues i amics, hem de tremolar davant els països emergents, Xina, Brasil, Índia, fins i tot Bangla Desh, i no perquè el seu ascens sigui la nostra ruïna, sinò perquè algunes lúcides ments occidentals han començat a teoritzar que millor que produir productes barats allà, que després s’encareixen per culpa del transport, potser serà millor importar directament el model laboral asiàtic. I això ja s’ha escrit a un lloc tan seriós com és Diners, el suplement econòmic de La Vanguardia. No tan cruament, esclar, però sí seriosament.
    Qui ens anava a dir a la Mercè i a mi fa, ai! quaranta anys, que el maoisme postmaoista seria tan útil al capitalisme de pedra picada!
    I prou per avui, perquè fa massa calor com per seguir parlant de la llunyana Àsia. Així que rebeu una cordial salutació, i fins a la setmana vinent.
                                                                     Francesc Font