La nova fontada
Evidentment, parlar del Concert per la llibertat no es tracta de parlar de música, ni dels cantants, en un aspecte que podríem dir artístic. Perquè és tota una altra cosa. I salvant totes les distàncies que vulgueu, que són moltes des d’un punt de vista curt de volada, aquest Concert per la llibertat ha estat en molts aspectes quasi que com aquelles trobades que se’n deien fontades. En gegantí, esclar.
Pels qui no sapigueu de com anava la cosa, us diré que cap a finals del segle XIX, i a Barcelona van aparèixer els primers mitjans col·lectius de transport que duien cap a els pobles del voltant del pla, famílies de treballadors i menestrals anaven algún diumenge a les fonts que hi havia a aquests voltants: Font d’en Fargas, del Gat, del Bacallà. Dinaven allà, s’establien relacions, la canalla jugava. D’això se’n deia fer una fontada. Unes hores d’esbarjo en una vida ben dura.
En els períodes de finals del segle XIX i primer terç del XX en els que les reunions de treballadors estaven prohibides, de vegades els d’aquesta o aquella fàbrica, el d’aquest o aquell ram, els d’aquesta o aquella organització, acordaven aplegar-se a alguna d’aquelles fonts. Anaven amb tota la família, que feia la cosa d’allò més innocent, es dinava allà i després, mentre la canalla jugava els grans feien discussions, debats i mítings. Contra els amos, contra la burgesia, contra la monarquia… Eren temps en el que tothom sabia, i ho tenia clar, a quina banda estava de la barricada.
Doncs bé, i salvant com ja he dit, totes les distàncies de temps, època i circumstàncies, veure colles i parelletes de nanos joves saltant alegrement, pares amb algun nano damunt les espatlles, parelles ja ben madures i avis amb nets, i també més d’un amb un entrepà a les mans, em va venir a la memòria el vell costum resistent de les fontades. Un acte lúdic i polític alhora, en el que el de menys era l’excusa, perquè el que importava era el motiu.
He dit abans que no es tracta de parlar de música, encara que, i parlo a tall personal, sí que hi va haver moments emocionants, com aquella L’estaca, cantada en àrab i en tamazigh. I amb una colla de nens i nenes, ciutadans catalans en petit, de tota mena de trets físics. Trets que fins no fa gaire ens eren exòtics, però que ara ja comencen a ser, són, propis del nostre col·lectiu. Normals. Minoritaris, però normals, i que han passat a ser part del nostre col·lectiu nacional.
I aquí vull sortir al pas de la bestiesa d’un locutor de TV3, que presentava un tal Pere Pubill Calaf com una «mostra de mestissatge». Déu meu! Algú que du els cognoms Pubill i Calaf, que des de sempre ha dut el diminutiu Peret com nom artístic, i que pertany a una grup, ètnic si voleu, que du sis-cents anys aquí, a Catalunya… és encara mestís!
Per cert, si els europeus fóssim seriosos, veuríem que el nostre extraordinari continent no és més que una petita península de la immensa Àsia.
Divers, però no dispers
En les sis hores que va durar el concert hi va haver de tot. I molt divers en quan a modes i estils, evidentment. Però amb una cosa comuna: tots els qui hi van ser damunt de l’escenari, fossin de l’origen que fossin, cantessin en la llengua que cantessin, sabien perquè eren allà, i que la seva presència era l’expressió d’un compromís i així seria vist arreu, dins i fora de Catalunya. I els que no hi eren, excepte els casos de força major, sabien perquè no hi eren.
I també hi havia altra cosa comuna, en aquest cas entre tots. Artistes i públic. La gran diversitat d’edat i de procedències. Entre els artistes hi havia velles glòries, ja més o menys retirades, gent encara en plenitud i gent molt jove que tot just està començant. Gent de casa, i gent que venien del nord, uns, i del sud, altres. Com també passava en el públic. Ben diferents edats, i també procedències, pròpies o familiars, ben diverses.
I això és el que més importa en aquest Concert per la llibertat, la diversitat però no pas la dispersió. Un acte que em permeto dir que, sortosament, no és culminació de res, com algú ha dit, sinó que una fita en el camí. Una fita en un trajecte que va començar el desembre de 2007, quan es va fer una ja aleshores gegantina manifestació sota el lema de Dret a decidir —manifestació titllada per Montilla com «política», galdosa manera de desqualificar que expressa clarament la misèria política i intel·lectual de la cúpula del PSC. Va repetir-se el juliol de 2010, després de la sentència del Constitucional, amb el lema de Som una nació, nosaltres decidim. I l’Onze de Setembre de l’any passat. La manifestació dels “lios i algarabias”, segons definició d’aquest senyor que ha esdevingut ectoplasma d’ell mateix.
I en totes elles aquestes fites, un denominador comú. Convocatòria per part d’entitats ciutadanes —polititzades, evidentment—, i resposta massiva per part d’una ciutadania —polititzada, evidentment— absolutament diversa. En edat, procedència i origen. I tot just això és el que expressa l’existència d’una nació, d’una consciència de col·lectiu, de manera molt més superior i fidedigna que qualsevol enquesta.
Ara bé, amigues i amics, no sé si us heu adonat que en el conjunt de les cançons que es van interpretar, les més compromeses, les de veritable contingut social i ben actual, algunes cantades per la gent quasi que a tall d’himne… eren antigues. D’aquells temps en el que composar-les i cantar-les eren expressió clara de compromís, i sovint de multes i prohibicions: Què volen aquesta gent, L’estaca, A Margalida… És un fet al que calria parar compte.
Altres reflexions se m’acudeixen, però ja n’hi ha prou per avui. Així que, amigues i amics, fins a la propera setmana. Amicalment com sempre.
Francesc Font
PD. I ara, permeteu-me una cosa personal. L’any 1972, vaig escriure i estrenar, sense permisos, o sigui de manera clandestina, una obra de teatre que després, i també sense permisos, va representar un parell de grups. Un se’n deia Tramuntana i l’altre no ho recordo. Títol El viatger.
Parlava d’Ítaca —abans que la fes famosa Llach—, no pas com una esperança, sinó com una miratge. Fals com són tots els miratges. Un intent de fugida de la realitat, perquè Odisseu no cerca, sinó que fuig. Tenia un muntatge trencador —públic al mig i actors al voltant—, i l’acció era sovint interrompuda per actors que feien intervencions o recitaven poemes que aparentment res no tenien a veure amb l’obra.
Tot just, aquests dies l’he estat recuperat, penso que encara és vàlida, dissortadament, i veient el públic assistent al Concert per la llibertat, molts arribats d’arreu de Catalunya, i fins i tot més lluny, he pensat en una d’aquestes intervencions. Diu:
Veu 1a. Aquesta nit ens aplegarem tots al vell cafè, i ens trobarem amb la gent de la nostra història. Vindran els cepats macips de forta musculatura i les pageses de llarga i fina cama. Després, tot just venint de sardinals, homes i dones de la costa. Amb el rostre colrat i forta olor de mar ells, de pit esponerós i dits que saben sargir elles. I també gent de les ciutats més llunyanes, i dels pobles més propers. Quan ja hi sigui tothom, els anirem aplegant d’acord amb unes consignes secretes que sols sabem nosaltres. Cadascun al seu lloc. Tothom farà costat a aquell que li pertoqui. Poc a poc, les converses s’apaivagaran, i serà arribat el moment de fer ombres xineses a la pared. Projectarem, perquè els coneixem, vells monstres, potser tan vells com el món, que ens venen esporuguint des de fa massa anys. Tots contemplaran embadalits aquelles figuracions. Fantasies que semblaran realitat. Realitats en clau de fantasia. Parlarem, en clau, de vells símbols que amagaran sota d’ells les dures i punyents realitats que la maltempsada no ens deixa cridar a tot vent. Algú, així ho esperem, s’alçarà per cridar als amos d’ara.
Veu 3a. Què us creieu! Que ja no hi ha poble!
És d’aquells temps en els que es feien aquelles cançons que abans he dit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!