Cartes per a qui les vulgui llegir

    al llarg de les dues cartes anteriors he anat deixant anar un seguit d’opinions, a partir d’aquest fenomen de titllar —de manera ben superficial quan no francament irracional— de feixistes, quan no de nazis, posiciones i polítics ben allunyats d’aquesta ideologia.

    Absolutament ridícul quan es fa per banda dels hereus, directe o ideològics, del franquisme. El qual algun dia caldrà analitzar si va ser un moviment veritablement feixista, en el sentit estricte i rigorós de la definició, o més aviat l’aglutinació de l’Espanya més reaccionària al voltant d’un cabdill salvador i la seva camarilla, els quals no tenien cap altra ideologia —en el sentit seriós del terme— que la del poder personal absolut a partir basat en el funcionament d’una caserna de la Legió.

    I perillós quan es fa el mateix des de posicions d’esquerres, perquè sovint és expressió de confondre postures liberals, democràtico-burgeses o simplement conservadores, amb el feixisme. Cosa que ja va ser prou nefast els anys 20 a Itàlia i Alemanya. I pot ser-ho ara aquí mateix. perquè podria ser que no ens adonéssim que les veritables arrels d’un futur feixisme podrien estar en moviments de caire populista. Que aporten solucions fàcils, i de vegades socialment satisfactòries, a problemes complexos. Moviments que, com ja va passar a la Itàlia i Alemanya dels anys 20, sovint estan formats per integrants de les classes mitges.

 

Aquesta inclassificable classe mitja

    No les d’aleshores, esclar. Ancorada en uns valors més que arcàics. Rígidament conservadora social i religiosament. Sinó aquesta classe mitja actual, molt més desinhibida i postmodernitzada, si més no en aparença. Unes classes mitges que no arrosseguen cap tradició darrere dels seus components, ja que són majoritàriament una creació dels anys d’expansió econòmica.

    Formades per treballadors amb bons sous i contracte de treball indefinit; compradors de pisos el preu total dels quals els feia esdevenir quasi que en milionaris si se sumava el cost total de la hipoteca; professionals ben pagats més pels serveis que presten a alguns amb poder que no per la seva veritable vàlua; gent contractada per les mil i una administracions que es creia que formava part dels escalafons fucionarials; manobres que es creien paletes i es treien salaris més elevats que la més gran part dels metges; petits i mitjos botiguers i propietaris de petits i mitjos tallers; llicenciats d’econòmiques que en serioses agències de seriosos bancs o caixes, venien autèntiques estafes a punta de contracte… El llistat és llarg i el podeu completar vosaltres.

    Gent que venia majoritàriament de la classe obrera, si parem compte en l’orígen familar, però que ja havia ascendit a una classe superior. O això creia. Fins i tot els encadenats a les cadenes de producció de les gran fàbriques o els dependents fixos de grans magatzems, es definien com classe mitja a les enquestes! Gent que havia assolit tastar les delícies del mode capitalista, i que de sobte s’està trobant abocada a la proletarització —en la versió actual, es clar—, com els va passar a les classes mitges italiana, alemanya, austríaca, etcètera, que van ser la veritable base social del feixisme, els qui desfilaven lluint orgullosament el seu uniforme. I no pas els Krupp ni els Agnelli, per més que al capdavall van ser aquests els beneficiaris.

 

Les bases dels feixisme

    I és aquí on, penso jo esclar, rau el problema. Que pot arribar a ser greu si els famosos “brotes verdes” se’ls menja el primer ramat de cabres que passi. Que una certa esquerra molt esquerranosa —potser que mancada d’instruments d’anàlisi o de contacte amb la realitat— confongui el liberalisme, fins i tot ultraliberalisme, econòmic i la privatització salvatge amb el feixisme. Quan els fonaments d’aquest es basen en un estat ferri, més que fort, i amb un control absolut d’una economia financera i industrial al servei dels seus plans i els seus objectius. Perquè tenien objectius plans definits i objectius concrets.

    A segons qui, potser caldria recordar que Mussolini venia del combatiu socialisme italià. Havia estat director del seu diari, Avanti!, abans de ser expulsat i fundar el Partit Nacional Feixista, i que el nom del partit nazi era Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys —quan el 1940 Himmler va venir a Espanya, el tracte que es donava als treballadors, del bàndol vençut o del vencedor per un igual, va escandalitzar-lo, ja que era ben diferent al que rebien els treballadors de l’Alemanya nazi.

    I també que tots dos tenien com punts en comú, a banda d’un element obrerista, la crítica frontal al l’ultraliberalisme en economia, el menyspreu a la democràcia i la por al comunisme, l’anarquisme i el socialisme més radical. Tres elements que van ser la base del seu creixement entre les classes mitges, i també entre les baixes. També.

 

I ara, aquí?

    Dels tres punts polítics citats, penso que el tercer el podem descartar en aquest moment. L’amenaça del comunisme, anarquisme i socialisme radical, o sigui la de les idees de lluitar per una societat més justa socialment, no crec pas que tregui la son a les classes dominants.

    Un altre aspecte, el menyspreu a la democràcia, ja és més present a la societat en aquest moment. I bàsicament en les classes baixes i mitges les quals, i amb raó, no se senten representades ni per partits ni per polítics. Ben al contrari, més aviat se senten víctimes dels seus privilegis econòmics i socials, dels seus tripijocs, de les seves corrupcions… La qual cosa està creant un cada cop més estès refús envers la política i els polítics. Justificat, evidentment, però no per això menys perillós.

    I respecte de l’ultraliberalisme econòmic el cert és, parlem clar, que a la societat no hi ha un refús frontal envers ell. Ni tan sols matisat. Sí a les seves conseqüències quan afecten directament. I no sempre. I aquí cal reconèixer que el fracàs, estrepitós i absolut, dels models alternatius al capitalisme ha deixat el camp ben abonat perquè els seus paràmetres segueixin sent la ideologia dominant en la gran majoria de la societat.

    Però el feixisme en el seu origen, es va alçar tot just com una alternativa al capitalisme salvatge. I aquí hi ha un problema de futur, que en molt bona part depèn de si el capitalisme se’n surt i recupera el model d’expansió que hi havia fins fa vuit o deu anys, cosa que dubto, i molt. O si no és així. Fet que és més que probable

 

Nacionalisme agressiu, i formes totalitàries

    I també hi havia en els feixismes dels anys 20 i 30, altres dos elements coincidents que no he mencionat abans. El nacionalisme agressiu, i les formes de govern totalitàries. No com conseqüència del seu desenvolupament o cap mena de desviació, sinó que com base primigènia. Formant part integrant de la seva ideologia i del seu projecte de societat.

    Podem trobar coincidències en la deriva actual del govern del PP? Penso que sí, però fent una distinció. A diferència de l’italià i l’alemany, l’agressivitat del nacionalisme hispano-castellà és històrica. Anterior al comte-duc d’Olivares, i el tenim en fer esdevenir la conquesta de les Índies en exclusiva a Castella i Lleó, o quan Felip II va arrabassar les possessions italianes al Consell d’Aragó, el qual ja havia servit per arraconar els catalans. O quan va fer executar sense judici Juan de Lanuza, liquidant de facto aquest mateix Consell.

    Per tant el nacionalisme agressiu castellà, esdevingut espanyol amb Felip IV, V de Castella i Lleó, al reduir “pel just dret de les armes” les províncies rebels a les lleis i costums de Castella, no és una creació del franquisme, amb la qual cosa el podríem considerar un fenomen més o menys passatger —com el ridícul imperialisme mussolinià, o l’irracional del III Reich, posem per cas—, sinó que amb arrels més fondes. I no solament entre les dretes.

I arribem a les formes totalitàries. Començant per la miserable interpretació de l’estat de dret que fa la gent del PP. Recordo ja fa anys —la memòria és la intel·ligència dels tontos, va dir ara no recordo qui— que José Maria Michavila dient respecte d’ETA, en aquell moment acusada dels atemptats de l’11-M: “les aplicaremos el Estado de Derecho”. Perquè per ell, com per a massa gent de la que mana, i obeeix, a Espanya, l’estat de dret és fer complir les lleis. Les seves lleis.

    I aquí sí que coincideixen, tant amb el fons com en la forma, tots els estats autoritaris, dictatorials i feixistes. Sense gaires distincions. Perquè mentre que als estats democràtics, democràtico-burgesos si voleu, el ciutadà té elements de defensa davant el poders de l’estat, i aquests elements són tot just allò que defineix l’estat de dret més enllà de les declaracions formals, als estats autoritaris, dictatorials i feixistes, és tot just on més rígidament, més durament, es fan complir les lleis. No a tothom esclar, sols els que ells consideren enemics seus o aquells qui, al capdavall, no formen part de la tribu.

    I quina és la nostra situació actual? Doncs bé, I ara mateix tenim l’aparició d’un seguit de projectes legislatius de caràcter més que perillós. Vet aquí alguns.

    • el d’educació, que va força més enllà del problema del català, per la qual cosa penso que és un greu error de Mas i companyia de quedar-se en aquest tema i no cercar complicitats en altres àmbits. Com no sigui que aquests altres aspectes ja els vagin be

    • la llei sobre investigadors privats, que pretèn que els detectius privats esdevinguin una mena de confidents obligats. Més o menys com en temps de la dictadura periòdicament s’obligava als porters d’escala a informar sobre moviments sospitosos dels veïns. La incongruència d’aquest projecte, és que la gran base de les investigacions privades són sobre accions que no constitueixen delicte.

    • l’intent d’una nova llei, restrictiva, sobre l’abortament, i l’intent d’eliminar, o restringir l’existent sobre el matrimoni entre homosexuals…

    Tot el qual duu el descarat segell de voler avançar cap a un estat autoritari. Que avalat per un Constitucional format a gust de Govern, pot anar revocant lleis de fa temps existents… Ens trobem, potser, davant d’un projecte d’estat pre feixista? Que molt poc tindrà a veure amb aquells feixismes històrics, possiblement, però sí de rígid control de la societat, per més que hagi absoluta llibertat de mercat?

 

    I havent arribat aquí, amics i amigues, i mirant tot això fredament. I veient els noms que comencen a aparèixer —entre ells aquest Sánchez Jornet secretari del sindicat absolutament majoritari de la Policia Nacional—, o a reaparèixer, m’ha assalten alguns dubte sobre tot el que he vingut escrivint fins aquí.

    I és que és ben cert que l’estat actual, parlo de l’espanyol, res no té a veure amb aquells estats feixistes dels anys 20 i 30, i també que els temps i la societat són diferents. Però escrivint escrivint, m’he n’adonat que allò que va passat de les classes mitges i baixes espantades davant un futur incert, les comencem a tenir aquí. Davant dels nostres nassos. Aquí, a França, al Regne Unit, a Holanda…

  Bé, prou per avui, que sobre això caldrà seguir parlant. De moment deixeu-m’ho aquí i fins la propera carta. Que aquesta vegada trigarà quinze dies.

    Amicalment, com sempre

                                                                                            Francesc Font