Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues:

    recuperant el fil interromput amb la carta anterior, recordo que la 170a carta acabava dient:

vejam perquè deia això.

    Que la gent que estava, i està, mentalment i ideològica fora del model econòmic bastit durant els darrers vint o trenta anys, digui a les víctimes d’això que en diuen neocapitalisme per dissimular: us han menjat el coco, i us l’heu deixat menjar. Us han dut a malversar diners en estris i elements inútils i ha viure una paròdia de com penseu que viuen els de dalt, i ho heu fet plens d’entusiasme. I ara esteu rebent totes les hòsties, sense saber ni d’on venen ni perquè us venen… I perdoneu el que diré ara. Alguns sí que tenim tot el dret de dir això. Ens ho vam guanyar fa anys, quan predicàvem en el desert. Un desert paradoxalment ple de gent feliç i satisfeta. Alguns fins i tot molt revolucionaris, però que s’anaven integrant amb més facilitat del que semblava.

    Sí, algunos ho podem dir amb la consciència tranquil·la. Però que els qui van promocionar el desastre; els qui van carregar-se entitats financeres de caràcter popular que funcionaven prou bé, deixant darrere milers de víctimes, i en premi es retiren amb pensions milionàries; els professionals que a sou de grans empreses van assessorar polítics a fi que fessin lleis en benefici del capital, l’especulació i l’eliminació de drets laborals; els obedients lacais llepaculs que negaven la realitat quan ja era del tot evident —“Quin temps aquests, en els que cal demostrar allò que és evident!” va escriure Brecht els anys 30—, etcètera, siguin tot just els qui ara renyen i amenacen els dissortats que se’ls van creure i van seguir les seves consignes… no és que sigui immoral, sinó que és miserable. Miserablement miserable. I consti que no parlo exclusivament d’aquí, perquè amb totes les variants que es vulgui, la qüestió ha estat general a molts altres països.

 

Qui està pagant les barbaritats dels altres?

    I aquí arribem al rovell de l’ou del problema i dels fets. La festa ha estat massa grossa, sí, i algú ha de pagar les despeses. I és evident que no ho faran els qui l’han organitzat, sinó que innocents convidats. Aquells als que se’ls ha permès prendre un parell de canapès, tastar una mica de v, i fins i tot beure uns glopets de cava. No pas xampany del bo de debò, que això queda pels paladars fins. El cas Bárcenas és paradigmàtic. Gran aficionat als esports de muntanya, s’anava a esquiar a Suïssa, i de pas s’enduia alguns milers d’euros. Fins i tot, ja imputat, se’n va anar a esquiar al Canadà… i a què més? Doncs bé, qui penseu que pagava la festa? O sigui, els viatges i complements.

    I ara, esclar, cal pagar les barbaritats dels Lheman Brothers i els jocs de mans de Goldman Sachs. Dexia. L’ensorrada de bancs britànics, dels grans tripijocs de la banca alemanya, de la franco-belga Deixa, i els més modestos de Xipre… I si parlem d’Espanya, també cal pagar totes les de Bankia i rodals, les fantasmals urbanitzacions i polígons sense acabar als més impensats racons. I tots els edificis que s’han quedat a mig construir pels nostres pobles i ciutats. I tots els aeroports sense avions. I tots els AVE sense passatgers… Totes les estranyes inversions sense benefici aparent, totes les corrupcions, totes les comissions sota mà, tot el diner negre que s’ha fet fonedís en estranys paradisos…

    Podria seguir, perquè hi ha moltes raons per una crisi. Una gran crisi en la que, com és normal, una gran majoria està sent espoliada sistemàticament: rebaixes salarials, pitjors condicions laborals, atur desbocat que du a agafar els que s’ofereix i encara donant gràcies, elevació d’impostos directes i indirectes que sols paguen els de sota… Tot això en benefici d’una minoria que segueix enriquint-se ara com no s’enriquia fa trenta anys.

    El problema, amigues i amics, és que aquests espoliats no tenen defenses. No parlo de policies, lleis i reglaments, que ja sabem —ho hauríem de saber— que no són altra cosa que instruments de domini de les classes dominants sobre les classes dominades. Les defenses de les que parlo són començar a entendre què està passant. I per damunt de tot començar a entendre perquè està passant.

    Començar a plantejar-se que calen altres lleis, altres reglaments i també altres policies. Començar a plantejar-se si aquesta societat, aquest model social i econòmic, no estarà ja esgotat i cal cercar un de nou. Més avançat i que obri camí a una nova època. Deixar-se d’encantaments d’indignacions estèrils, perquè no es tracta d’indignar-se perquè les coses es fan malament, sinó començar a plantejar-se seriosament que el que cal és fer altres coses. Coses que no són tot just trencar els vidres de quatre aparadors, fer una mica de divertit teatre davant la casa d’un diputat, o fer la gran okupació —amb k de gran revolució ortogràfica— d’una casa abandonada per acabar muntant festes i degradar-la encara més. I perdoneu el sermonet.

 

I arribem a l’estat del benestar

    Haureu vist que fins ara, en set o vuit cartes gairebé no he dit res dels problemes específics de l’economia espanyola. I és que per més que no es vulgui veure, el veritable problema, la degeneració del model, és generalitzada. Amb singularitats diverses, esclar. Sovint derivades de concrets processos anteriors: la bombolla immobiliària, sumada a un frau fiscal quasi que legalitzat en el cas espanyol; l’intent de crear una mena de paradís empresarial legal —baixíssims impostos—, sumat també a una bombolla immobiliària, en el cas irlandès; un absolut frau de les veritables finances de l’estat, en el grec; una irracional política de préstecs de pràcticament impossible retorn, en el vas de la banca alemanya i sembla que també la francesa… I, fixeu-vos, sempre hi ha un element financer per mig. I és que estem parlant de capitalisme, no de malediccions divines.

    I això ha debilitat, i molt, l’estat. En aquest moment l’estat, els estats, tenen una angoixant manca d’ingressos, via impostos, per fer front a les diverses necessitats. I a l’hora de decidir, ¿quines necessitats són prioritàries? Doncs, exèrcit, institucions financeres en contínua fallida, empreses amb corruptes lligams amb l’estat, sectors i institucions de l’administració pública que ningú sap ben bé que fan, pagar interessos del deute sobirà que s’incrementen any rere any… I seria ingenu pensar, més encara creure, que davant d’aquest problema, l’estat, els aparells de domini i control que formen l’estat, s’estrenyeran ells la corretja a fi de mantenir els elements que formen l’estat de benestar: sanitat, ensenyament, cultura en el sentit ample del terme, pensions públiques, subsidi d’atur, els diferents elements que formen el salari indirecte… Un gran i apetitós pastís per les privatitzacions amb l’excusa de la crisi

    És així com arribem al pomposament dit estat de benestar. Un conjunt de drets concedits des del poder, i que per tant poden ser erosionats, fragmentats, retallats i fins i tot eliminats, pel poder. I que ningú es faci il·lusions, diguin el que diguin les sagrades i reconsagrades constitucions, el poder —el veritable Poder, amb majúscula— no resideix en el poble i sovint ni tan sols en els governs, sinó que en el Poder. I no demano perdó per la redundància.

    Tornem a la qüestió. De qui és la responsabilitat que bona part, per no dir tots, els elements de l’estat de benestar estiguin fent llufa? Doncs bé: ni els iaios que van massa sovint al metge o prenen massa pindoletes, ni els pensionistes d’entre 580 i 800 euros que no es moren quan seria convenient, ni l’aturat que cobra els mesos d’atur que li pertoquen, ni els nens de famílies de baixos ingressos que mengen gratis gràcies a les beques de menjador, ni l’estudiant de classes modestes que accedeix a uns estudis superiors en condicions no iguals, però semblants als de les classes més ben situades, ni i un llarg etcètera que no hi cap aquí, són els qui han fet inviable l’estat del benestar.

    Els que se l’estan carregant, els que l’han fet inviable, són tot just els qui els faria vergonya seure a la sala d’espera d’un CAP. Els qui no volen que els seus fills vagin a una escola pública. Els qui cosideren que donar beques a estudiants amb pocs recursos, és llançar diners, i a més embrutar les aules… I és que també un element ideològic que no podem menystenir.

    També hi ha una concepció social. De com ha de ser la societat. Una concepció que enllaça amb una visió molt pròpia de l’ultraindividualisme nord-americà, fet arribar arreu a través de milers de pel·lícules, moltes d’elles fins i tot d’aparença progressista, en les quals l’ideal de justícia social és l’heroi solitari, únic, que s’enfronta amb el mal, que de vegades el mateix estat, i el venç.    

    És la base ideològica del tea party, de la convicció de què una sanitat pública universal és un nefast error “socialista”, de què l’estat del benestar tal com s’ha entès a Europa, comporta una societat amb un sector de ciutadans que s’apalanquen en espera que siguin els altres, els que sí que lluiten per seguir endavant i prosperar, els qui a través de l’estat i els impostos els solucionin el seus problemes. Amb la qual cosa es crea uns ciutadans dèbils i sense capacitat de fer front als seus problemes per ell mateixos. Que és el que fa fortes les societats, els països i els imperis.

    És la tesi, una de les tesis, del tea party, seguint les de les de l’Escola d’Economistes de Chicago, també dits Chicago Boys, encapçalada per sis o set premis Nobel, el més famós dels quals és Milton Friedman. Fabricants del cop d’estat de Pinochet i de totes les terribles dictadures del Cono Sud americà, en la seva experiència de una ideal i absoluta llibertat de mercat, la qual necessitava d’una no menys absoluta eliminació de la llibertat de les persones i les idees.

    Bé, fins aquí no totes, però si que una bona part de les reflexions que em va causar l’afer de Xipre, reflexions que com passa amb les cireres, ara que n’és temps d’elles, prens una i et segueixen cinc o sis. Per cert, sabeu que una de les més belles cançons del ric cançoner que va crear la Comuna de París, es diu tot just Le temps des cerises? Una bella cançó d’amor en temps de revolta. La podeu trobar a YouTube si teniu curiositat per aquestes arcàiques cançons d’arcàiques revolucions.

    Amicalment, com sempre, i fins la setmana vinent

                                                                                                    Francesc Font